Turquia, i ara què?

Coordinador de recerca, CIDOBErdogan ha guanyat el pols i ho ha fet amb rapidesa. S'esvaeix el pitjor dels escenaris. Fem un exercici de política ficció i imaginem-nos, per un moment, què passaria si la incertesa es prolongués durant dies o setmanes, si hi hagués enfrontaments violents al carrer entre partidaris i detractors d'Erdogan, si els colpistes disparessin indiscriminadament contra els manifestants o si les forces de seguretat s'enfrontessin entre si. Que s'hagi dissipat aquest malson no vol dir, però, que les perspectives que s'obren a partir d'ara per a Turquia siguin especialment prometedores.

Podem predir amb força certesa algunes de les coses que passaran a partir d'ara. Per exemple, que hi haurà purgues i depuracions, que s'enduriran les penes, que hi haurà més hostilitat contra les veus crítiques i que s'acceleraran els plans per reformar la Constitució (amb eleccions entremig o sense) per establir un sistema presidencialista. Fa molts anys que Erdogan i el seu entorn més pròxim tenen el convenciment que s'ha teixit una conspiració d'abast internacional que compta amb suports locals i que té com a objectiu derrocar-lo a ell i debilitar o, fins i tot, dividir Turquia. Des d'aquesta perspectiva, aquest cop fallit en seria l'última manifestació i la confirmació que no era cap paranoia. Això donarà la justificació a qualsevol tipus de decisió polèmica que es prengui a partir d'ara. Erdogan i els seus seguidors més fidels diran que són temps excepcionals que requereixen decisions extraordinàries. Sabran treure'n profit.

¿Enterbolir les relacions amb els socis de l'OTAN i la UE?

Les repercussions internacionals d'aquest cop fallit són menys evidents. Un tema delicat és si pot enterbolir la relació amb els socis de l'OTAN i de la UE. Molt probablement Erdogan consideri que van reaccionar al cop militar de manera ambigua o que la seva condemna va arribar massa tard. És probable que Turquia demani contrapartides per comprovar com són de lleials els seus aliats. La demanda d'extradició del clergue dissident, Fethullah Gülen, resident als Estats Units, i a qui Erdogan fa anys que assenyala com a màxim conspirador, podria ser-ne una. Això situaria Washington en una situació delicada.

Una altra incògnita és si pot afectar la dinàmica del conflicte a les zones kurdes del país i a la política de Turquia cap a Síria. Una opció passaria per intentar rebaixar la tensió en aquests dos fronts per centrar-se en la depuració dels actors que hagin estat implicats en l'intent de cop d'estat. L'altra, completament oposada, comportaria una actitud encara més agressiva, ja sigui perquè Erdogan se senti prou fort o perquè cregui que els seus aliats internacionals no tindran més remei que fer-li costat.

Idealment, el fracàs d'un cop d'estat hauria de servir per reforçar la unitat dels demòcrates i enfortir les aliances internacionals. D'alguna forma és el que va passar a Espanya després del 23-F. Per tant, Erdogan podria d'aprofitar la situació per articular grans consensos amb els partits de l'oposició, els quals unànimement van condemnar el cop d'estat. Tanmateix, tenint en compte la seva trajectòria, les seves obsessions i les primeres reaccions del seu entorn més lleial sembla que no és la via escollida. També hauria de servir per refermar els vincles amb la UE i els Estats Units, però per això caldria que hi hagués més confiança de la que hi ha en aquest moment.