Uigurs a Turquia: “No hi haurà cel mentre casa nostra sigui un infern”

Istanbul“Al meu pare el van convidar a beure te a l'oficina del govern local. Quan tornava cap a casa va morir enverinat”. L'Abdulah porta penjada una pancarta al coll on s'hi veuen fotografies de diversos familiars, entre les quals la del seu pare. “Pareu el genocidi contra els uigurs”, s'hi llegeix en tres idiomes. L'Abdulah no és l'únic que es manifesta gairebé cada dia a les portes del consolat xinès a Istanbul demanant el parador dels desapareguts a la província de Xinjiang, on el govern xinès està acusat de cometre un genocidi contra els uigurs: des de fa algunes setmanes, la diàspora uigur establerta a Turquia reclama un total de 5.190 noms i cognoms que s'han evaporat.

Els uigurs són una comunitat ètnica d'origen turc i religió musulmana originària de l'Àsia central i oriental. La major part, aproximadament 12 milions de persones segons les xifres oficials, viuen a la regió autònoma de Xinjiang, a la Xina, on històricament han sigut objecte d'una forta persecució. Des del 2014, més d'un milió d'uigurs han sigut internats en camps de concentració, amb la finalitat de forçar-los a abraçar la cultura xinesa. Amb la mateixa intenció, com a mínim mig milió de nens uigurs han sigut separats de les seves famílies i enviats a internats on se'ls adoctrina perquè abandonin la fe musulmana i la cultura uigur. A més, la Xina ha sigut acusada també d'haver sotmès aquesta minoria ètnica a crims com tortures, desaparicions forçoses, violacions o esclavatge.

Malgrat tot, la pressió que el poble uigur exerceix als afores dels edificis oficials xinesos d'Istanbul i Ankara no ha generat cap resposta per part de Pequín. “Diversos polítics turcs de l'àmbit local van intervenir per propiciar una reunió dins el consolat, però havia de ser sense dispositius electrònics ni testimonis”, afirma l'Abdulah. I van declinar l'oferta: “Tenim por que ens passi alguna cosa allà dins o que segrestin els nostres familiars a Xinjiang per utilitzar-nos com a titelles”. D'aquesta manera, no els queda altra opció que seguir fent preguntes que ningú contestarà: “Per què són als camps? Quin crim han comès? Aquestes són les nostres demandes, però la Xina evita respondre perquè no hi haurà una resposta satisfactòria. Poden estar desapareguts, en camps de concentració o morts”, diu.

Tot i que els camps ja operaven des de feia temps, molts testimonis coincideixen en denunciar que a partir de l'any 2017 el govern xinès va massificar aquesta pràctica macabra. “Al juny [del 2017] vaig perdre el contacte amb tots els meus familiars. Un any després vaig demanar a un amic que m'ajudés a contactar-hi. Va ser llavors quan em va dir que el meu pare era mort”, explica l'Abdulah. Pel que fa a la seva mare i germans, diu, també han passat pels camps de concentració, però ja n'han pogut sortir. L'única forma de saber que són vius és mirant si s'han connectat a l'aplicació de missatgeria instantània WeChat, controlada pel govern xinès. Però parlar amb ells no és una opció: segons asseguren, el fet d'haver fugit a Turquia ja fa que el govern xinès vegi en els membres de la seva família uns candidats perfectes a ser terroristes. “Tenen por de tornar als camps; per tant, callen”, lamenta.

El refugi turc

Els tentacles xinesos arriben a molts països. I Turquia, tot i voler exercir el rol de protector dels musulmans, tampoc n'està exempta. Durant dècades el poble uigur ha vist en el país eurasiàtic una segona casa per les arrels otomanes que els agermanen i per la seva religió, fet pel qual la diàspora es xifra en prop de 50.000 persones provinents del Turquestan Oriental, tal com ells mateixos denominen la província de Xinjiang. Però l'apropament entre Ankara i Pequín és un fet que els preocupa: desenes de convenis, acords comercials o 100 milions de vacunes Sinovac contra el covid-19 són símptomes massa notoris de la bona relació entre Recep Tayyip Erdogan i Xi Jinping. I l'últim de tots va fer saltar l'alarma entre la comunitat uigur: un acord d'extradició ja ratificat per la Xina i pendent a Turquia. “Els xinesos són experts a emetre documentació a l'estranger acusant gent d'haver comès crims”, explica l'Abdulah. I no va pas mal encaminat: sense que les deportacions s'hagin disparat, els uigurs a Turquia afronten cada vegada més processos que els podrien portar de tornada on mai voldrien tornar. Però, tot i el soroll, segueixen confiant en les paraules pronunciades per Erdogan l'any 2009: “Els incidents a la Xina són, simplement, un genocidi”, va dir.

Mentre l'ONU ja té l'ull posat a Xinjiang, desenes de països, entre els quals figuren els Estats Units, el Canadà o Holanda, ja han condemnat uns fets reconeguts com a genocidi. Però Pequín tira pilotes fora: “Són centres de reeducació per ajudar la població a trobar feina i allunyar-se de l’extremisme”. Els camps –segons ells– mai no han existit. Però el conte xinès no convenç el Jevlan, un estudiant uigur resident a Istanbul que busca la seva mare des de fa tres anys. “Tota la meva família parla xinès; tenen formació universitària i treballen per al govern. Quin tipus d'educació necessiten?”, es pregunta.

Desaparicions, esterilitzacions massives o tortures: no falten testimonis per fer valer una condemna que, legalment, sembla no tenir gaire recorregut. La creació d'un Tribunal Penal Internacional dedicat a perseguir aquests fets requeriria l'aprovació del Consell de Seguretat de l'ONU, del qual la Xina és membre permanent amb poder de veto, cosa que fa del tot improbable qualsevol investigació sobre les denúncies de genocidi a Xinjiang. La diàspora, estesa arreu del món, és l'única veu que té el poble uigur per explicar el que està passant. I per al Jevlan no hi ha cap lloc segur, ni tan sols a Turquia: “Cap país serà el cel per a nosaltres mentre casa nostra sigui un infern”.