Un del últims soldats de l’Estat Islàmic: “No em penedeixo de res”

Baghuz (Síria)Som en una habitació anodina de parets de color blanc, d’on penja una manta grisa. Un parell de cadires i una petita taula acaben de guarnir aquest lloc auster en un enclavament indeterminat de Síria, en una de les dependències que el servei d’intel·ligència kurd té escampades per tot el país. S’obre la porta i apareix un home vestit amb pantalons blaus i jersei també blau que deixa entreveure una samarreta interior blanca. L’home es diu Hisham, té uns certs trets magribins i podria passar perfectament desapercebut en qualsevol ciutat d’Espanya com un ciutadà anònim més, si no fos perquè va decidir unir-se a l’Estat Islàmic (EI) i s’ha passat aquests últims anys al territori controlat pel moviment terrorista. La seva història no queda gaire lluny d’altres sentides en converses a Síria. No hi ha un perfil únic que defineixi un integrant de l’EI. Quan parlem d’ells la primera imatge que ens ve al cap és la d’un llunàtic alienat. Però, malgrat que aquest perfil existeix, també és cert que n’hi ha molts altres que es van sumar a aquest moviment per raons identitàries, econòmiques, ideològiques, religioses o simplement circumstancials.

Al principi el Hisham diu que no entén el castellà, però quan comença l’entrevista entén a la perfecció la formulació d’una sèrie de preguntes que algú que no hagués viscut un temps llarg a Espanya i no s’hagués relacionat amb espanyols no podria comprendre. Tampoc té accent estranger. Quan aquest periodista li pregunta per les circumstàncies que el van portar a unir-se a l’EI, explica que ell es va traslladar a Síria per combatre el règim de Baixar al-Assad, que primer es va unir a Ahrar al-Xam però que un cop aquest grup va quedar escapçat per l’EI -que va matar la seva cúpula amb una bomba a la ciutat siriana d’Idlib l’any 2013-, va optar per sumar-se a les files del mateix Estat Islàmic.

Assegura que va decidir deixar les armes quan va començar a veure que l’Estat Islàmic cometia “errors”, com ara matar musulmans, detalla. Malgrat això, admet que es va quedar al territori que conformava l’anomenat califat fins que va ser capturat per les Forces Democràtiques Sirianes (SDF), de majoria kurda.

De la seva etapa a les files de l’EI només diu que va ser policia als punts de vigilància que aquest grup terrorista tenia a les carreteres del territori que controlava, però assegura que ell no va participar activament en cap batalla, tot i que per les dates, les ubicacions que dona i altres dades, la seva versió no resulta gaire creïble. De fet, durant l’entrevista admet un parell de vegades que té passaport espanyol, però després ho nega. Quan finalment li preguntem si es penedeix d’haver col·laborat amb l’EI, la seva resposta és rotunda: no es penedeix de res.

Repte per als països europeus

Amb el Hisham i amb la resta dels milers d’europeus que com ell són a Síria -si s’hi afegeixen els combatents, les seves famílies o les persones que simplement van col·laborar amb l’EI-, els països d’origen tenen un problema i han de fer front a un repte terrible. Molts d’aquests combatents són a les presons kurdes, però les SDF no estan disposades a fer-se responsables d’ells eternament i continuar mantenint-los als seus centres penitenciaris.

El problema és doble. Primer perquè jutjar i empresonar tots aquests combatents pot crear un efecte mirall del que va ser en el seu moment el centre de detenció nord-americà de Camp Bucca, a l’Iraq, on els reclusos es van radicalitzar, van teixir aliances i van aparèixer personatges tan tristament famosos com Abu Bakr al-Baghdadi, autoproclamat després califa de l’Estat Islàmic. El segon problema són les famílies, perquè els nens de l’antic califat òbviament no tenen cap culpa de les decisions que van prendre els seus pares. Moltes dones tampoc van participar activament en l’EI. Portarà molta feina dilucidar la seva responsabilitat respecte d’aquelles que sí que s’hi van implicar, algunes de les quals actualment són en un dels tres camps especials de famílies de l’EI que les SDF tenen a Síria. La pregunta és: què faran els governs dels països europeus amb els fills dels combatents? El futur és incert. S’han de prendre decisions sense oblidar que qualsevol acció té sempre una reacció, que sol ser sempre pitjor.