Les turbulències de Macron
L'era Macron es mesura amb conflictes. Malestars socials i polítics: sobre el futur de les pensions, els serveis públics, la sanitat, la violència de gènere, l'ús del vel, la transició ecològica o les finances de l'Elisi. Hi ha una França mobilitzada que viu, des de fa temps, una pèrdua continuada de poder adquisitiu, i les promeses reformistes d'Emmanuel Macron han topat, cada vegada, amb la realitat del carrer, la desunió de Brussel·les i l'ombra política d'una Marine Le Pen que continua estalonant el president en totes les enquestes d'intenció de vot.
Governar desgasta i la majoria d'escons de La República En Marxa a l'Assemblea Nacional se n'ha començat a ressentir després que més d'una desena de diputats hagin abandonat el grup parlamentari des de la seva constitució. Macron travessa l'equador del seu mandat amb tots els fronts oberts, a casa i a l'exterior, enmig de turbulències socials, transatlàntiques i europees.
Crisi interna i externa
El front europeu és recurrent. El president francès està cada cop més sol a la UE. Sense els aliats necessaris per materialitzar les reformes que pretenia quan va arribar al poder i amb errors de càlcul propis que erosionen la seva credibilitat europeista. El fracàs en l'intent de nomenament de Sylvie Goulard com a comissària europea –pretenent enviar a l'executiu comunitari una política imputada per irregularitats al seu país– o l'unilateralisme amb què va tancar la porta a una futura adhesió d'Albània i de Macedònia del Nord a la UE mostren un Macron molt allunyat d'aquell autoproclamat líder de l'europeisme que va desfilar davant la piràmide del Louvre de París la nit de la seva victòria electoral al ritme de la Novena simfonia de Beethoven.
L'agenda europea de Macron passa ara per la Defensa. Per una visió molt francesa del que hauria de ser la cooperació en matèria de defensa entre els socis de la UE. Fa només unes setmanes va revolucionar abans d'hora la cimera pel 70è aniversari de l'Aliança Atlàntica celebrada aquests dies al Regne Unit anunciant la “mort cerebral” de l'OTAN en una entrevista a The Economist.
Les paraules del cap de l'Elisi es van entendre no només com un retret a la falta de coordinació interna entre aliats militars i polítics, sinó també com un atac directe a Donald Trump. Macron defensa la necessitat d'independitzar-se del gran germà nord-americà, cada cop més imprevisible, unilateral i malcarat. Però les turbulències transatlàntiques s'han escenificat sense contemplacions a la cimera de Watford, en una roda de premsa conjunta en què Macron va criticar l'estratègia de retirada nord-americana de Síria i Trump li va retreure que no compartien “la mateixa definició de terrorisme”.
Balanç bipolar
Dos anys i mig després de la seva arribada a l'Elisi, el president francès s'ha convertit en una figura central en la política europea. Els Liberals –on hi ha el partit de Macron– són el grup indispensable per construir majories al nou Parlament Europeu i el líder francès va ser clau en l'elecció dels nous càrrecs comunitaris. Però el seu estil i els seus resultats són més ambivalents del que la seva presència constant fa creure.
Lideratge o disrupció? Què defineix exactament l'estil Macron? El president francès compta amb un poder limitat que exerceix, sobretot, per marcar perfil propi i intentar consolidar fora la imatge de líder continental que se li resisteix a casa.