Ucraïna i el federalisme incert
De debò es pensaven els polítics, tècnics i juristes que van redactar els acords de Minsk que Ucraïna podia convertir-se en un estat compost i posar fi a la guerra civil? ¿Autonomia o federació en territoris marcats pel centralisme més etnicista? La realitat ja dóna senyals: els primers esborranys de reforma de la Constitució ucraïnesa per complir amb el mandat de Minsk parlen d’“especificitat” del Donbass i plantegen no anar més enllà d’una descentralització administrativa. Res de federalització, que, segons les veus més qualificades de l’establishment, podria abocar al “trencament d’Ucraïna”. Hi ha el risc, doncs -com advertia en aquestes mateixes pàgines el professor Albert Branchadell-, que l’ultranacionalisme s’acabi imposant a Kíev. Com a Donetsk i a Lugansk s’imposa el comunofeixisme de l’ideòleg putinista Aleksandr Duguin. I l’anhel de regeneració democràtica de Maidan hauria fracassat en no haver estat capaç d’integrar la pluralitat cultural i lingüística dels ucraïnesos.
A l’Europa postcomunista els mots federal i confederal es perceben més com a problema que no pas com a solució. Més encara: com a provocació i conflicte. La federal Txecoslovàquia acabaria dividint-se sense cap consulta a la població després d’una efímera proposta de confederació. L’ultranacionalista eslovac Vladimír Meciar va trobar la seva finestra d’oportunitat per arribar al poder, mentre que al txec Václav Klaus li va anar de primera afegir Eslovàquia al seu llistat d’estructures a prescindir, i així aprimar l’estat segons els més estrictes protocols neoliberals. La confederació, doncs, o no passa de recurs retòric o bé és l’avantsala de la liquidació de l’estat compartit. De vegades formalment compost, però en realitat un estat a mig fer, perforat per ressentiments etnicistes. La tardor del 1994, cinc anys després de la caiguda del comunisme a Europa, era a la ciutat romanesa d’Oradea, a Transsilvània, entrevistant dues mestres de primària d’una escola amb dues línies lingüístiques. La professora d’origen hongarès defensava una autonomia federal i la romanesa aquests mots no volia ni sentir-los. Per a ella eren sinònim de pèrdua. Pensava en la Bessaràbia annexionada el 1940 a l’URSS pel pacte Molotov-Ribbentrop que seria Moldàvia, una de les 15 Repúbliques federades, i que en esclatar l’URSS el 1991 passaria a ser el país més pobre d’Europa.
El moldau, com el LAPAO
Moldàvia encara no ha pogut deslliurar-se de les pressions russes que li impedeixen unir-se o confederar-se amb Romania -per poder acostar-se a la UE- i només ha pogut recuperar dels orígens romanesos els colors de la bandera i el nom de la llengua, que torna a ser el romanès. Sota l’URSS el “moldau” va ser el romanès desnaturalitzat i obligat a escriure amb caràcters ciríl·lics. Una cosa semblant al que li va passar al català de la Franja -del chapurreao al LAPAO- després de la divisió recentralitzadora i etnicista del 1833. De fet, les diputacions provincials espanyoles i les Repúbliques soviètiques van ser simples sistemes de gestió administrativa. L’autèntic federalisme l’han gestat conflictes i catarsis dels quals han sorgit elits econòmiques, polítiques i culturals federals. Als EUA, després de la guerra civil. I a Alemanya, arran de la derrota del 1945, agafant-se a l’encaix federal de Prússia amb Baviera durant l’imperi i la república de Weimar. Ara nord-americans i alemanys identifiquen federalisme amb drets ciutadans i benestar, un cop expurgats els trets etncistes. Un model difícilment exportable a Ucraïna, encara atrapada per fantasmes ucraïnòfons i russòfons. Sense perdre de vista que els del Donbass són de matriu soviètica.
