El veredicte del cas Floyd revifa el debat sobre la reforma policial

WashingtonQuan dimarts el jutge Peter Cahill va pronunciar fins a tres cops la paraula culpable, la ciutat de Minneapolis va sospirar d’alleujament. Onze mesos després que es cremés una comissaria de policia i que centenars de negocis quedessin arrasats com a resultat de diverses nits d’aldarulls i manifestacions, es temia que un veredicte favorable a l’expolicia Derek Chauvin revifés les brases de la protesta per l’assassinat de George Floyd. Però en comptes d’un incendi hi va haver escenes de celebració en què es va barrejar l’alegria pel veredicte amb la ràbia per la sort de George Floyd, la de tants afroamericans als Estats Units. L’endemà, potser sense esperar-ho, Minneapolis va recuperar la rutina sense un sol vidre trencat.

Però el problema de la rutina és que inclou estadístiques espantoses. Abans de Chauvin, només un agent de la policia de Minneapolis havia estat condemnat per assassinat -Mohamed Noor, negre, nord-americà d’origen somali- per la mort el juliol del 2017 d’una dona blanca. I abans de Chauvin, dels 140 policies imputats arran de tirotejos mortals des del 2005 en tot el país, només set havien estat condemnats per assassinat. A més, cada un dels dies del judici pel cas Floyd els Estats Units van sumar tres morts més de ciutadans en enfrontaments amb la policia. Tres cada dia. Sense anar més lluny, als suburbis de Minneapolis, on Daunte Wright, un afroamericà de 20 anys, va morir tirotejat l’11 d’abril en un control rutinari de trànsit.

Per al reverend i activista afroamericà Earle Fisher, el veredicte contra Derek Chauvin ha suposat “una rendició de comptes, que és un pas cap a la justícia”. Però la justícia és una cosa més esquiva. Fisher, que viu a Memphis, una ciutat de majoria negra amb un historial important de queixes contra la policia, subratlla que “aquest veredicte és l’excepció, no la norma”, i que, per tant, “no és moment de posar-se a fer celebracions”. Tampoc és “el començament de res”, si de cas “la continuació d’un treball de reforma del sistema penal que fa dècades que està en marxa”, afirma.

Pressió al carrer

En opinió d’aquest activista, l’excepció en el cas de George Floyd no té tant a veure amb l’existència del vídeo que va recollir l’agonia de la víctima com amb “les manifestacions massives al país” i, molt en particular, amb els incidents durant els dies posteriors a l’assassinat. “No hi va haver cap imputació contra Chauvin fins que van incendiar Minneapolis”, recorda Fisher. Després de tres nits de violència, repressió i desperfectes, l’exagent i tres dels seus companys van ser detinguts i imputats. Aquests últims seran jutjats a l’agost.

A l’espera de la sentència, la conclusió del judici a Minneapolis ha revifat als Estats Units el debat sobre la necessitat d’una reforma policial. El president Joe Biden ha argumentat tant l’existència d’un racisme institucional com la teoria de les “pomes podrides”. Per al demòcrata, la majoria d’agents es comporten de manera “honorable” i, per tant, el problema són “alguns mals policies”. Però en opinió d’Erik Blake, cap de policia des de fa 18 anys a Oak Bluffs, a l’estat de Massachusetts, “no ens podem permetre la teoria de les pomes podrides, no podem fer-la servir d’excusa”. Es tracta, assegura, “d’un clixé”.

Earle Fisher afegeix que “no és possible que una poma podrida pugui sobreviure en un sistema que sigui bo durant tant de temps”. Per exemple, Chauvin va pertànyer a la policia de Minneapolis durant 19 anys. “I entrenava altres policies!”, exclama el reverend.

Escrutini ciutadà i mediàtic

A falta de reformes, l’escrutini ciutadà i mediàtic de les accions policials ha fet canviar el paisatge. Enregistraments domèstics com el de l’assassinat de Floyd fan més difícil que resulti efectiu l’anomenat “mur blau de silenci”, l’omertà policial. “Ara els policies han de consultar amb la seva consciència cada moviment -assenyala Erin Blake-. I això està bé!”, admet. Aquest policia, amb 34 anys d’experiència en el cos, és clar: “Necessitem dedicar el mateix temps a formar els agents perquè es coneguin a si mateixos que el que invertim a ensenyar-los a disparar”. Per exemple, fent-los reconèixer els prejudicis, conscients o inconscients, que poden influir en les seves decisions. També posant fi a la “mentalitat de guerrers” per transformar-la en la de “guardians”.

Daniel Lawrence, investigador de l’Urban Institute de Washington, admet que el focus sobre la policia “farà més difícil la vida dels agents” però, com a conseqüència, “beneficiarà les comunitats on són més presents”. Lawrence creu que el racisme estructural és real i “ha esdevingut un factor de control de comunitats amb un estatus socioeconòmic baix”, on els delictes són més comuns. Per a Lawrence, que aquestes comunitats estiguin formades sobretot per persones negres o d’altres minories és una conseqüència del sistema. I és aquí on la percepció de la tasca policial és fonamental.

“Veure que contínuament s’emporten o arresten els teus col·legues tindrà un efecte negatiu en la teva visió de la policia -explica Daniel Lawrence-. El que es troba a faltar és que els encarregats de supervisar la feina de la policia puguin fer responsables els agents”, afegeix. No només en casos extrems com el de Chauvin, sinó en el tracte quotidià als veïns. Els mateixos que, en opinió del reverend Fisher, necessiten “inversió econòmica i educativa” en les seves comunitats. “Cap reforma policial resoldrà les condicions que justifiquen els arguments per a una policia de mà dura”, conclou.