La ultradreta noruega albira els pitjors resultats en tres dècades

Malmö (Suècia)Fa vuit anys, el Partit del Progrés noruec va fer història convertint-se en una de les primeres formacions de la dreta populista i xenòfoba europea que va tocar poder. El cordó sanitari a la ultradreta que encara imperava en molts països del continent era inexistent a Noruega, i aquell 2013 la conservadora Erna Solberg va formar el seu primer govern, una coalició en minoria amb el Partit del Progrés i el suport extern d’altres formacions de l’òrbita del centredreta.

Quatre anys més tard el bloc de dretes va revalidar la victòria i Solberg va ser reelegida primera ministra. Aquest dilluns, els noruecs decidiran a les urnes si es mereix un històric tercer mandat o si ha arribat el moment d’un canvi de cicle en favor del centreesquerra, liderat pel Partit Laborista, com apunten totes les enquestes des de fa mesos.

El que també pronostiquen els sondejos és que el Partit del Progrés podria obtenir els pitjors resultats de les últimes tres dècades. Si es compleixen les previsions, l’extrema dreta obtindria al voltant d’un 11% dels vots. Caldria retrocedir fins al 1993 per trobar unes xifres pitjors, perquè llavors va aconseguir el 6% de suport; l’any següent va més que doblar-lo, i el 2005 es va col·locar com a segona força amb un suport al voltant del 22%, que va mantenir durant vuit anys. A les últimes eleccions, el Partit del Progrés es va assegurar un 15,3% dels vots i va reeditar la coalició governamental amb els conservadors i, aquesta vegada, també amb les dues formacions de centredreta: Liberals i Democristians.

Però el gener del 2020, veient la tendència a la baixa i la proximitat de les eleccions, el Partit del Progrés va decidir abandonar el govern amb el pretext de la repatriació d’una dona vinculada a l’Estat Islàmic. La intenció era alliberar-se dels lligams del poder i ressorgir com una formació amb veu pròpia. Però poques setmanes més tard la pandèmia del coronavirus va irrompre al país i va relegar qualsevol altra qüestió. El Partit del Progrés, que els últims anys s’ha caracteritzat principalment per la seva retòrica dura contra la immigració, va quedar a l’ombra, sense poder-se atribuir els encerts de la bona gestió de la crisi sanitària i sense poder treure suc del discurs populista xenòfob en un període en què Noruega ha blindat les fronteres.

“Fa quatre anys la immigració va ser el tema més important per als votants”, explica a l’ARA el politòleg Johannes Bergh, que recorda que feia poc de l’onada de refugiats a Europa. La llavors ministra d’Immigració i actual líder del Partit del Progrés, Sylvi Listhaug, va ser la ideòloga de les mesures restrictives contra els nouvinguts, i “ella sola va aconseguir convertir la immigració i els refugiats en un problema crucial”, afirma.

El canvi climàtic, principal preocupació

Però ara la situació ha canviat i la immigració ha quedat desbancada per l’altra gran preocupació social: el canvi climàtic. A Noruega aquest debat té nom i cognoms: la indústria petroliera. En aquest tema, el Partit del Progrés també té una posició diàfana: tot i que ja no nega el canvi climàtic, sí que és el defensor més aferrissat del sector i rebutja qualsevol mesura encaminada a desincentivar-ne l'activitat.

Noruega, principal productor de petroli de l’Europa Occidental, compta amb el fons sobirà més gran del món, que es nodreix dels beneficis de l’extracció d’hidrocarburs, una gran font de finançament públic. Aquest sector dona feina directament a 160.000 persones i suposa un 60% de totes les exportacions del país. La importància de la indústria petroliera en l’economia noruega és irrefutable, però cada cop són més els qui consideren que els beneficis econòmics no compensen els danys mediambientals.

La indústria petroliera, a debat

Les d’aquest dilluns són les primeres eleccions en què hi ha un debat real sobre el futur de l’extracció de petroli i gas, una qüestió que probablement serà una de les més decisives a l’hora d’asseure’s a negociar el futur govern. Els dos grans partits tradicionals, Laboristes i Conservadors, defensen la continuïtat de l’activitat petroliera, tot i que admeten que cal impulsar una transformació verda.

També n’és una ferma partidària el Partit de Centre, una formació de caràcter populista amb molt de suport a les zones rurals i que es projecta com el principal soci de govern dels Laboristes. Ara bé, si es compleixen les prediccions, els Laboristes trauran els pitjors resultats de l’últim segle i necessitaran pactar amb dues o tres formacions més.

L’aritmètica d’un Parlament cada cop més fragmentat es preveu complicada. Sobretot perquè tota la resta de partits del centre i de l’esquerra advoquen, més o menys, per una desacceleració de l’activitat petroliera. Els més radicals són els Verds, que exigeixen aturar immediatament l’exploració d’hidrocarburs i han posat el 2035 com a data límit per continuar-ne extraient.

Tot dependrà de com quedi la relació de forces després de les eleccions, però Noruega ho té cada cop més difícil per ignorar el debat sobre el futur de la indústria petroliera.