Els trets al peu d’Albània
La invocació al drama, les emocions ofegant les idees i les ideologies imposant-se a la realitat són la mena de malediccions que arrossega Albània des de la caiguda del règim comunista. Ara mateix el primer ministre socialdemòcrata Edi Rama -excomunista- està en el punt de mira amb la corrupció al centre del repertori acusatori. Tot un clàssic: l’estigma de corrupte és utilitzat pels uns i pels altres quan s’acosta o s’està al caire d’una conjuntura política important. I la que li toca viure a Albània ho és: la Unió Europa ha de decidir si dona llum verda o no a engegar les negociacions d’adhesió. I el soroll que es viu tant al carrer com a l’hemicicle del Parlament és l’equivalent a allò que se’n diu un tret al peu. El sentit de realitat no destaca ni en la política ni en el comportament de la societat albanesa. Aquesta última sacsejada contra Edi Rama sota les mirades de Brussel·les i de Berlín coincideix amb l’experiència pilot sobre l’acollida de refugiats, la majoria provinents de la guerra de Síria. Un país de migrants i refugiats com Albània, des del qual fa menys de tres dècades arribaven als ports italians de Bríndisi i de Bari vaixells plens de fugitius, es veu empès per la UE a acollir refugiats. No gaires, de moment. I sempre que siguin considerats de pas. I així és com Albània ja coneix el seu primer centre d’internament-acollida d’estrangers, instal·lat a Babrru, a la rodalia de Tirana, amb capacitat per a 180 persones i on sembla que ja n’hi ha unes 200.
A Albània és temps, doncs, de trets al peu barrejant-se amb les realitats europees més colpidores. I, per arrodonir el panorama, amb la memòria dels crims del comunisme sobrevolant sectors de la societat que, finalment, s’han decidit a excavar vorals i indrets amagats del mont Dajti i han començat a recuperar alguns del 5.000 assassinats, la majoria comunistes purgats i ciutadans denunciats per traïció, propaganda, espionatge o sabotatge. Alguns havien estat internats com a malalts mentals a l’anomenat Pavelló 5, on van anar a parar molts dels dissidents intel·lectuals.
La Sigurimi, la policia política, va ser una de les més cruels de l’Europa comunista. Fins i tot ara costa localitzar les empremtes dels criminals, com reconeix la cap dels arxius, Gentiana Sula, filla d’un represaliat. Potser perquè Albània és un país petit i molts dels responsables encara circulen pel carrer o estan emparentats amb els polítics de la transició sorgida de les revoltes.
L’ombra dels Hoxha
Albània no ha fet net del passat, i això ho confirma la biografia de Nexhmije Hoxha, viuda del dictador Enver Hoxha, la dona més influent del país, que el 1993 va ser condemnada a nou anys de presó per tribunals que intentaven presentar-se com a independents. Al cap de dos anys ja era al carrer. I de seguida se la va veure amunt i avall organitzant menús en un bar de carretera. Del seu passat no en volia parlar als periodistes, però es vantava de ser amiga de Teresa de Calcuta i d’estar preparant les seves memòries, que, segons deia, tindrien l’estil de Dinastía, la sèrie televisiva nord-americana. Nexhmije Hoxha és viva, al seus 98 anys, i d’ella ja no se’n parla. Però una part de la seva herència continua sota els vorals, que els voluntariosos remouen. L’altra part del seu llegat és la retòrica, que fa sortir la gent a cridar “Llibertat o mort!” Empenyent el país a disparar-se trets al peu.
