Ultracatòlics, burgesos i universitaris, el còctel que ha derrocat Morales

La Paz“Baixa del cotxe!”. El crit talla la nit a prop de l’anomenada Zona Sur, un barri residencial de La Paz on viu la classe mitjana benestant. El “baixa del cotxe” li fa sentir una primera punxada a l’estómac. La Glenda sap el que passa, però no entén per què. Obeeix i baixa. Va vestida a la manera tradicional, amb una pollera, una faldilla que forma part de la vestimenta clàssica dels pobles originaris de Bolívia. “Posa’t de genolls!” Aquesta ordre la trenca per dins, però també obeeix. “Què volies que fes? Jo volia tornar a casa, amb els meus fills...”, explica ara mentre recorda el que va passar aquella nit. En les seves paraules la vergonya i la ràbia es barregen.

“Em va fer baixar del cotxe perquè anava amb una pollera, perquè no consideren que les dones indígenes puguem viure en un lloc com la Zona Sur. Per això volen humiliar-nos, per recordar-nos que no ens volen a les ciutats, perquè per a ells el nostre lloc és el camp”, explica la dona, d’uns 35 anys. A la Glenda la van parar en una de les barricades que els opositors a Evo Morales van aixecar a la capital boliviana durant les setmanes de manifestacions. El president encara no havia dimitit, però els carrers ja eren de qui reclamava la seva dimissió. “Ara entenc per què la meva àvia no volia que les seves filles portessin pollera, per no patir aquesta humiliació”, sentencia angoixada.

Amenaçats i perseguits

Els atacs racistes de grups de l’oposició contra la població indígena i contra dirigents del MAS, el partit d’Evo Morales, han sigut constants durant les setmanes prèvies al cop d’estat. En la compareixença de comiat, el primer president indígena va explicar que dimitia perquè els seus companys deixessin de ser “fustigats, amenaçats i perseguits”. Un cop es va confirmar que plegava, la crema de wiphales -la bandera dels pobles bolivians originaris- va ser una punyalada al símbol de la igualtat. “Si fan això amb la bandera i encara no són al govern, què faran amb mi si algun dia governen?”, deia aleshores un jove de la ciutat d’El Alto mentre feia onejar la bandera que per a ell defensa “la diversitat dins de la igualtat davant la llei”.

La Nadia ha tret un escó pel MAS a les últimes eleccions de l’octubre, però no en prendrà possessió perquè en teoria s’han de repetir els comicis. Viu a l’Orient de Bolívia, a Santa Cruz, la segona ciutat del país, controlada per l’oposició. “Aquí, durant les protestes, a qualsevol que veien que tingués les faccions dels anomenats colla (un insult per referir-se als indígenes), l’aturaven o li prohibien el pas”, explica.

Ella, però, això no ho va patir: té la pell clara, els cabells de tons caoba i les faccions més suaus, cosa que li permet moure’s per tota la ciutat sense problemes. Fins que algú -“Un polític de la dreta”, puntualitza- va penjar una foto seva a les xarxes socials. Aleshores tot va canviar. “Deien que era culpable de frau electoral i una enemiga de Bolívia i de Santa Cruz, tan sols perquè era del MAS”. Les amenaces a les xarxes socials, els insults, les trucades en plena nit o els problemes al sortir al carrer van començar. “És una por constant, perquè aquí hi ha grups com Unión Juvenil Cruceña que són d’extrema dreta i sabem el que han fet amb companys de moviments socials”, assegura la Nadia.

Un d’aquests líders socials és el Miguel, que es presenta amb aquest nom fals per por de represàlies. Treballa al camp i és sindicalista en una comunitat de camperols arribats de l’oest del país i que reben terres per concessió del govern. Les amenaces contra ell i la seva família l’han obligat a marxar de casa. “Fa dues setmanes que fujo d’una província a l’altra, de vegades per camins on només es pot anar a cavall per evitar els talls de carreteres de l’oposició”, explica l’home, d’uns 50 anys.

L’Orient bolivià ha donat, precisament, un dels líders del cop d’estat: Luis Fernando Camacho, conegut amb el sobrenom de Macho Camacho, i president del Comitè Cívic de Santa Cruz. El seu paper ha sigut quasi el d’un líder espiritual. “Aniré a La Paz amb la meva fe, la carta de renúncia [per a Evo Morales] en una mà i la Bíblia a l’altra”, va dir cinc dies abans que dimitís el president. Minuts després de la seva dimissió, estava enfilat dalt d’un cotxe de policia celebrant l’adeu d’Evo Morales. El dia que Jeanine Áñez va jurar com a nova presidenta, ell va tornar a Santa Cruz, on va ser rebut com un heroi.

Parenostres a les protestes

El Macho Camacho forma part de la burgesia de l’Orient de Bolívia, que sempre ha estat una pedra a la sabata de Morales. La irrupció de Camacho va comportar la radicalització de les protestes. “Cal fer, salvant les diferències, com feia Pablo Escobar i apuntar en una agenda els noms dels traïdors d’aquest poble”, va dir en un acte. El seu fervor cristià és indubtable. De fet, aquesta ha sigut una de les característiques de les manifestacions: les referències a Crist, els parenostres, els agraïments a Déu i els crits de “Satanàs fora de Bolívia” han sigut una constant.

Però l’oposició a Evo Morales és molt més heterogènia i va més enllà de l’ultracatolicisme, cosa de què també ha fet gala l’autoproclamada presidenta. Els universitaris també es van sumar a les protestes a La Paz, on hi ha el Parlament i la seu presidencial. “Enginyeria, enginyeria!”, cridaven un grup de joves mentre feien salts al mig d’una manifestació. Immediatament després, un altre grup responia: “Medicina, medicina!”. Tots eren estudiants de l’UMSA, la Universidad Mayor de San Andrés, la principal universitat pública de Bolívia.

Per al politòleg Ludwig Valverde, la irrupció dels joves a les mobilitzacions va ser “una sorpresa”: “Van prendre el protagonisme en ciutats com La Paz quan semblava que eren una generació totalment desconnectada de la política”, declara. La Mica, una alumna d’economia de l’UMSA, corroborava la tesi del politòleg dies enrere: “A mi no m’ha interessat mai la política, però els últims esdeveniments m’han fet sortir al carrer per lluitar per la democràcia, perquè no volem ser una altra Veneçuela”, argumentava. “Som aquí pel nostre futur”, afegia l’Anthony, un estudiant d’arquitectura amb un escut pintat amb els colors de Bolívia a la mà. Tots dos criticaven els errors del govern de Morales: parlaven de tergiversar les lleis a favor d’un partit, de dèficit democràtic i del personalisme d’un president que, deien, l’únic que volia era perpetuar-se en el poder i dividir la societat. Són de classe mitjana, van créixer amb les polítiques d’Evo Morales, moltes de les quals fins i tot valoraven positivament, però ja no volen el president indígena. “És el moment d’un canvi”, resumia un altre universitari, el Rubén, que estudia economia.

Alguns indígenes fins i tot es van apuntar a les mobilitzacions contra Morales. Per exemple, a la regió del Potosí, sacsejada per l’explotació del liti i la pobresa. O al territori indígena i parc nacional Isiboro Sécure, on el govern volia fer una carretera. Ara, però, no saben si van protestar per defensar la democràcia o per acabar de genolls.