Els universitaris arruïnen el govern anglès

LondresHi ha vida més enllà d’Oxford i de Cambridge, i de la resta de les prestigioses universitats britàniques del Russell Group. N’hi ha, però pot estar molt condicionada per les estretors econòmiques, tant les dels centres com les dels alumnes, que sovint no tenen gens fàcil l’accés a les beques que poden oferir les dues grans institucions ja esmentades o la resta de les del Russell Group, que s’enduen entre el 80% i el 85% de les donacions a centres universitaris.

Què s’hi pot fer, doncs? El més habitual és endeutar-se per pagar-se les matrícules i, en molts casos, també els costos de manutenció d’aquells alumnes que viuen fora de casa durant el curs i no hi poden fer front amb recursos propis o familiars.

Ara mateix, dels aproximadament 1.080.000 universitaris només el 10% s’ho poden pagar tot amb recursos propis.

De la resta, tan sols el 30% podran satisfer, almenys en part, els préstecs. Quants diners? Per a un graduat que acabi els tres anys per completar una llicenciatura, de mitjana són 31.700 euros, que poden superar els 50.000 si en demana més per mantenir-se. Però el 70% dels estudiants mai tornaran el crèdit, segons l’informe més recent (4 de febrer) publicat per l’Institut d’Estudis Fiscals (IFE, en la sigla en anglès) i la Intergenerational Foundation. I no podran fer-ho perquè mai arribaran a tenir un salari superior a les 25.000 lliures anuals (28.500 euros), un llindar a partir del qual, obligatòriament, haurien de començar a destinar el 9% del sou a cobrir el préstec. Al cap de trenta anys, tant si queda per pagar una lliura o tota la quantitat demanada, el deute s’extingeix.

El forat que el mateix IFE ha calculat que ja s’ha generat des que va entrar en vigor aquest nou sistema (2012) equival al 0,6% del producte interior brut (PIB) del Regne Unit per al 2018, és a dir, 12.000 milions de lliures (13.700 milions d’euros). Un forat que ha aparegut de la nit al dia al Tresor després que l’Oficina Nacional d’Estadística (ONS, en la sigla en anglès) canviés a primers d’any la manera com es classificava aquesta partida en els pressupostos públics.

Fins ara Hisenda feia enginyeria comptable i col·locava els préstecs universitaris en el capítol d’actius financers a recuperar a llarg termini (els 30 anys esmentats). Però, com s’ha apuntat, la realitat ja ha demostrat que la gran majoria no es podran recuperar mai, amb la qual cosa l’ONS ha decidit inscriure’ls a la columna de les despeses corrents del govern. La cosa més greu és que si el sistema no es reforma, el forat serà cada vegada més profund.

Com en molts altres problemes financers dels comptes públics, l’origen del mal cal buscar-lo en la crisi del 2008. Quan dos anys després, el 2010, els conservadors de David Cameron van arribar al poder amb la tisora de les retallades a la mà, les matrícules universitàries es van multiplicar per tres: de les 3.225 lliures (quasi 3.700 euros) anuals d’aleshores es va passar a les 9.250 lliures (10.570 euros) actuals.

Les noves tarifes van entrar en vigor el curs 2012-13. Per contenir la protesta que els estudiants van dur als carrers es va arbitrar el sistema dels crèdits per fer-ho tot plegat més acceptable. Però com ja van advertir la majoria de rectors de les 137 universitats del país, el programa estava condemnat al fracàs.

Per adonar-se’n només cal veure un dels taulers d’anuncis de l’School of Oriental and African Studies (SOAS), un dels colleges més prestigiosos de la Universitat de Londres. És ple de publicitat sobre la manera de fer front al pagament de les taxes i les possibilitats dels estudiants per accedir als crèdits. De fet, tothom que es matricula en una universitat hi té accés.

Youssra Elmagboul, estudiant de segon any a SOAS i una de les vicepresidents del sindicat del college, és una activa militant contra la política de préstecs, “que amenaça de manera estructural la universitat”, diu. “L’efecte és pervers -continua-, perquè l’augment exponencial de les taxes ha anat acompanyat d’una disminució en els pressupostos que l’estat ha destinat a les facultats. Per tant, les universitats, que podrien no carregar la totalitat del màxim de la taxa, ho han de fer per tenir prou recursos. I s’han convertit en empreses privades, preocupades per generar beneficis i no per la qualitat educativa”.

Aquest judici no s’allunya gens del del director executiu del Russell Group, Tim Bradshaw. En un comunicat emès arran del canvi de la qualificació comptable dels préstecs, Bradshaw advertia del perill d’infrafinançament. “Si la modificació implica una falta de diners a la universitat, l’alumnat ho patirà”. Les veus d’alarma sobre noves retallades ja s’han començat a sentir, perquè tant l’IFE com la Intergenerational Foundation han calculat també que el 2023 el forat serà de 72.000 milions de lliures, 60.000 més que ara.

Una donació sense precedents

Els diners criden els diners, és una veritat universal. I són gairebé sempre les institucions més prestigioses les que obtenen els beneficis més suculents de les donacions filantròpiques. A primers de febrer la Universitat de Cambridge va rebre la donació més generosa que s’ha fet mai al Regne Unit: 100 milions de lliures, 79 per a estudiants de postgrau i els 21 restants per als nous alumnes. El regal es deu a la generositat de David Harding. Alumne ell mateix de Cambridge, Harding, de 58 anys, ha fet fortuna gràcies al fons d’inversió Winton Group. L’empresa treballa en més de cent mercats de futurs mundials i en mercats de renda variable. Harding va fundar la companyia amb un capital inicial d’1,6 milions de dòlars el 1997. El desembre del 2017 va tancar comptes amb uns actius de 28.500 milions. Opera des de Londres, Hong Kong, Nova York, Xangai, Sydney, San Francisco, Tòquio i Zuric.