PANDÈMIA

Venècia s’enfonsa a causa del covid

La ciutat busca turistes que la salvin de la crisi generada per la pandèmia

Una terrassa pràcticament buida a la plaça de Sant Marc de Venècia.
Soraya Melguizo
18/07/2020
3 min

Venècia“Vinga, nois, que ara és el millor moment!” Als peus de el pont de Rialto, dos gondolers intenten captar l’atenció dels pocs turistes que passen oferint descomptes de fins al 50% per un recorregut de mitja hora que abans costava uns 80 euros. “És l’únic que ens queda, portem mesos sense treballar”, assegura un d’ells a l’ARA. Durant el confinament, els 600 gondolers oficials van posar les seves góndoles a disposició dels venecians per 70 cèntims el trajecte (el bitllet del vaporetto per a un turista val 7,5 euros). Però ara la falta de turistes comença a passar-los factura.

Inscriu-te a la newsletter Internacional El que sembla lluny importa més que mai
Inscriu-t’hi

L’impacte del coronavirus a Venècia ha estat devastador perquè la ciutat dels canals es recolza principalment en el turisme de masses, que va quedar interromput de cop al març; un sector que representa el 13% del PIB italià. Gairebé dos mesos després que s’acabés el confinament, moltes botigues i restaurants no han reobert portes. És el cas del Harry’s Bar, el local centenari molt a prop de la plaça de Sant Marc, parada obligatòria de totes les estrelles de Hollywood que visiten la ciutat. El seu propietari, Arrigo Cipriani, denuncia les mesures que limiten la capacitat màxima de clients: “És impossible obrir per a tan poques persones alhora”.

Al Filippo tampoc li surten els comptes. Assegut a la porta de la seva trattoria, al cor de Cannaregio, fuma un cigarret darrere l’altre mentre es desfoga amb un veí del barri amb qui enumera, un a un, tots els restaurants que continuen tancats. I els falten mans. “I el xinès?”, li pregunta incrèdul el seu interlocutor, que lloga habitacions a turistes per treure’s un sobresou. “Tampoc. Aquest paga gairebé 15.000 de lloguer”. Un divendres de mitjans de juliol seria difícil sopar aquí sense reserva, però aquesta nit amb prou feines hi ha cinc taules ocupades, quatre de les quals per italians.

N’hi ha que, tot i haver obert, no han pogut sobreviure. Després de cinc anys amb una petita botiga al carrer Spadaria, la Corina ha penjat el cartell de liquidació per tancament. Samarretes, vestits, bosses... tot a 6 euros. “Les últimes setmanes es veu més moviment, però res a veure amb altres anys. I el lloguer segueix sent el mateix”, diu. La majoria dels comerciants de la zona s’enfronten al mateix problema: rendes que arriben fins a 20.000 euros per a locals minúsculs que ara tot just donen per pagar les factures.

La crisi provocada per la falta de turistes en una ciutat amb 52.000 habitants i gairebé 30 milions de visitants l’any està colpejant grans i petits empresaris sense distinció. Segons la federació d’hotelers italians, un sector que a l’estiu dona feina a 1.430.000 persones, al juny les reserves han caigut un 80% respecte al mateix mes de l’any anterior. Molts establiments no han reobert i d’altres s’han vist obligats a tancar. L’últim a abaixar la persiana almenys fins al 2021 ha estat el mític Hotel St. Regis Venice, un 5 estrelles amb més d’un segle d’història.

“És un tsunami. Primer l’acqua alta i ara la pandèmia”, es lamenta desesperat Giancarlo Squarcina, propietari d’un bar a Murano, l’illa veneciana famosa per les seves fàbriques de vidre. Al novembre Venècia va patir la pitjor inundació des del 1966. L’aigua va arribar a 160 centímetres i va causar greus destrosses en els comerços i el terra de la basílica bizantina. “Però aquí l’endemà ja estàvem treballant”, insisteix mentre ensenya un vídeo que va enregistrar amb el mòbil el matí següent a la inundació.

Murano, la que pateix més

Murano està patint més que cap altre racó de Venècia perquè la majoria dels turistes que la visiten són estrangers. Al voltant dels canals de l’illa s’amunteguen les botiguetes de souvenirs amb descomptes excepcionals per atraure turistes. Però Paolo Birello, un artesà amb més de 40 anys d’experiència en la fabricació d’objectes amb la tècnica del vidre bufat, reconeix que des que va reobrir el seu taller, fa un parell de setmanes, amb prou feines ha tingut comandes. “Ni tan sols hem encès el forn”.

“No vull ser pessimista però no crec que la situació es recuperi a curt termini”, assegura Ilaria Rizzardi. Aquesta veneciana originària del barri de Dorsoduro confessa que es troba en una situació contradictòria. Com a guia turística acompanyava almenys tres grups diàriament, mentre que ara treballa un cop cada deu dies. Però la seva mirada és positiva. “Visc del turisme però reconec que veure la meva ciutat gairebé buida, amb els canals nets i sense contaminació, m’emociona. Tant de bo aquesta experiència serveixi per pensar en un turisme menys invasiu, de qualitat i sostenible”.

stats