Tragèdia humanitària
Internacional11/02/2023

Turquia: històries d'una setmana tràgica

L'ARA recorre algunes de les localitats devastades pel sisme

Albert Naya
i Albert Naya

Adana (Turquia)“Aquesta crisi econòmica acabarà amb nosaltres”, deien uns. “Ara els ous valen 10 lires més que la setmana passada. Quina inflació!”, es queixaven d'altres. Eren converses de carrer un dia qualsevol en un lloc qualsevol de Turquia. La vida al país era difícil, però continuava. Diumenge passat, però, la vida es va aturar de cop quan el terra va començar a tremolar. Tot va canviar en qüestió de segons.

Inscriu-te a la newsletter Trump ha evolucionatEl que sembla lluny importa més que mai
Inscriu-t’hi

Entre diversos edificis hi ha una esplanada de terra amb un gran forat ple de runa. També hi ha objectes trencats escampats arreu. És una imatge que es repeteix en infinitat de llocs al sud de Turquia. Allà, però, algú ha convertit dues roques, que estan una a sobre de l'altra, en una mena d'altar. La gent s'hi atansa amb cara trista i pas lent per col·locar-hi algun objecte que recordi els que van marxar sense dir adeu. Alguns hi posen retrats de família. Un home hi porta un tros de paper amb una redacció manuscrita en anglès que una noia que estava aprenent aquest idioma havia fet. També hi ha un peluix que devia ser la joguina preferida d'algun nen. Una altra persona hi posa un pot de colònia que el seu avi feia servir per rentar-se les mans. És la seva manera d'homenatjar els morts. Ja n'hi ha gairebé 22.000 només a Turquia. Vint-i-cinc mil si es comptabilitzen les víctimes localitzades de moment en territori sirià.

Cargando
No hay anuncios

Totes les universitats, tancades

Buidor. Aquest és el sentiment general a Turquia. És igual el lloc que es visiti. El Halil Dogan, de trenta anys i professor de la Universitat d'Ankara, va de camí amb uns amics a Hatay, una de les províncies devastades pel sisme i que té com a capital Antioquia. La ciutat gairebé ha desaparegut. Ja no és el que era. “Anem a ajudar. No sabem què hi farem, però hi anem. Ja no tenim classe a la universitat”, afirma. Turquia ha decretat el tancament de les universitats fins a l'estiu. El que resta de curs s'impartirà en línia, una mesura que s'ha pres arran de l'estat d'emergència decretat pel president, Recep Tayyip Erdogan. Com Dogan, n'hi ha milers més que van a les zones destruïdes per donar un cop de mà en el que sigui.

Cargando
No hay anuncios

A la ciutat d'Iskenderun, a la mateixa província, la majoria dels edificis estan parcialment o totalment esfondrats. Els veïns estan marxant. No tenen cap lloc on viure. El mateix passa a Antioquia. Abans era una de les joies d'Anatòlia. Ara és un oceà de deixalles i equips de rescat que ja no saben com dir als familiars que la possibilitat de trobar amb vida els seus éssers estimats és d'una entre milions. “Cent hores després del terratrèmol, ha estat rescatat amb vida”, assegura la televisió del govern, TRT. Són casos excepcionals. La realitat és que la majoria dels cossos que són localitzats a hores d'ara es fiquen dins una bossa de plàstic negre i es traslladen al dipòsit de cadàvers. La història es repeteix una vegada i una altra.

A la ciutat d'Osmaniye hi ha una muntanya de runa d'uns quinze metres d'alt. “Calleu!”, crida de sobte un membre de l'equip de rescat. Per un instant tot l'operatiu s'atura i es fa un silenci sepulcral per sentir els possibles crits de socors d'algú que estigui atrapat sota la runa. Cinc minuts més tard, sona un xiulet, es reprenen les tasques de rescat i l'esperança dels centenars de veïns que són a la zona es trenca. Finalment, els equips d'emergència localitzen un cos, però també sense vida.

