Civils que fugen: "No sabem quan podrem tornar ni si Ucraïna continuarà existint"

Enviada especial a Lviv (Ucraïna)La guerra ha agafat els ucraïnesos per sorpresa. Sol passar que els que són més a prop del perill són els últims que se’l volen creure. Com l’Slava Vilkul, que va preparar la maleta dilluns, quan va sentir que el president rus, Vladímir Putin, reconeixia la independència de les repúbliques autoproclamades del Donbass. Però no va posar la seva mare i els seus tres fills a dins el cotxe fins dimecres a la tarda, quan ja veia des de la finestra de casa seva el fum contra els tancs russos prop de Txernòbil, al nord d’Ucraïna. “Els nens estan espantats i cansats, porten gairebé 24 hores dins del cotxe”, explica mentre espera entre la llarga cua de vehicles que surten del país en direcció a Polònia. Fins a 50.000 ucraïnesos han abandonat el país des de l’atac de Moscou, la majoria cap a Polònia i Moldàvia. I molts més esperen en llargs embussos a les carreteres. A Rava-Ruska, l’últim poble ucraïnès abans d’arribar a la frontera amb Polònia, la cua aquest migdia feia 17 quilòmetres.

En l’interior de gairebé tots els vehicles es repeteix la mateixa escena. Dones al volant que porten criatures i avis, bosses, paquets de galetes oberts, ampolles d’aigua, algun coixí i mantes. L'Slava és un dels pocs homes que veiem en la penosa comitiva, perquè als que estan en edat militar els ha cridat a files el govern de Kíev. “Jo voldria quedar-me a lluitar per defensar el meu país, però vaig patir un accident que em va trencar l’esquena i no puc empunyar una arma”. Als seients del darrere les criatures s’impacienten. “No sé quan podrem tornar... de fet no sé ni si Ucraïna continuarà existint demà, però confio que el nostre exèrcit pugui resistir. Nosaltres només volem viure en pau i veure créixer els nostres fills. Putin ha decidit destrossar el nostre país, un país que ell diu que no existeix”.

El disseny de l’ofensiva russa ha buscat crear el pànic entre la població, que es veu desprotegida dels bombardejos aeris. El brunzit de les sirenes antiaèries, la gent refugiant-se a les estacions de metro de Kíev, moviments de tropes en tots els fronts... En temps de guerra híbrida, els refugiats s’han convertit en una arma llancívola. Polònia encara recorda les escenes del novembre, quan milers de refugiats sirians i iraquians van intentar entrar al seu territori des de la veïna Bielorússia, enganyats pel règim d’aquest país, que els va fer creure que la frontera estava oberta.

Aleshores el govern ultraconservador de Polònia va respondre erigint una tanca; en canvi, ara es mostra disposat a acollir “tants ucraïnesos com arribin a les nostres fronteres” i ja ha obert nou centres d’acollida. Compartir el color de pell, vincles familiars i bona part de la història fa que a Polònia als ucraïnesos se’ls vegi com a refugiats que mereixen acollida. Com que Ucraïna és un país lliure de visats amb la UE, no hi ha cap problema amb els papers.

Els homes es queden

La cua avança molt lentament, a batzegades. La Irene, una mestressa de casa que s’estima més no dir el seu cognom, viatja al seient del darrere amb el fill petit. Al davant hi van la seva filla adolescent i l’avi. El pare s’ha quedat a casa, a Lviv. “No sabem si haurà d’anar a combatre”, diu amb una barreja de por i orgull.

A cada cotxe, una història i la vida d’una família que acaba d’esclatar. Decisions preses amb precipitació, però alhora plenes de lògica: qui marxa, qui es queda, què ens hem d’emportar. I començar un camí que no se sap on porta ni quan s’acabarà. I entre tots, els que han patit el mateix flagell dues, tres vegades. La Maria, una dona cepada bielorussa de 42 anys que quan es va separar va començar a treballar de taxista, condueix un cotxe atrotinat amb les seves dues filles al seient del darrere: la gran llegeix un llibre de Harry Potter i quan, durant la conversa amb l’ARA, a la seva mare li falla una paraula en anglès, aixeca la vista de les pàgines per ajudar-la. Va arribar a Ucraïna fa només quatre mesos, després que la detingués el KGB, els serveis secrets del règim d’Aleksandr Lukaixenko, l’únic que conserva el nom de l’aparell repressiu estalinià. El seu “crim”: haver participat en les manifestacions contra el règim de l’estiu del 2020, que van acabar en un bany de sang. I ara s’han hagut de tornar a posar en marxa. Tornar a ficar la seva vida en un cotxe per buscar un lloc segur. “Ahir van començar els combats a Txernogorsk, molt a prop de casa. No ens podíem quedar allà”. Doblement refugiada, no es mossega la llengua: “Putin és un psicòpata”.