Els vells dominen la política i l'economia italianes
Itàlia és un país per a vells. L'edat mitjana dels ciutadans influents és de 59 anys. Són ells qui gestionen la crisi. Els de menys de 40 no tenen capacitat de decisió sobre el futur del país.
ROMAEl president de la República Italiana, Giorgio Napolitano, està a punt de fer 87 anys. El primer ministre, Mario Monti, en té 67 -ha rejovenit el càrrec nou anys respecte a l'anterior, Silvio Berlusconi-, i el ministre més jove del seu gabinet actual ha viscut ja 57 primaveres. Un clar contrast amb un país com la Gran Bretanya, que ha tingut quatre primers ministres consecutius que van accedir al poder amb edats d'entre els 43 i els 50 anys.
Es podria pensar que Itàlia és un país que sap aprofitar l'experiència, la saviesa i les aptituds dels polítics de més edat, en lloc de deixar-se enlluernar per la presència física de líders joves i ambiciosos. El problema, però, és que la llista de gent gran no acaba aquí dins la classe dirigent, que està aferrada al poder i no deixa espai a cap tipus de relleu generacional. No hi ha equilibri entre maduresa i joventut. Dels 630 diputats, només un té menys de 30 anys. Els dirigents dels bancs tenen 67 anys de mitjana, igual que els bisbes; els senadors, 57; els diputats, 54; els dirigents d'empreses públiques, 57, i de les empreses mixtes, també 57.
Els més joves són els administradors d'empreses que cotitzen a la borsa: 53 anys. Com recull un estudi del sindicat Coldiretti, l'edat mitjana dels dirigents de la política i l'economia italianes és de 59 anys. I encara hi ha més exemples. Un 25% dels catedràtics d'universitat tenen més de 60 anys, molt per sobre del 10% de França o Espanya.
Fuga de cervells
Hi ha un tap generacional que per ara no s'ha destapat. Els que tenen menys de 40 anys, o bé deixen anar un sospir i es deixen ajudar pels pares, o bé agafen les maletes i se'n van. El resultat és que la classe dirigent d'Itàlia està aplicant unes mesures contra la crisi econòmica que tindran implicacions a llarg termini però que s'han pres sense comptar amb qui haurà de patir-ne els efectes, com assegura Vittorio Sangiorgio, líder juvenil del sindicat Coldiretti. "La majoria de dirigents es jubilaran abans que s'acabi la crisi", afirma.
Es parla molt a Itàlia de la fuga de cervells, els joves que després de formar-se en un sistema educatiu de qualitat consideren que el país no els oferirà el futur que volen. Un estudi del Fòrum Nacional de Joves i el centre d'estudis CNEL xifra en 10.000 els joves talentosos que han marxat entre el 1997 i el 2010, amb rumb cap a la Gran Bretanya, Suïssa i Alemanya. Un de cada cinc és metge, després vénen els professors d'estudis secundaris, els advocats i els arquitectes.
Aquestes xifres, però, són només la punta de l'iceberg, segons Claudia Cucchiarato, autora del llibre Vivo altrove [Visc fora]. Aquesta periodista, que precisament viu a Barcelona, com 40.000 compatriotes seus -fa només una dècada, n'eren una quarta part-, explica a l'ARA que molts emigrants no s'inscriuen als consolats i per tant són "invisibles".
Cucchiarato va liderar una enquesta al diari La Repubblica en què es feia palès com la majoria de "joves en fuga" estan insatisfets no només amb les perspectives de feina, sinó també amb el funcionament general del país. "De les 26.000 històries que vam recollir, la majoria expressaven insatisfacció amb l'ex primer ministre Silvio Berlusconi i el seu model cultural, el poder considerat excessiu del Vaticà sobre els afers públics, o el fet que la política estigui dominada pels mateixos de sempre", explica.
Una generació egoista
Com s'ha arribat fins aquí? Per què no es rebel·len, els joves? El professor de la Universitat Catòlica de Milà i coautor del llibre Non è un paese per giovani [No és un país per a joves] (Ed. Marsilio) Alessandro Rosina explica a l'ARA que la classe dirigent actual "ha estat egoista" i ha posat bastons a les rodes als joves. Per exemple, els ha endossat un dels dèficits públics més alts d'Europa "per pagar-se privilegis" i, en canvi, no ha invertit en polítiques de futur. "A mitjans dels anys 90 va afavorir les prejubilacions i va col·locar el pes de les pensions a l'esquena dels joves", afegeix. I el mateix ha passat amb el mercat de treball: "S'han introduït contractes precaris per a joves sense millorar els subsidis de desocupació".
Si les coses no canvien és perquè la generació al poder "ajuda els fills a comprar o llogar un pis, o els acull a casa seva" fins a la maduresa, afegeix el professor Rosina. Per això, conclou, "els joves es comporten més com a fills que com a ciutadans que reclamen els seus drets".
