Mor als 94 anys l'expresident de França Valéry Giscard d'Estaing

SabadellValéry Giscard d'Estaing, que va ser president de França entre el 1974 i el 1981, ha mort aquest dimecres als 94 anys a causa del covid-19, segons ha informat la seva família. El veterà polític, que fins a la seva mort ha sigut una de les veus més influents de la política francesa, va ser també un dels arquitectes de la integració europea i va contribuir a posar les bases per a la creació de l'euro.

Giscard va néixer el 2 de febrer del 1926 a la ciutat alemanya de Coblença, on el seu pare, inspector de finances, havia sigut destinat com a part del contingent de l'exèrcit francès que ocupava la regió de Renània en concepte de reparació pels danys econòmics que Alemanya havia infligit a França durant la Primera Guerra Mundial, tal com establia el Tractat de Versalles. Després d'haver-se allistat com a voluntari a la Segona Guerra Mundial, on va ser distingit per la seva actuació al front, es va formar en l'àmbit de l'administració i de les finances, i el 1956, amb 30 anys, es va estrenar en el món de la política al ser escollit diputat pel departament de Puy-de-Dôme.

Tres anys més tard va ser nomenat secretari d'estat de Finances i el gener del 1962 el president Charles de Gaulle el va escollir com a nou ministre d'Economia i Finances, un càrrec que va mantenir fins al 1966. Després, el nou president, Georges Pompidou, li va tornar a atorgar el mateix ministeri, on es va mantenir fins que el 1974 va guanyar les eleccions a la presidència, que el van enfrontar a François Mitterrand. Amb 48 anys, es va convertir en la persona més jove que accedia a la presidència de França, una fita que va mantenir fins a l'arribada al poder d'Emmanuel Macron, fa tres anys, quan en tenia 39.

Un nou estil

La seva presidència va estar marcada per un caràcter volgudament modern i clarament europeista. Tot i haver format part dels governs de De Gaulle, Giscard se n'havia anat distanciant, i la seva elecció com a president, després de deixar fora en la primera volta el candidat gaullista Jacques Chaban-Delmas, va suposar un trencament amb el període anterior. De tarannà liberal, Giscard va voler imprimir a la presidència un caràcter més proper a la ciutadania i ho va deixar clar des del primer moment: després de prendre possessió del càrrec, va renunciar a fer el trajecte fins a l'Elisi en el tradicional cotxe descapotable, i va optar per anar-hi a peu.

Entre les reformes que va impulsar durant el seu mandat hi ha la rebaixa de la majoria d'edat als 18 anys (en comptes dels 21), la despenalització de l'avortament, la legalització del divorci de mutu acord o la desvinculació de la televisió pública del govern. També va donar llum verda al projecte de creació de la xarxa del TGV, el tren de gran velocitat francès. En l'àmbit de la política internacional, va fer gestos per intentar suavitzar la guerra freda reunint-se amb el líder soviètic Leonid Bréjnev o rebutjant unir-se al boicot occidental als Jocs Olímpics de Moscou del 1980.

Va ser a proposta seva que es va crear, el 1975, el Consell Europeu, i també va ser un dels principals defensors de l'elecció per sufragi universal dels membres del Parlament Europeu. Al costat del canceller alemanya Helmut Schmidt va posar les bases de l'eix franco-alemany, clau en la construcció de la Unió Europea actual. Tots dos també van impulsar la creació del sistema monetari europeu, origen de l'euro.

Escàndol de corrupció

Giscard era amic personal de l'emperador Jean-Bédel Bokassa, que va dirigir amb mà de ferro la República Centreafricana entre 1966 i 1976. El va protegir i ajudar econòmicament i militar a canvi d'urani i per a França, mentre el dictador torturava opositors i enfonsava el país en el caos, l'expoli i la corrupció.

El 1979, Giscard va ser acusat pel setmanari satíric Le Canard Enchaîné d'haver rebut diamants per valor d'un milió de francs (uns 150.000 euros) de part del dictador. Aquest escàndol, unit als problemes econòmics derivats de la crisi del petroli del 1979, va contribuir en bona mesura a la seva derrota a les eleccions del 1981 davant de Mitterrand. Hi va influir, també, la negativa del seu ex primer ministre Jacques Chirac, derrotat a la primera volta, a donar-li suport de cara a la segona votació, la qual cosa va dividir el vot conservador i va enemistar definitivament els dos líders. Amb tot, una de les últimes aparicions públiques de Giscard va ser el setembre de l'any passat, al funeral de Chirac.

La seva carrera política, però, no s'havia acabat: el 1986 va guanyar les eleccions a la presidència de la regió d'Alvèrnia, un càrrec que va mantenir fins al 2004, i entre el 1989 i el 1993 va ser eurodiputat.

La seva destacada trajectòria europeista li va valdre ser nomenat, l'any 2002, president de la comissió encarregada de redactar el projecte de Constitució Europea. La feina va acabar en un sonor fracàs a causa del rebuig del text en referèndum, precisament, a França.

Els últims anys de la seva vida els ha dedicat a la literatura, fet que li va permetre convertir-se en l'únic president de la República escollit membre de l'Acadèmia Francesa. A més d'unes memòries en tres volums, va publicar assajos i obres de ficció, entre les quals destaca la novel·la La princesa i el president (2009), una història d'amor entre dos personatges inspirats en ell mateix i la princesa Diana de Gal·les.

Recentment havia tingut diverses complicacions de salut. Al setembre va ser hospitalitzat per un problema respiratori i el 15 de novembre per una insuficiència cardíaca, però en tots dos casos va rebre l'alta pocs dies més tard. Segons ha informat la seva família, Giscard d'Estaing ha mort en una propietat seva a la localitat d'Authon, al centre de França.