Trump es comporta i fa un discurs

PeriodistaNo em pensava que ho diria, almenys no tan aviat, però aquesta nit Donald Trump ha sonat com un president dels Estats Units. Un de nacionalista i de militarista, és clar, un que ha promès un "gran, gran mur" a la frontera sud, un que ha parlat amb la barbeta aixecada i desafiant, un que premia els llavis al final de cada paràgraf de 140 caràcters amb què li havien construït el discurs. Però ha estat la versió més educada i diplomàtica, culta (dins de les seves limitacions) i, fins i tot, en alguns moments benhumorada, tenint en compte que qui parlava és un narcisista, expropietari de Miss Univers i exdirector d’un 'reality' televisiu que insulta els que no li riuen les gràcies i amenaça la premsa.

Aquesta nit, a Trump li ha passat com a l’adolescent tirànic i egoista que un bon dia entén que no sempre cal que estigui parlant amb mala cara, s’atreveix a comportar-se com un adult raonable i veu que l’educació, en el fons, no està tan malament. Potser ha passat que, com que aquests discursos presidencials al Congrés s’aplaudeixen al final de cada paràgraf, Trump parla en forma de tuits i l’han interromput 94 vegades, fins i tot deu haver trobat excessiu que l’aplaudissin tant. Però si fins ara els seus discursos no podien ser avaluats perquè, senzillament, eren un eslògan darrere un altre, avui Trump s’ha presentat a l’examen i ha tret un aprovat.

Era ell

La presidència ha començat a fer-li efecte a Trump. No, no m’he confós: era Trump. Era ell, perquè ha parlat del "desastre de l’Obamacare", i de "terrorisme islamista radical", però mai no havíem sentit un Trump capaç de citar Lincoln i capaç de copiar una frase de Kennedy i dir: "Cada generació passa la torxa, que ara és a les nostres mans per il·luminar el món". Per primera vegada l’hem sentit suggerint una visió més pròxima a la del professor d’història que a la del milionari amb el bat de beisbol, sobretot quan ha fet seu l’horitzó del 2026, quan els Estats Units faran 250 anys (encara que ell plegaria d’un eventual segon mandat el gener del 2025), i ha fet un intent de prosa poètica quan ha afirmat: "Els nostres fills creixeran en una nació de miracles". I ha acabat dient: "Volem la pau", però al seu estil, o sigui, preparant la guerra i anunciant un espectacular augment en la despesa militar.

Trump no canviarà, però com que no hi ha acte comunicatiu sense conseqüències, els discurs d’aquesta nit modificarà lleugerament la percepció que alguns americans tenen del president. Trump ha anat a buscar l’encaixada dels jutges del Tribunal Suprem (que assisteixen a aquests tipus de discursos amb la toga), i ha vist com tot de dones congressistes s’hi han presentat vestides de blanc com les sufragistes de fa un segle (com si s’ho haguessin parlat, Melania anava de negre), no l’han aplaudit gairebé en cap moment i han abandonat l’escó precipitadament així que ha acabat el discurs, amb la qual cosa han donat a l'acte una sensació visual de buit. També la tria de convidats del president era tota una declaració. Entre d'altres, hi havia familiars de policies assassinats per immigrants sense papers.

I el món? Els aliats de l’OTAN, que paguin la seva contribució: "La meva feina no és representar el món. La meva feina és representar els Estats Units d’Amèrica".

Trump ha deixat moltes coses per explicar: com s’inverteix molt més en l’exèrcit, s’abaixen els impostos i no es fa dèficit? Trump ha parlat de reconstruir carreteres, ponts, túnels i aeroports, cosa que Obama va prometre a cada discurs i mai no va trobar els vots per fer-ho. Trump tindrà els vots, però d’on sortiran els diners? O farà una Amèrica plena de peatges? I, naturalment, ha parlat d’unitat sense explicar com. Normalment, quan els presidents parlen d’unitat volen dir 'unitat al meu voltant'. Trump també ho ha fet. Potser per això ha sonat com un president.

Entenguem-nos: la Casa Blanca havia avançat que, aquesta nit, Trump oferiria una visió optimista i proposaria una renovació de l’esperit americà. I no ha estat tan bonic. Trump continuarà sent el president a qui agrada amenaçar des de la complexitat de la seva simplicitat. Però avui, almenys, s’ha dignat a dir el que pensa fer sense faltar a ningú. I és clar, no hi estem acostumats.