GUERRA A SÍRIA

La universitat també és un refugi per als kurds d’Afrin

Estudiants i professors de l’enclavament ocupat per Turquia continuen als centres de la capital de Rojava

La universitat també  és un refugi per  als kurds d’Afrin
Karlos Zurutuza
26/01/2019
4 min

Qamixli (síria)Hi ha una aula magna, tallers, laboratoris i, per descomptat, una cafeteria en la qual els alumnes fan el ronso allargant la mitja hora de descans. Podria ser una universitat de qualsevol lloc del món si no fos per les fotos d’Abdullah Öcalan de les parets. Les branques d’olivera penjant de les pissarres també criden l’atenció; llueixen en record d’un dolorós aniversari. El dia 20 de gener es complia un any de l’inici de l’operació amb la qual Turquia i faccions islamistes van ocupar la regió kurdosiriana d’Afrin, al nord-oest de la província d’Alep. 200 dels 900 alumnes avui matriculats a la Universitat de Rojava són d’allà, i també una part del personal.

Inscriu-te a la newsletter Internacional El que sembla lluny importa més que mai
Inscriu-t’hi

Enginyeria agrícola, belles arts i llengua i literatura kurdes són les tres especialitats que es poden cursar al campus de Qamixli. Constituïda el juliol del 2016, és un pas més en la reestructuració de la societat civil al nord de Síria des de l’inici de la guerra el 2011. No té el reconeixement de Damasc, però això tampoc és cap sorpresa en un règim que no ha reconegut mai els drets del poble kurd.

“Les classes són en kurd, aquesta és la diferència principal, però hem de fer servir el material en àrab fins que el puguem traduir”, explica Ragen Jafar, un kurd d’Afrin que compagina tasques administratives i docents al departament de llengua i literatura kurdes. A més de la llengua vehicular, també hi ha hagut canvis curriculars: “Hem eliminat l’assignatura d’ideologia i història del partit Baas (al poder des del 1963) i l’hem substituït per la de cultura democràtica. A la d’història també hem afegit la resta dels pobles de la zona, a més dels àrabs: faltàvem els kurds i els siríacs, entre d’altres. De fet, també tenim plans d’obrir un departament de llengua i literatura siríaques”, diu Jafar, abans de destacar que tots els rètols estan escrits en les tres llengües oficials -l’altra és l’àrab- de la regió.

Construir enlloc de destruir

Jafar ens convida a pujar a la segona planta a conèixer Rohan Mistefa, co-rectora de la universitat. Ocupa el lloc des que va ser escollida l’any passat pel Consell Universitari. Mistefa, que ja ensenyava al campus d’Afrin, s’emociona quan recorda el que va passar fa un any: “Teníem 700 estudiants matriculats fins a l’atac. Molta gent ens preguntava per què obríem escoles i universitats enmig de la guerra. Jo sempre els responia que la nostra és una cultura de construir, i no la de destruir dels nostres veïns i els seus aliats”, explica aquesta desplaçada, una de les gairebé 150.000 persones que van haver de fugir de l’enclavament. Aïllada de la resta dels territoris kurdosirians, Afrin va haver de conviure des del 2012 amb veïns tan variats com l’Exèrcit Sirià Lliure, l’antic Front al-Nusra, l’Estat Islàmic, el règim sirià i, per descomptat, els turcs. Era una catàstrofe anunciada.

Depenent del departament, s’encadenen cartells de mapes climàtics a les parets, les peces del bestiar boví, el cicle de la fotosíntesi, cites dels clàssics russos... Tot en llengua kurda. Als passadissos es formen grupets en els descansos entre classe i classe, o es camina en solitari per gestionar els whatsapps, tot entre les rialles que arriben d’un grup d’estudiants que juguen un partit de voleibol al pati.

Ningú diria que el nord-est de Síria torna a viure un dels moments més difícils dels últims temps. Després que Trump anunciés el desembre passat que retiraria les seves tropes de Síria, el president turc Recep Tayyip Erdogan no va trigar a fer públics els seus plans per envair el territori. Mentre els dos líders debatien l’establiment d’una “zona de seguretat” d’unes 20 milles (32 quilòmetres) que controlaria Turquia, l’Estat Islàmic reivindicava un atemptat amb un explosiu de carretera contra un comboi de la coalició liderada pels Estats Units pocs dies després d’un altre que es va saldar amb la mort d’almenys catorze individus, quatre d’ells nord-americans. La sensació de déjà-vu entre els afrinians del campus és total.

“No goso ni pensar que pugui passar un altre cop”, admet Iskander, estudiant de llengua i literatura kurdes. Si no hagués hagut de fugir per salvar-se, diu, li hauria agradat continuar amb els estudis de periodisme. Com la resta dels seus companys d’èxode, l’envaeix la nostàlgia quan recorda el que va deixar enrere: “La nostra no només era una bona universitat, sinó que, a més, reunia gent de tota la regió, de pobles i llogarets com el meu. Ens coneixíem tots, estàvem aïllats però ens sentíem forts. No vam perdre la il·lusió fins al final”, recorda. 58 dies van aguantar els kurds el setge d’un dels exèrcits més grans de l’OTAN i els seus aliats islamistes.

Futur incert

Quan li preguntem quan creu que tornarà a casa, l’Iskander respon com la resta: “Estem disposats a lluitar, però la política és la que mana: només quan es donin les condicions podrem recuperar el que és nostre”, diu abans d’entrar a classe. La Facultat de Belles Arts és a l’edifici annex, on Fatma Bakir es concentra a la classe de perspectiva a la manera antiga: amb llapis, escaire i cartabó. Havia començat ja a Afrin, i ara està a segon curs. Quan es llicenciï vol pintar el drama del seu poble, “des dels seus orígens fins a la caiguda d’Afrin”, tot i que dubta de si aleshores ja haurà pogut tornar a casa: “Pot ser d’aquí un any, però també d’aquí cinc”.

stats