Les ucraïneses que s'han quedat a la guerra

Enviada especial a Odessa (Ucraïna)Les guerres no es lliuren només al front de batalla. La guerra destrossa i transforma les societats, i posa en marxa mecanismes que serien inimaginables en temps de pau. I això és justament el que està passant ara a Ucraïna. Tot el país s'ha mobilitzat, i aquesta és una de les claus que, dotze dies després de l'inici de la invasió russa, només hagi caigut una gran ciutat, Kherson. I fins i tot allà la gent ha sortit al carrer per protestar contra l'ocupació. Els analistes militars encara se'n fan creus i busquen tota mena d'explicacions estratègiques per a una resistència inesperada, però sovint s'obliden d'un element clau: la gent. I, encara més, s'obliden de les dones, les primeres que són silenciades en temps de guerra. Moltes han fugit amb les criatures a països veïns, però moltes altres s'hi han quedat: són a la primera línia de front però sobretot a la rereguarda, on la seva contribució és clau per a la resistència.

Natalia Sedova és una mestra de primària d'Odessa que no ha deixat de preocupar-se pels seus alumnes, ara que la ciutat portuària del mar Negre està sota amenaça d'un atac rus imminent. Les tropes russes són a 130 quilòmetres i també hi ha vaixells del Kremlin davant les seves costes. “No és res oficial, però estem en contacte per xat amb les famílies i mirem d’ajudar les que necessiten ajuda o consol. Els truco o els envio missatges. Més o menys la meitat dels alumnes de l’escola ja han sortit d’Ucraïna, la resta continuen a Odessa”, explica mentre empaqueta racions de menjar en una escola reconvertida en un centre de recollida d’ajuda humanitària. “Les criatures han d’estar en un lloc segur; nosaltres, els adults, ja ens en sortirem”, afirma.  

Ajut psicològic

En un edifici d’oficines del centre trobem Larissa Kovalenko, psicòloga de 53 anys, que no ha volgut marxar d'Odessa. "Sento que haig d'estar aquí, ajudant la gent. Estic en contacte amb estudiants de tot Ucraïna, també a les ciutats més castigades com Khàrkiv o Kherson: en aquestes situacions la por és bona, perquè t’ajuda a estar en alerta, però no pots deixar que l’angoixa et consumeixi ni entrar en pànic", explica des de la seva consulta. Fa uns dies que va traslladar-s'hi amb la seva família, perquè el despatx està en una primera planta i és més segur en cas de bombardeig que el seu apartament, en un vuitè pis. Ara les consultes són telemàtiques i gratuïtes. "El més important és compartir l'angoixa parlant amb amics i familiars, sigui en persona o per telèfon, i també cal intentar mantenir les rutines diàries i no estar tot el dia enganxat a les notícies: és bo distreure’s escoltant música o veient una pel·lícula”. Però assegura que la millor teràpia és preocupar-te dels altres i sentir-se útil.

És el mateix que fa Inga Kordinovska, que ha deixat la seva feina d’advocada per treballar en un altre centre de voluntariat on distribueixen aliments, medicines i roba per a l’exèrcit i les milícies. Porta una armilla reflectant i un adhesiu amb el seu nom enganxat al pit, mentre parla per telèfon, escriu a l’ordinador i respon a les preguntes de l’ARA. “No donem l'abast per donar feina a tothom que s’ofereix voluntari, però intento no rebutjar ningú, perquè la gent té ganes d’aportar, de fer alguna cosa, i em diuen que no poden estar-se més tancats a casa esperant. I a mi em passa el mateix: si soc aquí no tinc temps de tenir por ni ràbia: arribo a la nit a casa i caic rodona, encara que dormim a terra, perquè el lloc més segur de la casa és el passadís.

També hi ha dones soldat i en altres tasques a l’exèrcit. Segons l'associació Congrés de Dones Ucraïneses, hi ha 52.000 dones a les forces armades -un 20% del total-, 8.000 de les quals poden entrar en combat. I les dones de més edat també posen el seu gra de sorra cosint xarxes de camuflatge per a l'exèrcit o les milícies, o fins i tot preparant còctels Molotov, segons afirmen dos voluntaris de la defensa territorial que asseguren que ara les seves mares es dediquen a això.

Els hospitals són un altre front que no pot fallar. Svetlana Krofetski és una pediatra ja jubilada que tampoc ha volgut marxar i s’ha ofert a l’hospital més proper a casa seva per si necessiten ajuda. “Encara no tenim atacs durs a Odessa ni ferits, però és cosa de dies que comencin a atacar-nos i jo encara puc ser útil. Ella defuig tota èpica i no vol ni pensar que les dones hagin de jugar un paper en el conflicte: “No hi hauria d’haver guerra ni per als homes ni per a les dones, hi hauria d’haver pau i famílies que s’estimen”.