El TPI per al genocidi de Ruanda tanca amb només 61 condemnats

BarcelonaL’ONU tanca amb la fi del 2015 el Tribunal Penal Internacional per a Ruanda (TPIR), creat especialment per jutjar els crims de genocidi del 1994. El balanç és pobre si es té en compte la tragèdia de vides humanes perdudes, la destrucció d’un país i, de retruc, la desestabilització de la regió, que encara perdura. Després de dues dècades de feina, els jutges només han condemnat 61 persones. Són militars d’alt rang, empresaris, periodistes, polítics i religiosos. Tots hutus, l’ètnia majoritària (aproximadament el 85%), que llavors governava el petit país africà marginant les minories tutsi i twa. Aquest tribunal ha rebut moltes lloances, però alhora s’han fet sentir crítiques a la seva limitació, als pocs crims resolts o al seu elevat cost econòmic, calculat en dos mil milions d’euros.

Els jutges han aconseguit processar 91 persones, de les quals 14 han quedat absoltes, tres han mort abans o durant el procés, 10 han sigut transferides a la justícia ordinària ruandesa i tres acusats més estan en cerca i captura. Ara, amb els llums del TPIR apagats, seran els tribunals locals o els d’altres països en aplicació del principi de justícia universal els que s’encarregaran de seguir els processos oberts. A principis de desembre, la policia de la veïna República Democràtica del Congo va detenir Ladislas Ntaganzwa, exalcalde d’una localitat del sud del país, acusat d’orquestrar la persecució i l’assassinat de tutsis.

Fites importants

El Consell de Seguretat de l’ONU va aprovar en la resolució 955 del 8 de novembre del 1994 la creació d’aquest tribunal ad hoc per a Ruanda, cosí de l’específic per als crims de l’antiga Iugoslàvia.

La constitució dels dos tribunals gairebé alhora va suposar una gran fita històrica per a la justícia universal. Per primer cop es jutjava un genocidi, ja que als Judicis de Nuremberg el delicte no existia legalment. El mestre Jean-Paul Akayesu va ser el primer a respondre de l’acusació però el cas més destacat és la cadena perpètua a Jean Kambanda, el primer cap de govern en exercici condemnat per aquest crim. Un altre èxit cabdal del tribunal és la pionera sentència que reconeix la violació com un crim de guerra. A més, recentment el TPIR ha dictat una condemna de presó contra una dona per genocidi i per haver ordenat violacions, l’exministra de la Dona Pauline Nyiramasuhuko.

El mandat de l’ONU era molt clar: el tribunal de Ruanda havia d’ajudar a conèixer la veritat i fer justícia a les víctimes per ajudar a la reconciliació d’un país dividit ètnicament entre hutis i tutsis, el 14% que des de llavors controla els càrrecs de poder.

L’origen, en un magnicidi

La missió del TPIR era perseguir els delictes més greus comesos a Ruanda o per ruandesos als països veïns només durant el període entre l’1 de gener i el 31 de desembre del 1994. Històricament, el detonant del genocidi se situa en el 6 d’abril d’aquell any, quan l’avió on viatjaven el president, l’hutu Juvénal Habyarimana, i el seu homòleg de Burundi cau abatut. A partir d’allà es desencadenen 100 dies de matances en què es calcula que moren entre 800.000 i un milió de persones, la gran majoria tutsis i hutus moderats.

Géraldine Mattioli-Zeltner, directora del programa de justícia internacional de Human Rights Watch, sosté que el TPIR va suposar una “evolució extraordinària en la resposta internacional a violacions greus i generalitzades dels drets humans”, ja que suposa la fi de la impunitat i posa la llavor per a la creació del Tribunal Penal Internacional de l’Haia, el juliol del 2002.

Ara bé, l’organització que ha estat monitoritzant les dues dècades del tribunal, amb seu a la ciutat tanzana d’Arusha, subratlla el gran “fracàs” que ha suposat “la seva falta de voluntat per jutjar crims de guerra i crims contra la humanitat” comesos per l’Exèrcit Patriòtic Ruandès, el grup rebel tutsi que va iniciar la guerra civil l’octubre del 1990 i que des de la fi del genocidi, un cop convertit en partit polític, ha governat ininterrompudament el país.