Europa deixa el Brexit en mans de Westminster

Brussel·lesEl Regne Unit emprèn el camí de sortida d’Europa, l’únic camí viable si ho vol fer de manera amistosa. Tots ho tenien clar, també Theresa May, que se'n va anar ahir de Brussel·les amb centenars de pàgines sota el braç que ratifiquen la marxa del Regne Unit des de la banda europea i amb el missatge que “és l’únic acord possible”. Però ara May ha de deixar sobre la taula de la Cambra dels Comuns aquests papers perquè l’aprovin i el Brexit tou pugui entrar en vigor abans del 29 de març del 2019, la data límit. Alhora, els líders europeus posaven més o menys dramatisme a una data històrica: el d’ahir va ser un dia “trist”, “tràgic” o “dramàtic”, deien, perquè els Vint-i-set van segellar l’acord de sortida de la Unió Europea del Regne Unit, després de 45 anys plegats.

Però també estaven satisfets. S’han tret part del pes de sobre. Després de dos anys de feixugues negociacions, van aconseguir certificar l’acord de les condicions amb què el Regne Unit marxa de la Unió i també del marc sobre el qual es negociarà quina mena de relació tindran a partir del divorci. La cimera i les signatures de diumenge signifiquen que els Vint-i-set estan d’acord amb uns textos avalats pel govern britànic. Però per això mateix no es pot dir que s’han tret tot el pes de sobre. Perquè tots eren conscients que ara comencen els tràmits més difícils. El Parlament britànic –amb molts opositors– pot tombar tota la feina feta. Per això el president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, avisava que “és el millor acord possible” i que Europa “no canviarà el seu posicionament”. Dit d’una altra manera, i amb paraules del president del Parlament Europeu, l’italià Antonio Tajani, “ara toca assumir responsabilitats” i és el torn del Parlament britànic.

Europa creu que ha fet tot el que estava a les seves mans i no vol ni sentir a parlar de reprendre les negociacions. De fet, cada vegada que qualsevol dels representants europeus o caps d’estat van ser preguntats per aquesta possibilitat responien que, justament en previsió d’una situació com aquesta, Europa ha anat preparant uns plans de contingència per si el Brexit acaba sent dur, és a dir, si s’arriba al març del 2019 sense acord.

L’única satisfeta

May –que va dir que no estava pas trista– sí que va coincidir amb els líders europeus a l’hora de presentar l’acord com “el millor possible”, que no hi ha pla B. La primera ministra britànica va encarregar-se d’enviar als seus conciutadans una carta pregant-los el seu suport, uns ciutadans britànics “cansats de discutir sobre el Brexit”, va dir, i que per això el que necessiten és que el Parlament de Westminster doni llum verda a l’acord assolit –malgrat les crítiques dels més durs–. La 'premier' va insistir que amb aquest acord s’obre un futur “més lluminós” i avisa que, si no, s’obre un futur “incert” i de divisió.

I va esgrimir tots els arguments que sonen bé als ' brexiters'. Garanteix el “control absolut de les fronteres” perquè a partir d’ara les persones no tinguin lliure accés en funció del seu origen, sinó de les seves “habilitats”. Assegura també que el Regne Unit podrà destinar els impostos en funció de les seves prioritats, igual que recuperarà autonomia legislativa en diversos àmbits i podrà decidir en polítiques agrícoles i de pesca. Però també sap que si no ho aconsegueix, el que hi ha en joc és el seu càrrec. Va ser preguntada diverses vegades per si dimitiria si el Parlament bloquejava l’acord i va evitar respondre-hi.

Canvi d’equilibris de poder

Tots van vendre l’acord de la millor manera possible. Per al president del govern espanyol, Pedro Sánchez, també era el millor acord per a Espanya, perquè respecta, va dir, el dret dels nombrosos ciutadans espanyols (i europeus) al Regne Unit, però també perquè “és beneficiós” en el turisme, la pesca i en l’àmbit empresarial.

Tots van aprofitar l’oportunitat en una cimera especialment ràpida, perquè només va servir per firmar l’acord. El president francès, Emmanuel Macron, va agafar el relleu a la cancellera alemanya, Angela Merkel, amb un discurs de força de l’Europa “continental”. Macron va fer una crida a la “dignitat” i va definir la cimera com una demostració “d’unitat”. Va aprofitar l'ocasió per fer una crida a la “refundació” de la Unió Europea i va deixar clar que d’aquí els Vint-i-set n’havien de sortir més units, i va admetre que ara l’Europa que ell representa tindrà més pes polític. I Merkel, que fins ara era la gran veu europea, però, va fer un discurs menys ambiciós, agraint la feina feta als negociadors i lamentant l’adeu del Regne Unit. Es constatava també d’aquesta manera que, sigui definitiu o no l’acord, la balança europea canvia de pesos i s’engega el camí cap a nous equilibris de poder en una Unió amb més dubtes que no pas certeses en l’horitzó.