Trump aposta pel racisme com a eina per aconseguir la reelecció

WashingtonEstan molt contents amb ell. Només va obtenir un 8% dels vots de la minoria afroamericana en les eleccions del 2016, però Donald Trump va assegurar ahir que la Casa Blanca no deixa de rebre trucades d’afroamericans que “estan tan contents” amb el president que aixequen el telèfon i envien correus electrònics i cartes per agrair-li que “finalment algú està dient la veritat”. Veritats trumpianes que, ves per on, es reserven el qualificatiu “infestat” per referir-se a llocs de majoria negra, ja siguin països africans o una ciutat dels Estats Units com Baltimore, epicentre de les seves últimes escomeses. Casualitat, perquè, en les seves pròpies paraules: “Jo soc la persona menys racista del món”. La qual cosa, per definició, inclou almenys una petita quota de racisme.

Mentre es debat acaloradament sobre si Donald Trump és racista o no (una qüestió que genera un veritable contorsionisme retòric entre els seus aliats republicans), l’altra discussió en paral·lel és si els seus atacs formen part d’una estratègia i si aquesta li resultarà efectiva de cara a la reelecció el 2020. Com deixava caure al web Politico un republicà pròxim a la campanya de Trump: “Quants vots afroamericans perdrà per això?” Tenint en compte que el 89% dels afroamericans van votar per Hillary Clinton el 2016, no hi ha gaire risc per aquesta banda i, en canvi, sí que hi ha unes bases que cal mantenir en tensió davant d’un previsible augment d’activació del vot demòcrata l’any vinent. Està per veure, això sí, si la virulència dels seus atacs serveix per ampliar el seu abast electoral més enllà de la població rural i blanca, que va ser el seu pilar el 2016.

Contra demòcrates radicals

Tant en els seus atacs a les quatre congressistes “socialistes”, a les quals va convidar a marxar “als llocs d’on venen” (tot i que totes elles són nord-americanes i tres nascudes al país, però cap caucàsica), com en la seva fúria contra Elijah Cummings, un veterà congressista afroamericà que representa al Congrés un districte de Baltimore (ciutat on el president va rebre només un 10% de vots el 2016 i que aquest cap de setmana va definir com “un desastre fastigós infestat de rates”), Donald Trump apunta contra elements demòcrates que els republicans (i també l’establishment demòcrata) perceben com a radicals. En el cas de Cummings, dispara a més contra un polític que ha criticat amb duresa la inhumanitat de les seves polítiques migratòries i que presideix un dels comitès de la Cambra de Representants que indaga en les seves finances.

En cas d’haver-n’hi, aquesta és l’estratègia: vincular el Partit Demòcrata amb una cultura política qualificada sovint de “comunista” en un país on la socialdemocràcia a l’europea adquireix matisos veneçolans. Com a defensa davant de les acusacions de racisme, Trump es remet a la baixa taxa de desocupació entre afroamericans o a la reforma del sistema penal que el Congrés va aprovar amb suport bipartidista a finals de l’any passat. Si bé és cert que la reforma pot beneficiar la població negra, castigada amb especial duresa per un sistema molt punitiu, la nova llei s’aplica només en el sistema de presons federal, on amb prou feines hi ha un 8% del total de la població reclusa. A més, el Partit Republicà va impedir que una reforma semblant s’aprovés sota el mandat de Barack Obama (de qui Trump va posar en dubte en el seu dia que hagués nascut als EUA).

Beneficiï o no Donald Trump la baixesa del seu missatge, la veritat és que el president segueix gestionant el relat mediàtic com ningú, cosa que dificulta que els demòcrates que es disputen la candidatura a les presidencials el 2020 puguin fer arribar les seves propostes en matèria de sanitat o altres assumptes d’interès públic. Quan la retòrica descendeix al fang dels atacs racistes resulta difícil no respondre, encara que això alimenti una roda que no deixa de girar al ritme del president, que al seu torn sembla ostatge del seu compulsiu consum de la cadena Fox News.