Anna Bosch: "La trobada amb Putin va ser com obrir la porta del congelador"
Periodista especialitzada en informació internacional
Anna Bosch (Barcelona, 1963) ha estat corresponsal de Televisió Espanyola a Moscou, a Washington i a Londres. Segurament, si hagués fet les seves rigoroses cròniques amb el micròfon de TV3, avui formaria part de l’star-system català. Diu que no li sap greu no ser una estrella a Catalunya, però sí que li ha dolgut que durant molt de temps, quan era fora, no se la considerés una periodista catalana. A Moscou hi va arribar el 1998, gairebé per casualitat, pel trencament de lligaments de qui n’havia de ser el corresponsal. Ara ha publicat El año que llegó Putin, un llibre interessantíssim per entendre millor el personatge, el Kremlin i la societat russa. Bosch està a punt de volar a Londres per cobrir la retransmissió de la coronació del rei Carles III.
Washington, Londres o Moscou. ¿A quin dels tres llocs es nota més la força del poder?
— N’hi ha un que encara és una potència, que són els Estats Units. És evident que allà el poder té força. Ara, si tu em dius on ho nota més, el periodista, sens dubte a Rússia, per un fet claríssim i és que no és una democràcia. Ho pot ser formalment, perquè de tant en tant posen urnes. Però el que critica alguna cosa o va a la presó o va a l’exili o acaba enverinat; aleshores no és una democràcia.
Defineix-me alguns protagonistes de les tres corresponsalies. Barack Obama.
— Un fenomen popular de veritat. Després, com amb tantes persones en qui s’han dipositat tantes esperances, acaba decebent. A Europa s’infravalora la transcendència social de l’elecció de Barack Obama.
Donald Trump.
— El símptoma més evident del gran perill que tenen les nostres democràcies.
¿Que de vegades s’equivoquen?
— No, que amb les eines de la democràcia la perverteixen.
¿No és paradoxal que surti impune d’un intent de cop d’estat i acabi caient per comprar el silenci d’una actriu porno?
— La comparació és fàcil: Al Capone al final va acabar a la presó per frau d’impostos i no per la gent que havia matat.
Joe Biden.
— Una opció de compromís que van tenir els demòcrates.
¿Es pot tornar a presentar un senyor que fa catúfols?
— Sembla que ho farà. Si es torna a presentar vol dir que ho pot fer.
Saltem a la Gran Bretanya. David Cameron. ¿L’error del Brexit el portarà sempre a sobre?
— Per descomptat. David Cameron va creure, com que la jugada amb Escòcia li va sortir bé, que era un gran jugador de la ruleta, i va pensar: "Que facin un referèndum, que el guanyarem nosaltres i així em carrego els crítics que tinc al partit". No es va carregar els crítics i tot indica que ara com ara s’està carregant l’economia.
El va substituir Theresa May. ¿Va voler ser Thatcher i va fracassar en l’intent?
— Theresa May era una mica com Hilary, una dona amb una ètica de la feina molt estricta. És filla d’un pastor protestant, amb una ètica de treball forta, però li faltava lideratge.
Després va venir en Boris Johnson. ¿Pot tornar o està políticament mort?
— No m’atreveixo a donar ningú per mort. Tornen tots. És com les muscleres i els pantalons de campana, que tornen. Està molt cremat, però no per les coses gruixudes, no pel Brexit, sinó per una cosa que va afectar directament a tothom i que va insultar directament a tots els ciutadans.
Els partygates.
— Exacte. Mentre la gent no podia veure els malalts a l’hospital, ni acompanyar els seus quan s’estaven morint, aquest senyor feia festes a Downing Street. Vinga xerinola. I a més després diu: “Home, és que quan algú fa anys, s’ha de celebrar”. I tu estaves enterrant en solitari. Això et va directament aquí, als budells.
Carles III, que serà coronat el 6 de maig.
— Arriba a la feina quan la majoria fa temps que estan jubilats. Carles III intenta modernitzar una institució que el millor valor que té és que la gent la dona per descomptada, que és allà. Només cal que no hi hagi gaires escàndols ni faci nosa.
Saltem a Moscou. Mikhaïl Gorbatxov. ¿“Contigo empezó todo”, que va dir aquell?
— Un altre exemple de polítics tan menyspreats a casa seva com lloats fora.
¿I això és bo o és dolent?
— Això és la realitat. O sigui, a fora, sobretot a Occident, el vam convertir en un ídol pop gairebé, no? Perquè a més tenia una dona moderna. I llavors aquí li vam posar fins i tot un sobrenom, Gorbi. Els anglosaxons són molt hàbils en això. Però tu dius Gorbatxov a Rússia i et diuen: “Desabastiment i el final de la Unió Soviètica; o sigui, ens vam ensorrar. Vam passar de ser una gran potència a ser no res, i a més vam passar gana”.
I després va venir Boris Ieltsin.
— Un fenomen irrepetible, perquè el moment va ser irrepetible. Algú que passa de ser qui branda la llibertat i la democràcia a ser un esperpent.
Arribem al protagonista del llibre. Quin any va arribar Putin?
— Putin arriba al govern l’agost del 1999 com a primer ministre. Amb ell van començar a passar coses. Una onada d’atemptats estranys a Moscou, a tot Rússia, i sobretot és determinant la Segona Guerra de Txetxènia. És una mica “Jo ara tornaré a Txetxènia i faré el que no va fer Ieltsin, que és carregar-me aquests senyors de la guerra, carregar-me tots aquests intents d’independència i subjugar-ho altra vegada a Moscou”. I ho va aconseguir.
