L’any de la fragmentació
El 2019 serà un any decisiu per a la Unió Europea. L’any de les eleccions a l’Eurocambra, que decidiran la força del populisme a Brussel·les i els pròxims lideratges a les institucions comunitàries. Dues visions totalment contraposades d’Europa s’enfrontaran per imposar la seva lògica: els que volen reformar per garantir una millor integració política i els que defensen la renacionalització de competències en favor d’una Unió al servei de les capitals i els interessos nacionals. Serà l’any del Brexit i de la fragmentació política.
L’Europa antiestablishment s’ha anat fent forta a les urnes mentre prop de la meitat de socis de la UE han de bregar amb la vulnerabilitat de governs en minoria o coalicions de partits tradicionals en retrocés.
Suècia fa tres mesos que està intentant negociar la formació d’un nou govern; Bèlgica té un executiu provisional; Estònia, Lituània, Croàcia o Eslovàquia tenen governs minoritaris; a Dinamarca l’executiu depèn del suport de la dreta populista. La irrupció de Vox a Andalusia desestabilitza, encara més, el fràgil panorama de Pedro Sánchez, mentre que Emmanuel Macron i Angela Merkel són ostatges dels seus propis problemes interns. El president francès, que volia abanderar la reforma de la UE, veu com la desconnexió entre l’electorat i l’elit política li ha esclatat amb ràbia a les carreteres del seu país. L’entesa franco-alemanya està en retirada. Tant com la confiança que va despertar aquell Macron guanyador que desfilava davant la piràmide del Louvre amb les notes de l’ Himne de l’alegria. París tampoc ha aconseguit el suport de Berlín per a les ambicioses reformes que pretenia per a la zona euro. I fins a vuit països de l’anomenada Nova Lliga Hanseàtica -Dinamarca, Estònia, Finlàndia, Irlanda, Letònia, Lituània, els Països Baixos i Suècia- s’oposen al que consideren “transferències de competències de gran abast a escala europea”. La unitat comunitària en la negociació amb el Regne Unit no ha evitat la multiplicació de moltes altres fractures internes.
El president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, ha acabat convertit en la caricatura viral d’aquell veterà polític que, en els primers moments de la crisi, admetia: “Tots sabem el que hem de fer, però no sabem com podem ser reelegits un cop ho hàgim fet”. Però les circumstàncies polítiques poden fer que aquest final a càmera lenta, que arrossega la credibilitat de la institució, s’acabi allargant encara més. La fragmentació política que s’augura per als pròxims mesos fa que, a Brussel·les, es comenci a especular amb la idea de mantenir el mandat d’un Juncker absent més enllà de l’octubre del 2019.
La democràcia cristiana i la socialdemocràcia, que durant dècades van consensuar el model polític i social europeu, són avui dues famílies polítiques en davallada en què conviuen formacions de dreta radical, populistes i partits socialistes que governen amb l’extrema dreta. La UE es prepara per a un acarnissat procés per renovar els lideratges de les institucions europees perquè, per primera vegada en la seva història, és molt probable que a la Comissió s’hi enviïn representants de partits d’extrema dreta, així que el procés de ratificació i investidura del futur equip podria convertir-se en un nou enfrontament ideològic sobre la Unió. Seria el cop definitiu als equilibris polítics tradicionals que han governat la UE.