Iannis Varufakis: "Ens cal una UE que pugui sobreviure als espasmes del capitalisme"

L'exprimer ministre de Finances grec assegura que va plegar perquè Tsipras li va anunciar que es rendiria. Ara impulsa un moviment per la democratització d'Europa

Iannis Varufakis: "Ens cal una UE que pugui sobreviure als espasmes del capitalisme"
Cristina Mas
02/06/2016
7 min

BarcelonaIannis Varufakis (Atenes, 1961) va deixar els llibres i les seves confortables classes universitàries de teoria econòmica per posar-se al capdavant del ministeri d'Economia del país més tocat per la crisi de l'euro. Entre el gener i el juliol de l'any passat va ser el membre més polèmic de la taula de l'Eurogrup, i quan el primer ministre grec, Alexis Tsipras, va acceptar les condicions de la 'troica' per al tercer rescat, va presentar la dimissió. Ara encapçala el DIEM 25, un moviment polític paneuropeu que defensa que la sortida als problemes d'Europa és més democràcia i menys tecnocràcia.

Inscriu-te a la newsletter Internacional El que sembla lluny importa més que mai
Inscriu-t’hi

Després de ser nomenat ministre de Finances de Grècia es va plantar a Brussel·les per primer cop el 4 de febrer. Quin pla tenien?

El pla era l'original: anar a Europa i al Fons Monetari Internacional i dir-los: "El programa que heu aplicat a Grècia els últims cinc anys ha fracassat clarament". Cap agenda de reformes macroeconòmiques i fiscals de la història havia fracassat tan estrepitosament. Ens van escollir per seure amb vosaltres, amb bona voluntat, i arribar a un nou acord que ens permeti tornar al creixement. I això no era només en interès dels grecs, sinó també dels creditors, perquè si nosaltres no ens recuperàvem ells no recuperarien els seus diners. Aquesta era la nostra idea. Però la seva era asfixiar i esclafar qualsevol govern que els desafiés. La primera trobada amb Mario Draghi va ser molt formal, i vaig veure clarament que el Banc Central Europeu no és independent dels governs: tenim governs creditors i governs endeutats, i Draghi feia coses que li imposaven els governs creditors. Tenim un Banc Central que ha fet el que li deien els governs creditors, contra el seu propi mandat i el seus principis.

Ha confessat que amb Luis de Guindos hi tenia una relació molt cordial.

Deixi'm dir-li una cosa. En totes aquestes negociacions i discussions vaig trobar-me algunes persones amb les quals ens enteníem. No vull dir que estiguéssim d'acord, però sí que parlàvem el mateix llenguatge. A l'Eurogrup hi havia gent que no hi entenia gens, d'economia, i que feia declaracions per convèncer la gent que la Terra és plana. Però amb altres, la conversa era perfectament fluida, i què tenien en comú? Que tots havien treballat a Goldman Sachs. Aquesta gent són una organització internacionalista, no com entén l'esquerra l'internacionalisme, però saben com funcionen les coses. I hi pots tenir converses molt interessants i molt agradables: això em passava amb Luis de Guindos, i també amb Mario Draghi.

Iannis Varufakis ha visitat Barcelona convidat per Barcelona en Comú.

Hauria estat lògic que el govern espanyol donés suport a Grècia en les negociacions de l'Eurogrup.

No. Luis de Guindos i tot el govern de Rajoy –com l'irlandès o el portuguès– han acceptat polítiques equivocades amb les quals no estaven d'acord. Només cal llegir els articles que va escriure De Guindos abans de ser ministre d'Economia: alguns els podria haver escrit jo. Però quan et converteixes en ministre sota la 'troica' només tens dues opcions: o t'hi enfrontes o acates. I si t'hi enfrontes acabes topant amb l'hostilitat amb què jo em vaig trobar. Una guerra. I si acates, has d'aplicar polítiques que saps que van contra el teu poble i que ni tu mateix et creus, però és el preu que has de pagar per continuar al càrrec. El govern espanyol està imposant polítiques terribles per a Espanya i ho fan pels seus motius espuris. I una de les coses que els feia més por, quan nosaltres vam guanyar les eleccions, és que aconseguíssim una renegociació que ells ni havien intentat. Perquè aleshores, com us ho haurien explicat? Per això estaven totalment decidits a esclafar-nos. Res d'això no és sostenible.

Vostè assegura que no es podia fer fora Grècia de l'euro.

No. Els hauria costat un bilió d'euros. I li puc fer la suma: 320.000 milions del deute grec, 110.000 de deute dels bancs grecs amb el BCE, 220.000 de deute dels bancs grecs i empreses gregues amb empreses i bancs privats europeus i més enllà, i la resta són contractes del sector privat. I si no es creuen les meves xifres, només cal sentir Vítor Constâncio, membre del consell de govern del BCE, que va confessar al setembre que mai ens podrien haver fet fora, que el 'Grexit' mai no va estar sobre la taula, que era una amenaça buida i que Tsipras hi va caure.

I aleshores, què va sortir malament?

Des del primer dia, des que vam guanyar les eleccions, la 'troica' va tenir una estratègia: que l'Alexis i jo ens dividíssim. Enfrontar-nos i prometre a Tsipras que si es desfeia de mi aconseguiria un acord decent que podria portar a la pràctica. I va funcionar.

Però quin era el seu acord amb Tsipras?