¿Com passa Putin en aquests set anys de ser alcalde de la seva ciutat a dirigir els serveis secrets russos i a ser imprescindible per a Ieltsin?
— Aquest és el gran secret que intentàvem esbrinar, perquè ningú no ho sabia. O potser ho sabien i no s’atrevien a dir-ho. Perquè, efectivament, tot indicava, el 1999, que havia estat al KGB, però que havia estat un agent destinat a l’Alemanya de l’Est. Quan s’unifica Alemanya ell torna a Leningrad, i és allà, sempre a l’ombra d’Anatoli Sobtxak, que passa a ser un Kennedy rus, el gran alcalde reformista de Sant Petersburg. Després, investigadors russos han anat esbrinant que darrere d’aquest paper gris era molt efectiu. Estava negociant amb els milionaris, amb els oligarques, amb els grans magnats, i portava les inversions a l’estranger...
També a Barcelona?
— Va ser a la Barcelona olímpica i es va reunir amb Pasqual Maragall perquè volien invertir a l’àrea de Barcelona. És a dir, era algú que negociava amb els magnats en un país que no funciona... O sigui, no és que hi hagi corrupció, és que el sistema és corrupte. Que, a més, gestionava inversions a fora. Així arriba a Berezovski, que era un d’aquests magnats que llavors tenia un paper dintre del Kremlin. I a més passava per ser el Rasputin de Ieltsin.
Per tant, sense el pas radical del comunisme extrem a aquest capitalisme corrupte, ell no hauria trobat un terreny abonat per fer-se fort.
— Sense l’estat d’enfonsament total, econòmic, social, moral i nacional, perquè això no s’ha de perdre de vista: els russos i en general tota l’ex Unió Soviètica són un poble molt orgullós, molt nacionalista. Quan intercanvies quatre o cinc paraules, et diuen: “Soc un patriota”.
Per tant, ¿Putin no ha paït la disgregació de la URSS i per això som on som?
— No només no l’ha païda, sinó que ell justament connecta amb la psicologia i els sentiments dels russos dient: “Jo us tornaré l’orgull. S’ha acabat això que ens prenguin el pèl, que ens tractin com un país qualsevol. Nosaltres som Rússia. Els Estats Units ens han de parlar de tu a tu. Som una de les grans potències, hem de tenir un tracte especial”. I això és el que el catapulta, ell en fa campanya diària i li dona suport popular real.
¿En quina de les dues trobades amb Putin ho vas passar pitjor?
— La primera em va fer por. Era l’època de la Guerra de Txetxènia, al costat tenia el corresponsal de la [corporació] Deutsche Welle, que li va preguntar pels crims de l’exèrcit rus a Txetxènia. Putin el mirava a ell... Només de veure la mirada, que era en el mateix eix que la meva, com escoltava aquella pregunta, vaig veure que si pogués escanyar el periodista l’escanyaria, perquè l’estava afusellant amb la mirada.
I la segona trobada?
— Era un mut d’una reunió, on permeten fotògrafs i càmeres obtenir imatges. Però alguns periodistes ens vam colar. Hi havia un cordó i la taula on l’esperaven. Quan ell arriba tens la sensació exacta de quan obres la porta del congelador, per aquell aire fred. Va passar i em va impressionar, tot i que no és gaire alt. I després ho vaig comentar: “He estat jo?” I em van dir: “No, no, jo també he notat fred”.
Entre 0 i 10, ¿quin grau de llibertat d’informació hi ha a Rússia sobre la guerra?
— Entre 0 i 10, zero pel que fa als grans mitjans de masses. ¿Es pot tenir informació alternativa a la versió del Kremlin? Sí, però com? Per canals de Telegram, per alguns canals de YouTube i sobretot a través d’una VPN, enganyant internet, dient-li que el teu ordinador no es connecta des de Rússia, sinó des d’Occident.
Segons les xifres filtrades pels Estats Units, haurien mort 43.000 russos i 17.000 ucraïnesos. ¿Putin va calcular malament les forces?
— Un dels seus errors és que donava per segur que aquell xitxarel·lo, aquell còmic que hi havia de president, faria el mateix que tots els presidents de les exrepúbliques soviètiques quan les coses han anat malament i han tingut alguna mena de revolta: agafar un helicòpter o un avió i tocar el dos. La primera sorpresa per a Putin va ser que Zelenski no només no va fugir, sinó que ell l’ha convertit en un líder.
¿A tu t’ha sorprès el lideratge de Zelenski?
— Ens ha sorprès a tots, començant pels ucraïnesos.
¿La sort de tenir un president que no hagi fugit o no s’hagi rendit?
— Això els ha donat moltíssima moral. D’entrada, la majoria dels ucraïnesos pensaven que era un corrupte més que estava allà de pas. I jo he sentit coneguts ucraïnesos que em diuen: “No era el meu president, però ara que s’ha quedat aquí sota les bombes, ho és”.
Qui farà seure Putin a negociar?
— Quan jo faig aquesta pregunta a gent que sap més coses de Putin i del Kremlin, em diuen: “No us enganyeu, és impossible qualsevol acord de pau amb Putin”. Amb ell és impossible.
¿Putin té por que se’l carreguin?
— Sí. Qualsevol que sigui al Kremlin té por que se’l carreguin. El que diuen és que Putin, en aquests 23 anys, ha aconseguit reproduir al seu voltant el règim de por que va aprendre al KGB: ningú no es fia de ningú. O sigui, si jo penso que potser tu em pots delatar, no et diré: “Escolta, Xavier, fem... Què et sembla si...”
El llibre es diu El año que llegó Putin. ¿T’atreviries a dir quin serà el año que se fue Putin?
— No. Ni el año que se fue, ni quan, ni com, malauradament.