Cinc reptes urgents per salvar Europa

La desconfiança en la política, la fractura social per l'austeritat i entre els països del nord i del sud d'Europa, i l'augment de l'euroescepticisme erosionen la Unió Europea

Passen els anys, però el temor reverencial a Alemanya roman.
Carme Colomina
09/05/2013
4 min

BarcelonaLa cura d'austeritat ha acabat provocant un esclat d'impopularitat de la Unió Europea i dels seus líders. Mai com ara s'ha parlat tant d'Europa i mai com ara la gent s'ha sentit tan allunyada del projecte europeu -això diuen les estadístiques-. El 9 de maig és el dia d'Europa. El d'una Europa en hores baixes. Després de tres anys de crisi social i càstigs electorals, el diagnòstic és clar. Cal més política per actuar, com a mínim, en cinc fronts diferents.

Inscriu-te a la newsletter Internacional El que sembla lluny importa més que mai
Inscriu-t’hi

Limitar l'austeritat

A la Unió Europea hi ha 14 milions de ni-ni. Disset dels vint-i-set estats de la UE estan en recessió, i els experts diuen que els països de l'Europa mediterrània més castigats necessitaran una generació sencera per compensar el descens del nivell de vida que ha portat aquesta crisi. Per primer cop des de l'esclat de la crisi, la Unió es planteja si l'austeritat ja ha tocat os. La pressió política per impulsar mesures d'estímul econòmic mentre s'estreny el cinturó dels països més endeutats comença a fer forat a Brussel·les. Fins i tot el president de la Comissió Europea, José Manuel Durao Barroso, ha reconegut que l'austeritat “ha arribat al seu límit” perquè no es poden imposar sacrificis tan durs contra la voluntat de la gent. Europa necessita tornar a créixer però, de moment, els estats pretenen aprovar un nou pressupost comunitari pels pròxims set anys més petit que l'actual. Sense diners a la caixa comuna els experts alerten que no hi haurà marge per relaxar la pressió sobre les economies més dèbils de l'euro.

Contra l'euroescepticisme, democràcia

Cap dels responsables que governen l'eurozona i decideixen, des de Brussel·les, com hem de sortir d'una crisi tan profunda han estat escollits directament pels ciutadans. Ni el comissari de Finances, Olli Rehn, ni el president de l'Eurogrup, Jeroen Dijsselbloem, ni el responsable del fons de rescat europeu, ni els presidents de la Comissió o del Consell. La Unió Europea té un greu problema de legitimitat democràtica en decisions que determinen el dia a dia dels ciutadans.

Europa es fa cada cop més interdependent, mentre els europeus se n'allunyen. Segons l'últim Eurobaròmetre, la credibilitat de les institucions comunitàries, que l'any 2004 era molt superior a la dels governs nacionals, avui ha caigut al mateix nivell. Només un de cada tres europeus hi confia. El descontentament pel cost social de la crisi econòmica s'ha traduït en protestes al carrer i fracassos electorals per a tots els governs que han aplicat la tisora, i un augment de l'euroescepticisme, tant al nord com al sud de la Unió. D'aquí un any, el 25 maig del 2014, s'escollirà un nou Parlament Europeu, i hi ha un risc real que l'euroescepticisme s'acabi consolidant com la força que aglutini el vot de càstig a aquesta Europa de l'austeritat. Els partits polítics i les institucions europees haurien d'estar disposats a fer reformes urgents que garanteixin als ciutadans poder incidir més directament en l'elecció dels alts càrrecs de les institucions comunitàries si volen motivar la participació electoral dels europeus decebuts.

Merkel no sap liderar sola

El centre de gravetat d'aquesta Unió Europea és a Berlín, però aquest domini absolut de la cancellera Angela Merkel -que tan popular la fa en la política interna- ha acabat en una onada de germanofòbia en les protestes anti-austeritat. En una entrevista al diari ARA, el sociòleg alemany, Ulrich Beck, explicava que “l'actitud natural de Merkel en política és no decidir, esperar, i, quan totes les opcions són sobre la taula, tria la més pràctica, la que li aporti més beneficis. La resta de països queden atrapats pendents de Berlín. És maquiavèlic que Merkel utilitzi aquest poder per imposar el seu model d'estabilitat econòmica”. El problema és que no hi ha un contrapès real al poder d'Alemanya. L'eix franco-alemany és pràcticament inexistent. "La inseguretat francesa ha acabat portant a un excés de confiança d'Alemanya”, resumia fa poc un analista europeu. Merkel parla de més Europa però debilita les institucions comunitàries cada cop que els imposa la voluntat dels estats.

El poder absolut de l'economia

Quin poder polític té un govern atrapat entre les exigències de la troica de sanejar les finances públiques, la por de la reacció dels mercats, i la revolta d'una població extenuada per tanta austeritat? La sortida de la crisi es dissenya a la capital comunitària. Des de Brussel·les se supervisen tots els pressupostos nacionals i es poden tombar els números de qualsevol govern si no els semblen prou ajustats a la doctrina de l'austeritat. A qui han de rendir comptes els governs, doncs? ¿Als que els han votat, o a qui han cedit un poder de supervisió i decisió tan important? Els greus problemes polítics que amenacen ara el projecte europeu venen, precisament, per com s'ha gestionat la crisi econòmica. L'eurozona s'ha convertit en el veritable nucli de poder d'aquesta Unió Europea. Però, intentant salvar l'economia, s'ha erosionat la política.

Una Europa, o moltes europes

Durao Barroso alertava fa poc contra "els països de la perifèria que es pensen que tots els seus problemes els ha creat algú des de fora" i contra els prejudicis dels països rics "sobre la formació i la capacitat de treball del sud". La crisi ha augmentat la desconfiança entre els socis europeus. Els tòpics pesen massa quan ens mirem els uns al altres. Però també hi ha una altra línia divisòria, la que separa els països de l'euro dels que no participen de la unió monetària; o la dels estats que volen una Europa amb més poder polític en front dels que s'aferren únicament al mercat únic. És molt difícil avançar junts quan hi ha objectius tan diferents. Cal superar la fractura europea.

stats