Que faríem el que jo encara defenso. Des del rescat de Xipre, el 2012, jo li deia a Tsipras que ens farien el mateix: que ens tancarien els bancs. No érem uns innocents: no esperàvem que ens rebessin amb els braços oberts. Sabíem que ens amenaçarien de tancar-nos els bancs. I l'única manera d'evitar-ho era contrarestar l'amenaça amb una altra amenaça. I no era sortir de l'euro. No ho va ser mai. L'amenaça era cancel·lar els bons grecs que tenia el BCE. I això hauria creat una reacció en cadena dins la UE que hauria amenaçat tot el sistema de compra de bons sobirans ['quantitative easing'] que mantenia l'euro. En segon lloc posaríem en marxa un sistema de pagament paral·lel digital –denominat en euros– per demostrar-los que no teníem por. Que si ens tancaven els bancs posaríem en marxa aquesta moneda digital. Però el cas és que a l'hora de la veritat, Tsipras es va arronsar i no em va permetre prémer el botó. I Draghi va saber que no faríem servir l'arma i va venir a esclafar-nos.

Ara és fàcil de dir que tenien un pla secret. Però per què no ho va dir aleshores?

La millor arma és la que es manté en secret i no s'arriba a fer servir mai.

Li va sorprendre la reacció dels grecs quan van tancar els bancs?

Molt. M'esperava que la gent es posaria en contra nostra: per això els van tancar. Però van fer el contrari. Va ser una prova magnífica. Van demostrar que hi havíem de confiar: que si fèiem el que havíem de fer ens farien costat. Però la direcció els va trair.

Què va passar la nit del referèndum del 5 de juliol, quan els grecs van dir 'no' als xantatges i van rebutjar l'acord amb la 'troica'? Vostè va anunciar la dimissió poques hores després de saber-se el resultat.

Vaig tenir una discussió amb el primer ministre, que va ser llarga, dolorosa i trista. Ell es volia rendir i jo vaig intentar que no ho fes.

L'hi va dir així?

Sí, va fer servir aquesta paraula. I quan em vaig adonar que es rendiria només tenia una opció.

Saltar del vaixell. El mes passat, Tsipras va dir al Parlament que el seu govern no havia mentit, sinó que es basava en "impressions equivocades".

Em va saber molt de greu que digués això. No teníem cap falsa il·lusió. Sabíem que si no acatàvem ens tancarien els bancs. Ho vaig advertir per escrit. Potser alguns altres membres del govern s'havien fet il·lusions. Però jo no. I ell tampoc. N'havíem parlat molts cops, quan estàvem junts, al seu despatx. I havíem quedat que si ens forçaven, si ens posaven contra les cordes, no signaríem. Dimitiríem i els tornaríem les claus. Si va canviar de parer, és ell qui ha d'explicar per què.

Però Tsipras se'n va sortir a les eleccions de setembre: es va desfer dels crítics dins de Syriza i va aconseguir que la gent el tornés a votar.

Quan va decidir signar la rendició, havia de fer fora els que no volíem rendir-nos. Per això va fer les eleccions. I la gent no el va votar amb esperança i entusiasme, com el primer cop. El van votar per por. Si tu sabessis que et torturaran, voldries que ho fes un sàdic o algú que no ho farà per gust?

I això és el que està passant ara? On porta el tercer rescat?

És una catàstrofe. Amb el tercer rescat la 'troica' es paga a si mateixa: agafa els diners d'una butxaca i se'ls posa a l'altra, fent veure que paguen als grecs. I a canvi d'això imposen una austeritat massiva, terrible. El govern suposadament d'esquerres de Syriza està imposant unes retallades draconianes a canvi que la 'troica' es pagui a si mateixa. Només cal dir això per explicar la dimensió d'aquest crim que està cometent contra tota lògica i contra la bona gent. I contra els pobles d'Europa, per cert.

És l'última etapa de la doctrina del xoc: que un govern elegit per desfer-se de la 'troica' acabés aplicant les pitjors retallades?

El meu pare es va passar quatre anys en un camp de concentració. M'explicava que les tortures que els feien més por eren de gent que havien estat d'esquerra i els havien trencat. I s'havien convertit en torturadors.

Si Tsipras és un traïdor, per què vostè avala Pablo Iglesias, que va estar al seu costat després del gir de setembre? Com sabem que Iglesias, Ada Colau o Jeremy Corbyn no faran el mateix?

Ada Colau no està fent el mateix, i ens dóna a molts molta esperança. No vull fer comentaris sobre els altres companys. El que dic és que mentre hi hagi una possibilitat d'un canvi radical a Espanya, a la Gran Bretanya, a Alemanya o allà on sigui, hi serem per donar-hi suport. I alhora els assenyalarem amb el dit i els direm: "Us estem vigilant, no ens traïu".

Tot això no ha estat només per Grècia.

Mai. Grècia és irrellevant: és Europa el que està en joc. Com construir una Unió Europea que pugui sobreviure als espasmes del capitalisme i a la crisi financera. Imaginem-nos que Grècia no hagués format mai part de l'euro: la crisi de l'euro hauria començat igualment! A Espanya, a Portugal a Irlanda o allà on fos. Però encara hi ha una oportunitat per salvar Europa. I els espanyols ho poden començar a fer el 26 de juny: assegurant-se que escullen el govern correcte i que quan aquest comenci a treballar estigui lligat per un compromís amb el seu poble per no continuar amb les mateixes polítiques. Segur que a Brussel·les boicotejaran un govern de canvi. Sigui qui sigui el proper president del govern espanyol ha de tenir un pla que prevegi com respondrà a les amenaces i al sabotatge de les institucions europees, que saben que el que fan és equivocat; però hi han invertit tant de capital polític que ara no es poden fer enrere.

I si no hi ha canvi a Espanya?

Ho seguirem provant.

stats