Trump, una presidència visceral

Nova YorkLa presidència de Donald Trump, des del seu inici, ha provocat reaccions viscerals entre els seus partidaris i els seus detractors. Emocions intenses no controlades per la raó. I això és així perquè, primer com a candidat i ara com a president dels Estats Units, apel·la a una visió visceral i tribal de la política.

El seu estil improvisat i agressiu amb els seus opositors i, fins i tot, el seu comportament a vegades vulgar i groller el van catapultar fins a la Casa Blanca. Trump, per això, un any després del seu inesperat triomf, no ha moderat la seva manera de ser. Segueix sent el de sempre, perquè sap que a la majoria del seu electorat li agrada el seu missatge senzill, directe, sense embuts. “No és políticament correcte i això m’agrada”, deien molts dels seus seguidors durant la campanya.

Però la seva retòrica, considerada per a molts xenòfoba i nacionalista, no agrada a tothom i divideix un país que fa molt de temps que pateix una extrema polarització política -un mal que ni George W. Bush ni Barack Obama van saber solucionar-. En el seu discurs de la victòria, Trump va prometre, com els seus antecessors, que seria el president de tots els nord-americans. “És l’hora que els Estats Units tanquin les ferides de la divisió”, va dir. Però no només no ha fet res per cicatritzar-les sinó que les ha fet més profundes. Les seves declaracions ambigües sobre la violència en un acte racista a Charlottesville, Virgínia, i les seves crítiques als atletes afroamericans que protesten per la situació racial del país durant l’himne són algunes de les accions que han intensificat la polarització política i social del país.

Un president impopular

La seva presidència causa un gran rebuig d’odi visceral entre una bona part dels nord-americans. De fet, de moment és el president més impopular de la història moderna del país, ja que el seu suport entre els conciutadans no ha superat mai el 50%. Tanmateix, alhora els seus partidaris, un 80% dels republicans, el defensen i li donen un suport condicional.

“La pertinença d’un grup és avui dia més per una atracció visceral que per qüestions ideològiques”, afirma el politòleg Alex Theodoridis. Així, cada cop més és un “ells contra nosaltres”. Blancs contra negres, món urbà contra món rural, immigrants contra locals, universitaris contra persones amb estudis mínims, etc.

Un estudi recent de Pew Research revela que només una tercera part dels nord-americans està al centre de l’espectre ideològic. El 2004 eren la meitat. Temes com la immigració, la raça o el matrimoni homosexual creen posicions molt enfrontades. I aquesta tendència a la polarització s’ha exacerbat des del salt de Trump a la política.

Així, els votants moderats cada cop són menys. El tribalisme s’imposa i ningú n’és immune. Els arguments polítics i filosòfics deixen de ser la base de la discussió política, i el diàleg, per tant, es fa impossible.

Comunitats homogènies

Fa molts anys, el politòleg Robert Putnam, en el seu famós llibre Bowling alone, explicava la solitud social i espiritual d’Amèrica a través de la metàfora del joc de bitlles -els nord-americans ja no jugaven junts, ja no feien activitats socials-. I això, raonava, va suposar una reducció de la participació política i un augment de la seva desconfiança respecte al govern que va perjudicar la democràcia nord-americana.

En l’era d’internet, la desconfiança cap a totes les institucions, no només el govern, s’ha agreujat. Les comunitats són cada cop més homogènies i la gent llegeix, escolta i mira els mitjans que reforcen les seves conviccions polítiques.

La ironia és que el milionari de Nova York va ser capaç d’entendre aquesta desafecció de molts votants -sobretot homes blancs de classe treballadora o d’àrees rurals-. El seu missatge econòmic proteccionista i la seva retòrica antiimmigrant van ressonar entre ells, que estaven farts de les elits de Washington.

La divisió entre els nord-americans no es va iniciar, ni de bon tros, amb Trump, però tampoc sembla que s’acabarà durant la seva presidència. Alguns partidaris de Trump, i el mateix president, acusen tant els mitjans com les elits progressistes (el món acadèmic i de Hollywood) de sabotejar el seu lideratge. Els demòcrates des del principi s’han mostrat poc oberts a pactar amb el president. I, d’altra banda, molts grups socials i votants mantenen una intensa campanya contra el seu govern -el consideren perillós per la democràcia dels Estats Units-, a la qual han anomenat resistència. Trump, però, a través d’alguns dels seus tuits incendiaris i accions ha donat raons als que l’acusen de ser un president que divideix i, fins i tot, autoritari.