Vells camarades, opressors al poder

BarcelonaLes biografies dels presidents i líders polítics dels països de l’Àfrica austral coincideixen en què tots -o la immensa majoria-, durant el llarg i penós colonialisme, van ser membres actius dels moviments d’alliberament. La independència dels estats ha acabat fent que aquells vells camarades siguin, quatre dècades més tard, caps d’uns governs que, en alguns casos, no passen els exàmens democràtics més bàsics o que practiquen una pseudodemocràcia malgrat que periòdicament convoquin eleccions.

A Sud-àfrica, Namíbia, Zimbàbue, Angola o Moçambic no han conegut cap altre partit que el dels vells combatents que van ajudar -també amb les armes- a derrocar uns règims injustos i, per descomptat, gens democràtics ni igualitaris, com van ser els dels imperis britànic i portuguès, que van regnar en aquell racó del sud del continent.

Henning Melber acaba de signar un estudi amb el revelador títol de Com els alliberadors s’han convertit en opressors. Professor, entre d’altres, a la Universitat de Pretòria, a Sud-àfrica, Melber no és només un acadèmic que ha investigat aquesta transició sinó que, d’alguna manera, ha format part d’aquesta història, i això li dóna certa força moral per fer crítica. Melber es va unir el 1974 al SWAPO, el moviment que llavors lluitava per la independència respecte de la Sud-àfrica de l’apartheid d’un territori que a partir del 1990 es va constituir com a Namíbia.

El professor assenyala que els anys que els milicians van passar a l’exili o en la clandestinitat interior van donar a aquestes formacions les pautes d’un activisme organitzat, amb prou disciplina i jerarquia per sobreviure a tantes envestides d’exèrcits. Però aquells anys també van servir per absorbir una “cultura i mentalitat de la confrontació” que ha persistit fins ara, que manen. “Es categoritza la gent, com es feia a l’exili o en la lluita”, escriu Melber, i per tant encara és vigent la divisió “nosaltres-ells”. O estàs amb mi o estàs contra mi, en un llenguatge planer.

Binomi pervers

L’antropòleg Albert Farré és professor a la Universitat de Brasília però també coneix l’Àfrica austral perquè ha fet estada a la Universitat de Pretòria. En la línia de Melber, admet que la regió peca “d’una constant identificació entre partit polític i estat” i, en molts casos, les formacions “arriben a suplantar l’estat” a l’hora de fer la redistribució de la riquesa. Aquest binomi és un caldo de cultiu per a la generació de “clientelismes” entre la població que al final els fa guanyar una elecció rere l’altra amb àmplies majories.

El SWAPO, sense anar més lluny, va imposar-se amb el 75% dels vots en les últimes eleccions a Namíbia, i el ZANU-PF del president de Zimbàbue, Robert Mugabe, controla dos terços del Congrés, tot i que els observadors internacionals denuncien irregularitats i persecucions de l’oposició. A Angola, colònia portuguesa fins al 1975, José Eduardo dos Santos, líder de l’MPLA, és el president omnipresent que ha dirigit el país com la finca particular. No hi ha sospita de frau en els comicis a Sud-àfrica, però el Congrés Nacional Africà, cap visible de la lluita en favor dels drets dels no blancs, hi guanya amb amplíssima majoria des de la instauració democràtica del 1994 amb Mandela.

Lideratges autoritaris

“És evident que els alliberadors han tingut una deriva autoritària”, reflexiona Albert Farré, que demana, però, que des d’Occident “s’obri el focus”. En definitiva, sosté l’antropòleg barceloní, cal evitar caure en el parany dels mitjans de comunicació hegemònics, que sovint obvien “el context” històric que ha dut a la situació actual d’aquests països i no es cansen de repetir una “crítica poc flexible i parcial”. Segons el seu parer, aquesta interpretació occidental alimenta les reticències a l’Àfrica contra els opositors interns, als quals es nega que “tinguin un altre projecte del país” i es retreu que s’hagin doblegat “a interessos estrangers”.

Per a Melber, els anys de sacrificis en la lluita per les llibertats del poble oprimit fan que els actuals líders mantinguin el convenciment que “només ells representen la llibertat” i tenen el “dret a governar”. Les alternatives, continua, són “desacreditades com a part d’una conspiració imperialista per sabotejar el canvi de règim”, i en alguns casos “la violència és la resposta habitual a la protesta política”.

Cobrar-se la recompensa

Tret de Sud-àfrica, les independències a la regió van arribar després de guerres i conflictes civils. Un cop al poder, els vells camarades van substituir les antigues elits i han acabat per “imitar-ne els estils de vida” i les maneres, com si d’alguna manera es cobressin “la recompensa per tants patiments i privacions” del passat, afirma Melber. De fet, ells o les seves famílies són ara els que encapçalen les llistes dels nous milionaris de l’Àfrica, mentre la pobresa extrema es manté a nivells inacceptables.

“Són hereus de la mentalitat de la Guerra Freda, de revolucionaris amb el suport de la població i simpaties d’intel·lectuals”, apunta Farré. Melber recorda que “els alliberadors s’han convertit en opressors des de la Revolució Francesa” i, tirant d’un dels exitosos lemes revolucionaris, “ A luta continua ”, es pregunta si els camarades l’han canviat per “El saqueig continua”.