Ankara, que va frenar l’arribada de sirians a Grècia, ara es planteja deportar-los

Lesbos (Grècia) / Istanbul (Turquia)La llum del cotxe dels gendarmes turcs inunda de sobte la penombra de l’autobús d’un blaugrana inquietant. El conductor atura el vehicle seguint l’ordre de l’agent, que n’identifica tots els passatgers. Som entre Ayvalik i Esmirna, a la recargolada costa egea des d’on centenars de milers de persones s’han jugat la vida al mar buscant prosperitat. Encara ho fan malgrat controls policials com aquest, els perills del viatge i el risc de ser retornats a Turquia, on molts viuen amb incertesa.

Aquest estiu fa tres anys de la primera arribada massiva de persones a Grècia, a través del mar Egeu, provinents de la veïna Turquia. Més de 850.000 ho van fer el 2015, 799 de les quals van desaparèixer o morir al mar, segons les Nacions Unides. Una d’elles va ser el petit nen kurd Aylan. La imatge del seu cadàver, abandonat per les ones en una platja de Bodrum, va agitar l’opinió pública, va generar una onada de solidaritat gairebé inèdita i va forçar la Unió Europea a rumiar mesures.

Un acord controvertit

Així va néixer el controvertit acord sobre els refugiats: per cada sirià retornat de Grècia a Turquia, un sirià a Turquia seria traslladat a un país de la UE. A més, Ankara rebria vora sis mil milions d’euros per atendre els refugiats, i els turcs obtindrien el dret de viatjar per la UE sense necessitar visat. Vint-i-vuit mesos després de l’entrada en vigor del pacte, criticat durament per les organitzacions humanitàries internacionals, la seva efectivitat ha sigut aclaparadora.

“Hem pogut constatar que hi ha nombroses intercepcions a l’altre costat”, explica a l’ARA Farshad Shamgoli, coordinador d’emergències de l’ONG Lighthouse Relief, encarregada d’atendre els nouvinguts a Lesbos. “Els que hi arriben ens han explicat també que els guardacostes turcs fan servir tècniques perilloses per frenar els vaixells”, afegeix. L’augment de la vigilància turca, expliquen a Lighthouse Relief, força els migrants a passar més dies amagats abans de salpar, la qual cosa empitjora l’estat de salut amb què arriben.

Si abans del març del 2016 s’havien arribat a registrar més de deu mil migrants en un sol dia, la mitjana avui a les illes gregues no supera el centenar. Amb tot, 11.278 persones han aconseguit arribar a Grècia aquest 2018, i 54 podrien haver mort pel camí. Per tant, l’efecte dissuasori i l’acció de les forces policials semblen haver fet efecte. Però, segons diverses fonts, només 3.565 sirians han estat relocalitzats des de Turquia, país que en dos anys d’acord ha readmès 1.630 persones.

La lenta burocràcia que gestiona les desenes de milers de peticions d’asil que fan els migrants un cop a Grècia ha alentit l’aplicació de l’acord i ha atrapat una gran part dels 58.000 sol·licitants a Grècia en una mena de llimbs. Malgrat això, alerta l’advocat Emmanouil Chatzichalkias, el procés podria accelerar-se aviat. La raó és una sentència del 2017 d’un tribunal grec que va establir que Turquia era un país segur. “Des d’aleshores l’administració s’empara en la sentència per rebutjar moltes demandes d’asil”, diu el lletrat.

Víctimes d’aquest recurs, molts migrants que s’havien jugat la vida creuant el mar han acabat tornant a Turquia, on més de tres milions i mig de refugiats sirians miren de viure, una minoria en campaments. Un país que els va rebre com a “convidats”, en paraules del president Erdogan, i que els va donar accés a la sanitat gratuïta, però que per política pròpia no els reconeix com a refugiats. Tampoc, fins ara, Ankara els ha garantit el ple dret de treball, cosa que ha propiciat situacions d’explotació laboral.

Tot i que Turquia, amb 30 mil milions d’euros invertits, és el país que més ha gastat en els refugiats de la guerra siriana -no en va és el que més n’acull-, les denúncies de deportacions forçoses a Síria, de desprotecció i d’ús electoralista de la seva tragèdia han enterbolit una assistència per altra banda lloada. “Se’ls abandona a la seva sort”, va sentenciar Amnistia Internacional l’any passat. “Les autoritats turques no aconsegueixen garantir que els sol·licitants d’asil puguin viure amb dignitat”, va afegir.

Destí dels fons

“Turquia és millor que Alep i Idlib”, reconeix Abo Marwan, un mestre sirià que ha aconseguit establir-se a la ciutat turca de Gaziantep i trobar-hi feina, després de jugar-se la vida creuant irregularment la segellada frontera turco-siriana. Segons Human Rights Watch, els soldats turcs han matat desenes de persones que intentaven creuar-la com ell. Segons el setmanari Spiegel, Turquia ha utilitzat una part dels fons de la UE per fortificar la frontera en comptes d’atendre els refugiats.

Igual que Abo Marwan, Sam Ezzi, un noi iraquià, va deixar el seu país a la recerca d’una vida lluny del conflicte. Es va establir a Turquia l’any 2013. Malgrat haver-se plantejat saltar a Europa, de moment té feina i una certa estabilitat a Istanbul. “Per a la gent del Pròxim Orient, Europa representa la pàtria de la feina, amb condicions econòmiques millors que les que podem tenir a Turquia, i un lloc on la vida té més valor que aquí”. Aquestes són, segons ell, les raons que fan que molts vulguin arribar a la UE.

Tot i la càlida acollida inicial turca, molts refugiats sirians temen que l’amabilitat de l’hoste s’acabi aviat. En campanya electoral han vist com l’oposició prometia “enviar-los” de tornada a Síria. El govern, en què la ultradreta hi tindrà molt a dir ara, no amaga que, malgrat que la guerra no s’ha acabat, un dels objectius de la seva expansió militar al nord de Síria és allotjar-hi refugiats d’aquest país. Ja hi han tornat 200.000, segons el diari turc Hürriyet. “Síria és més segura [gràcies a l’exèrcit turc]”, va sentenciar fa poc l’exministre de Justícia: “I els nostres convidats volen tornar a casa”.