Trobar la comunitat en la individualitat
Els Diàlegs de Pedralbes examinen possibles maneres de construir comunitats a partir de ferides i experiències particulars
BarcelonaDurant els anys setanta, Audre Lorde, pionera de la interseccionalitat feminista, va reivindicar la individualitat de la seva experiència amb el càncer de pit, ja que, com moltes altres dones, trobava que la seva vivència amb la malaltia estava encaixonada en un relat de la societat amb el qual no se sentia identificada. No es va sentir pressionada per realitzar-se una mastectomia i, en canvi, va començar a dissenyar joies i peces de roba per a altres dones amb un sol pit. De la individualitat, va sorgir una comunitat.
Avui el món està més connectat que mai, però els individus es troben més aïllats. Hi ha persones que busquen trobar-se: per curar ferides, per refugiar-se. Però altres necessiten alliberar-se del grup, ja que representa una llosa per poder ser ells mateixos, se senten exclosos i, inevitablement, ho són. Mar Rosàs Tosàs, doctora en filosofia i moderadora dels Diàlegs de Pedralbes, en els quals col·labora l'ARA, pregunta: "Quines comunitats existeixen? ¿Poden ser benvingudes o poden ser excloents?"
En visions oposades, Laura Llevadot, professora de filosofia de la Universitat de Barcelona i impulsora i directora de les dues primeres edicions del Festival de Filosofia Barcelona Pensa (2014-2015), i Caterina Riba, doctora en literatura i investigadora a la Universitat de Vic - Universitat Central de Catalunya, intenten trobar-hi resposta. És en l'aplegament de lluita al voltant d'una feblesa comuna on es pot generar una comunitat que no sigui excloent. Al voltant d'una ferida.
Caterina Riba defensa que el càncer de pit, com qualsevol altra malaltia, és extremament social i, alhora, extremament individual. És una experiència amb una consciència pròpia del mal físic i que és compartida per aquells que l'han patit. "Cada dona encara la malaltia d'una manera, en com l'ha viscut i no hi ha una única manera de fer-ho", afirma Caterina Riba.
Encara que Laura Llevadot proposa una visió més pessimista del terme comunitat, en el sentit que ofega, oprimeix i que pot donar pas a feixismes, proposa: "Si hem de viure en comunitats, perquè no hi ha més remei, que estiguin obertes a aquestes individualitats". És a dir, als altres i a les seves experiències, sensacions i ferides.
Segons les dues ponents, una societat avinguda hauria d'estar preparada per no ser excloent. Com explica Llevadot, hauria d'obrir-se a tercers i a estimar sense esperar rebre res a canvi. Que no retornés res, com l'amor als morts. "En el moment del dol, perds el món de vista perquè el vincle que et lligava a la vida es talla. Vius en el moment de la soledat, però aquell vincle es refà, ja que portem els morts tota la vida". De la ferida compartida, se sana. Segon elles, s'hauria d'avançar cap a un model futur de societat que consisteixi en crear comunitat a través de la cura, com va fer Audre Lorde, i en l'hospitalitat: "¿Som capaços de dir al migrant «Vine i transforma'm»?" i "¿Hi ha algun tipus de comunitat que estigui oberta a aquesta transformació?", conclou Laura Llevadot.