L’escut d’Europa
La Unió Europea s’enfonsa en el xantatge turc i, sobretot, en la deshumanització. Erdogan ha instrumentalitzat migrants i refugiats que ara s’apleguen a les fronteres per entrar a Grècia, i la UE torna a caure en la divisió i la incapacitat per coordinar-se. La resposta ha sigut la violència contra els migrants. Atacs contra voluntaris i periodistes. Però el vicepresident comunitari a càrrec de la Promoció de l’Estil de Vida Europeu, el grec Margaritis Schinas, insinuava que podien ser “ fake news ”. Ni una condemna. Només l’excusa més recurrent i buida del manual de la política del descrèdit.
La Comissió assegura que Grècia és l’escut d’Europa. Però el veritable escut darrere el qual s’amaga Brussel·les té forma de bena als ulls i de rebuig de la legislació internacional. L’estil de vida europeu que cínicament proclama l’executiu comunitari imposa ceguesa i renúncia als principis democràtics. Mentrestant, Erdogan -exercint de veí hostil- torna a marcar el compàs de l’última crisi comunitària. Els 6.000 milions d’euros promesos a Turquia el 2016 i la claudicació de drets havien de comprar temps per reduir la xifra de l’arribada i facilitar reformes legislatives que no s’han arribat a aprovar mai.
Al contrari, tots els esforços s’han centrat en el control de fronteres. Les xifres oficials d’arribades han disminuït, però Grècia s’ha ofegat en la seva incapacitat per gestionar les desenes de milers de migrants atrapats, i la reforma de les lleis d’asil ha quedat encallada per la divisió política que ha seguit alimentant la retòrica populista. En tot aquest temps la UE només ha reallotjat 25.000 sirians refugiats a Turquia. Una xifra molt inferior als 72.000 que van prometre en l’acord, i més allunyada encara dels 108.000 que les ONG calculaven que una regió de 500 milions d’habitants, potència comercial a escala global, hauria de ser capaç d’acollir.
Populisme i ultradreta
La decisió del govern grec de suspendre l’accés al sistema d’asil durant un mes és una mesura injustificable des d’un punt de vista legal i humanitari. Però l’argumentari de la crisi migratòria del 2015 ha tornat a l’agenda política de l’Europa Central. El primer ministre hongarès, Viktor Orbán, anunciava l’amenaça de possibles atacs en massa a les seves fronteres pràcticament blindades i, amb l’excusa barroera del coronavirus, decretava també la suspensió de les demandes d’asil. El govern austríac assegurava que els migrants que ja són al país “són una càrrega a gestionar per a l’economia [austríaca] i també per al consens social” i, per tant, la prioritat és evitar noves arribades. La Unió Europea no pot autoproclamar-se “poder normatiu” quan ja fa temps que en matèria d’immigració ha renunciat a complir amb els drets i els compromisos internacionals. El preu polític i moral per l’abandonament de Síria, la supeditació al xantatge turc i la violència exercida contra migrants i refugiats pesaran sobre la UE durant molt de temps.
