El cementiri més gran de balenes atrapades

BarcelonaUna platja de Tasmània convertida en un cementiri gegant de balenes. Sense que se'n conegui la causa de la mort, han estat localitzats uns 380 cadàvers de caps d'olla encallats en bancs de sorra prop de la costa de la badia de Macquiare, al sud d'Austràlia. Es considera que és el cas més massiu que s'ha produït mai. Els serveis d'emergència estan intentant salvar una cinquantena més d'exemplars que han quedat atrapades a dins de l'aigua.

La primera alerta que hi havia desenes d'aquestes balenes es va donar a principis de setmana quan se'n van albirar unes 200 en una platja a la costa oest de Tasmània. Era la primera part d'una escena tràgica perquè, no lluny d'aquest punt, se'n va trobar un altre grup nombrós. En total, unes 450, de les quals 380 han mort, 25 han pogut ser rescatades i un nombre similar encara estan encallades.

Tot i que en un principi els rescatadors que van contemplar l'escena des de l'aire van donar tots els exemplars per morts, quan es van acostar als cossos van comprovar amb sorpresa que alguns encara respiraven i batallaven per tornar a alta mar. En un comunicat Nic Deka, director del Servei de Control d'Incidències en els Parcs Naturals a l'illa de Tasmània, ha explicat que se centren en el rescat de les balenes vives. Els caps d'olla són cetacis que poden viure fins als 45 anys i arriben a pesar més de tres tones i a fer més de sis metres de longitud.

El rescat dels exemplars vius és un procés lent perquè s'han de col·locar amb molta cura en unes grues per poder remolcar-les sense fer-los mal i reduir l'estrès que pateixen. "Mentre estiguin vives a l'aigua hi ha esperança, però com més temps passi les possibilitats es redueixen per la fatiga [de les balenes]", apunta Nic Deka.

L'encallament de cetacis és un fet molt usual però mai com fins ara s'havien trobat tantes balenes juntes. Fa més d'una dècada es van trobar 200 balenes mortes en una costa de Tasmània.

Els científics desconeixen la causa que porta els exemplars a acostar-se a la costa, però Kris Carlyon, biòleg del Programa per a la Conservació Marina, apunta com a hipòtesi la recerca de menjar. Segons el seu relat, el grup hauria seguit una o dues caps d'olla líders i haurien quedat atrapades pels bancs de sorra, sense prou fondària. Altres teories apunten que els animals se senten atrets pels sorolls que emeten els grans vaixells que naveguen pels oceans i acaben desorientats fins que arriben a zones d'aigües poc profundes.