L'urbanisme autoritari que dona forma al Caire

El CaireA mesura que passa el temps, l'empremta del barri de classes populars que un dia va ser el Triangle de Maspero, una zona situada en ple centre del Caire, queda cada cop més difuminada. El barri, molt actiu durant la revolta del 2011 a Egipte i on hi havien arribat a viure més de 4.000 famílies, va ser completament esborrat del mapa en qüestió de dies el 2018. Avui, en el seu lloc, hi queda només una gran esplanada de sorra, a l'espera que les excavadores comencin a convertir-lo, seguint els plans del govern, en un centre turístic i comercial.

A poca distància, la icònica plaça Tahrir –centre d'aquella revolta– també ha completat últimament un altre projecte que les autoritats consideren de desenvolupament i embelliment. Pel camí s'han esborrat gairebé totes les referències al 2011, que s'han substituït per monuments faraònics buits de significat. I amb ells ha arribat un inèdit desplegament de seguretat que, lluny de convidar a contemplar el lloc, accelera la circulació de vianants i genera la sensació de ser observat.

“Tot cau sota una mateixa lògica: tractar la ciutat com si fos un fons d'inversió, sobretot d'inversió immobiliària, intentant maximitzar el valor dels béns immobles i de tots els terrenys del Caire”, opina, en declaracions a l'ARA, l'arquitecte i investigador Ahmed Zaazaa, que compta amb anys d'experiència en cartografia urbana i planificació participativa.

Els veïns, oblidats

El Triangle de Maspero i Tahrir són una mostra de l’agressiva intervenció urbanística que estan duent a terme les autoritats egípcies a la capital del país en els últims anys, i de la vertiginosa transformació que ja està comportant sota el pretext de desenvolupar-la. Els crítics lamenten que aquesta política està regida, en essència, pels interessos dels que es beneficien d'aquests projectes, però també pels de les forces de seguretat, que volen reforçar el control dels carrers, i els d'un president, Abdel Fattah al-Sissi, decidit a deixar empremta. Els veïns, excepte en comptades excepcions, no entren a l'equació.

“Una part important de la normativa egípcia diu que quan es fan projectes en entorns urbans primer s'ha de fer una avaluació de l'impacte mediambiental, però també que s'ha de respectar aquesta idea de reunions amb la comunitat [de veïns] per informar la gent del projecte”, explica a l'ARA l’arquitecte Ahmed Mansour, que porta treballant en projectes de preservació de patrimoni des del 2001. Però Mansour recalca que “això mai no passa”.

Les ferides són arreu de la ciutat. La humil illa de Warraq, enmig del Nil al seu pas pel nord del Caire, només ha pogut evitar els plans de demolició de les seves cases per dur-hi a terme projectes d'inversió gràcies a una organització veïnal forta i sostinguda. I en dos icònics cementiris de la zona històrica del Caire les autoritats ja han retirat centenars de sepulcres i expulsat desenes de famílies per guanyar espai per construir-hi dues rondes. Altres àrees de la ciutat vella, com Izbat El Madabegh i Bani Hilal, o Nazlet El Semman, a prop de les piràmides de Giza, han corregut, en més o menys mesura, una sort similar.

Els tradicionals districtes de classe alta tampoc se n’estan escapant, cosa que alhora deixa en evidència la seva pèrdua d'influència. El cèntric barri de Zamalek, en una altra illa del Nil, s'ha vist afectat per la construcció del metro i projectes amb finalitats turístiques i comercials. I el singular barri d’Heliòpolis, a l'est del Caire, s'ha vist desfigurat per la pèrdua de voreres, espais verds i el tramvia, així com per la construcció de ponts i l’eixamplament de carreteres.

Nova capital

El ritme trepidant d’aquestes transformacions dificulta fer un seguiment de tot el que està canviant, i no només a la ciutat, sinó també en els seus habitants. En aquest sentit, alguns urbanistes crítics amb la política del govern han alertat sobre les possibles conseqüències que aquestes intervencions –que desorienten, generen angoixa i alteren els teixits veïnals i els sentiments de pertinença– podrien tenir, a la llarga, sobre la salut mental dels conciutadans.

I és que els plans de les autoritats no són fortuïts, sinó que, com observa Zaazaa, segueixen dues direccions i, per tant, res indica que puguin tenir aturador. “Primer hi tenim la continuïtat del pla [de reorganització urbanística] El Caire 2050, que va aparèixer el 2008 per donar-li una nova façana”, exposa, malgrat que aleshores “va ser rebutjat massivament per molts experts i persones en diferents enquestes”.

La peça estrella, però, és una altra: la nova capital administrativa, una ciutat que s'està construint enmig del desert a 40 quilòmetres del Caire, i on es pretén que es concentrin els grans centres de poder estatals, com el Parlament, el palau presidencial, els ministeris, les missions diplomàtiques i les grans empreses. A poc a poc ja s’han anat desplaçant durant els últims anys del centre de la capital actual, un fet que accelera la sensació d'abandó, sobretot perquè els plans oficials passen per començar la mudança ja a finals d'aquest mateix any. “Ho estan gestionant com si fos el desenvolupament natural d’una ciutat –lamenta Zaazaa–, anar a construir una cosa nova mentre la vella no és important”.