Cargando
No hay anuncios

El poble de Beyoglu, situat al sud de la ciutat de Kahramanmaras, tenia deu mil habitants. Tres-cents han mort pel terratrèmol. Una catàstrofe sense precedents que els seus veïns no podran oblidar. Una dona pregunta a aquest periodista què ha passat en altres zones del país. No en té ni idea. Fa quatre dies que no hi ha electricitat al poble, ni aigua ni internet. L'únic que sap és el que ha passat a la seva localitat i que ha pogut veure amb els seus propis ulls. Des del carrer, es pot veure l'interior de les sales d'estar d'algunes cases que ara estan mig esfondrades i on les famílies ja no podran reunir-se per celebrar el dia del kurban bayram, la festa del xai. En altres immobles hi ha un munt de sabates escampades a l'entrada, senyal que els seus inquilins van haver de fugir a correcuita. A Turquia és habitual que la gent es tregui les sabates quan entra a casa i les deixi a la porta.

Cargando
No hay anuncios

“Aquí el govern no ha vingut”, es queixa l'Aziz, un veí. És conscient que la devastació és generalitzada, però lamenta que els equips de rescat passessin de llarg del poble i es dirigissin directament a Kahramanmaras, una ciutat amb més d'un milió d'habitants. Al poble els veïns van haver de buscar ells mateixos els desapareguts i treure de la runa amb les seves pròpies mans els 300 morts, un per un. "Sabíem perfectament qui faltava", diu en Halil, un altre veí. En una localitat petita tothom es coneix i tothom sap on viu cadascú. Els veïns van fer forats al sostre per accedir a algunes cases. Per al rescat, van utilitzar pals i alguna maquinària que els van deixar. Després també van haver d'enterrar ells mateixos els cossos sense vida de les víctimes.

El govern ha instal·lat tendes de campanya al poble, però no n'hi ha prou per a tothom. "Fins avui he dormit en aquest camió", diu un veí, que s'ha hagut de buscar la vida pel seu compte. Ara té una tenda de campanya, però no l'hi ha facilitat l'administració.

Cargando
No hay anuncios

Desenes de tombes

A Sekerkova, una altra localitat situada a uns cinc quilòmetres, 800 persones han perdut la vida. Al cementiri s'han obert desenes de tombes. En algunes descansen famílies senceres. La terra encara és humida. Es nota que fa poc que les han cavat. L'únic funcionari que treballa al cementiri relata l'horror d'aquests dies: “Les famílies portaven els morts en els seus propis cotxes, embolcallats en un llençol blanc”. Ell s'encarregava d'obrir la tomba i de col·locar-hi pedres al voltant i una fusta com a làpida. Res més.

Cargando
No hay anuncios

Han estat sis dies de tragèdia en què res tornarà a ser com abans. “Com estàs?”, pregunta un home a un altre a la ciutat d'Adana, on 180 edificis han col·lapsat. Aquesta pregunta que és retòrica a la majoria de llocs, aquí, a Turquia, té ara més sentit que mai.

El primer comboi d’ajuda de l’ONU arriba per fi a les zones rebels sirianes

Sis dies després del terratrèmol que ha devastat Turquia i Síria, només tres combois amb ajuda humanitària han arribat a les zones rebels sirianes, situades al nord-oest del país. Aquest dissabte n'hi ha arribat un de les Nacions Unides, el primer. Portava subministraments mèdics, kits d’higiene, matalassos i productes bàsics. D’altra banda, els Cascos Blancs que treballaven en aquesta zona han donat per acabades les feines de rescat, segons han informat en un comunicat. Feia més de dos dies que no trobaven ningú amb vida. Al comunicat també lamenten que les baixes temperatures i la manca de combustible, d’equipament tècnic per localitzar els supervivents i d’ajuda internacional han dificultat els seus intents de trobar gent entre la runa. Aquest grup ha aconseguit salvar i assistir 2.950 ferits en una quarantena de localitats.  

Aquest dissabte el director general de l’Organització Mundial de la Salut, Tedros Adhanom Ghebreyesus, s’ha traslladat a Alep, una de les províncies més afectades pel terratrèmol, per avaluar la manca de subministraments. Segons ha assegurat en una roda de premsa, les Nacions Unides tenen entre 15 i 20 tones d’ajuda humanitària a la frontera de Turquia amb Síria, preparades per traslladar-les a les zones rebels. També ha assegurat que estan treballant per augmentar l’enviament d’ajuda a través de Bab al-Hawa, l’únic pas fronterer que el Consell de Seguretat autoritza a utilitzar actualment.

Les províncies en mans del govern de Baixar al-Àssad també es pregunten per què estan rebent tan poca assistència humanitària, en comparació amb Turquia. Damasc ho atribueix a les sancions internacionals contra el país.