Espanya complica l’acord sobre el Brexit per Gibraltar

Brussel·lesGibraltar és una espina clavada per al Regne d’Espanya, tan profunda que fins i tot l’ha convertit en obstacle en les negociacions entre la Unió Europea i el Regne Unit en el que serà el seu divorci històric. La pròxima fase del procés després que els representants de la UE i del Regne Unit anunciessin el principi d’acord la setmana passada és la ratificació dels textos per part dels 27 a través del Consell de la Unió Europea. Doncs Espanya hi posa condicions. El ministre d’Afers Estrangers, Unió Europea i Cooperació, Josep Borrell, va assistir ahir a la reunió i en va sortir visiblement molest. L’Estat denuncia que el text no és prou clar pel que fa a les negociacions posteriors amb Gibraltar, i fins i tot insinua que el Regne Unit va introduir un article d’última hora per afegir-hi ambigüitat.

“Queda un tema pendent, que són les negociacions futures sobre Gibraltar; això no ha quedat clar, i fins que no quedi clar no podrem donar el sí a l’acord”, deia Borrell. Espanya denuncia que dimecres a la nit –justament quan va publicar-se l’acord– “va aparèixer” un article a l’acord de retirada (l’article 184) en què no es deixa clar quina ha de ser la negociació sobre el territori de Gibraltar.

Què diu l’article 184? Defineix els mitjans que s’han de fer servir per negociar la relació futura amb Gibraltar. Segons el govern espanyol, es deixa en mans de la “bona voluntat” el fet que la futura negociació amb el Regne Unit sobre el territori de Gibraltar hagi de passar per un acord previ amb Espanya. L’article diu que “la UE i el Regne Unit hauran de fer servir la seva millor voluntat, bona fe i total respecte sobre els seus respectius ordenaments legals” per negociar els acords de la relació futura.

Què reclama Espanya? Que en aquest article es forci un compromís legal que garanteixi que la negociació sobre Gibraltar hagi de passar per Madrid i no només per la UE i el Regne Unit. Espanya vol aquests aclariments també en la declaració política, que és la que s’ha de redactar aquesta setmana i signar diumenge en la cimera de caps d’estat. El desafiament espanyol va arribar fins al punt que Borrell i Barnier es van reunir fora de l’agenda prevista al llarg de la tarda. Barnier no es va mostrar predisposat a canviar el text, segons explicava després el mateix ministre.

Consens amb escletxes

Les declaracions de Borrell en contra de l’acord arribaven gairebé simultàniament a les del responsable de les negociacions per part de la UE, Michel Barnier, que sortia de la trobada per anunciar que els 27 havien mostrat el consens necessari per ratificar el text. “Espero que no hi hagi gaires observacions”, deia el president del Consell de la UE, Donald Tusk, la setmana passada com a advertiment als 27 països que han de ratificar l’acord tancat la setmana passada pel divorci amb Londres. Tusk ho deia sabedor de la dificultat de la situació, perquè, malgrat la voluntat de demostrar consens, hi ha escletxes. La més evident és la que ha obert Espanya, que, tot i així, segons fonts diplomàtiques, no està sola. De fet, la ministra francesa d’Afers Europeus, Nathalie Loiseau, assegurava ahir que el seu país es mantindrà “molt atent” en relació a la implementació de l’acord en àmbits com la competència lleial. París també està preocupat per l’accés a les aigües britàniques en l’àmbit pesquer, un front que també afecta Espanya i altres països.

L’opció d’allargar el divorci

Barnier també va anunciar consens entre els països per concedir al Regne Unit una mica més de temps de transició. La realitat també és una altra. Segons va avançar la premsa britànica el cap de setmana, Barnier va proposar a May la possibilitat d’allargar-lo fins al 2022 i, un cop assabentats de l’oferta, els 27 reclamen que la separació no s’allargui tant. “Tots els governs estan d’acord amb la possibilitat d’una extensió, però encara no hi ha cap decisió”, deia Barnier. El període de transició és el que es donarà després que el Regne Unit hagi abandonat la UE (30 de març del 2019), però durant el qual el país que lidera May continuarà sota les normes comunitàries i, fins i tot, haurà de contribuir al pressupost europeu.

El consens que intenta demostrar Brussel·les, doncs, no és tan sòlid com es fa veure, perquè hi ha alguns estats molestos amb la manera com s’han dut a terme les negociacions, que es van deixar en mans d’un sol interlocutor que s’havia compromès a mantenir-los informats de tots els avanços, però que no els va deixar veure el text final fins que May –finalment– hi va accedir.