Trump no ha marxat de la frontera

WashingtonJoe Biden va entrar a la Casa Blanca amb un discurs renovador sobre immigració: calia tallar de soca-rel el discurs xenòfob del seu predecessor. Va començar bé, amb decrets per aturar la construcció del mur a la frontera de Mèxic, prohibint les separacions familiars de sensepapers i augmentant la xifra de refugiats que pot acollir el país.

La realitat és molt més crua. Al punt calent de la frontera la situació és crítica, i pot anar a pitjor. En l'any fiscal que va acabar aquest setembre, la patrulla fronterera va fer gairebé 1,7 milions de detencions de sensepapers, un rècord històric. La gran majoria, immigrants que intentaven una vegada i una altra entrar al país. Ningú a l'administració Biden ho titlla de "crisi"; es repeteixen els eufemismes de "repte" i "desafiament significatiu", però res més.

La retòrica inicial de benvinguda s'ha quedat en paraules buides. Cada vegada que un dels seus alts càrrecs trepitja Centreamèrica, l'únic missatge que transmeten és "no vingueu". La política a la frontera, per la seva banda, es manté pràcticament intacta respecte a la que va implementar Trump. Ja sigui per decisions judicials controvertides o desídia per millorar les condicions, és com si res hagués canviat a la Casa Blanca.

"Queda't a Mèxic"

El punt àlgid arribarà a mitjans de novembre, quan el govern Biden, per imperatiu judicial, haurà de recuperar el programa Queda't a Mèxic, que obliga els immigrants a esperar el seu torn per passar l'escrutini del sistema nord-americà en camps de refugiats improvisats a Mèxic.

Biden va intentar estripar-lo, però la justícia li va tombar la idea. En lloc de proposar un nou memoràndum per deixar el programa sense efecte, ha decidit mantenir-lo. Ideat per Stephen Miller, l'assessor antiimmigrants de Trump, el programa va amuntegar en campaments insalubres més de 70.000 persones, que es van convertir en víctimes potencials del crim organitzat. Quan torni a implementar-se, conviurà amb una altra política també sorgida de la ment de Miller, però aquesta defensada a ultrança pel govern Biden: el denominat Títol 42.

Des del març del 2020, i al·legant temes de salut pública per la pandèmia, el Títol 42 permet expulsions "en calent" de qualsevol que intenti entrar al país, sense garanties ni possibilitat d'iniciar el procés d'asil. Més del 60% de les expulsions es produeixen sota aquesta normativa. El govern s'espolsa les culpes dient que l'aplica per "protegir les comunitats de la frontera i els mateixos immigrants".

Biden tampoc ha pogut vèncer la batalla mediàtica. La imatge de la persecució de refugiats haitians per part d'un agent policial a cavall, amb un fuet a la mà, era una hereva perfecta de la iconografia de l'era Trump. La inacció per millorar la situació ha provocat desercions: l'enviat especial per Haití va dimitir pel tracte als haitians i un alt càrrec del departament d'Estat va abandonar l'administració al considerar que el Títol 42 és "il·legal", "inhumà" i "indigne".

Dues classes d'immigrants

El panorama a la frontera contrasta radicalment amb el tracte i la retòrica en la política domèstica. A la pràctica, conscientment o no, Biden ha creat dues classes d'immigrants: els qui esperen torn per entrar, abandonats i sense cap garantia de drets humans, i els 11 milions de sensepapers que ja són dins del país, a qui se'ls ha promès un camí cap a la ciutadania i l'obtenció de papers per tenir residència permanent. En l'àmbit domèstic ha complert amb la promesa de més "humanitat" en el tracte als nouvinguts: les batudes massives a empreses s'han acabat i el fet de no tenir papers ja no és motiu prioritari per detenir-los.

El moviment per fer aflorar el treball dels sensepapers durant la pandèmia, principals treballadors en sectors cabdals per la subsistència com l'agricultura, ha ajudat a tenir simpatia per una regularització que, si s'assoleix –poc probable–, arribaria moltes dècades tard.

El contrast entre el tractament dels qui intenten entrar amb els qui ja són als EUA és flagrant i, per a molts activistes, és el resultat d'una inconsistència en el discurs migratori que només mira en clau electoralista i d'imatge. En realitat, tenien poques esperances d'un canvi radical. Al cap i a la fi, Biden va ser vicepresident d'un Barack Obama que, no per casualitat, va rebre el sobrenom de deportador en cap.