Tres dones que aspiren a derrocar “l’últim dictador d’Europa”

MoscouSvetlana Tsikhanovskaia, professora d’anglès sense experiència política, és la candidata opositora més popular a les eleccions presidencials de Bielorrússia que se celebren avui. S’enfronta a l’actual president del país, Aleksandr Lukaixenko, que fa 26 anys que ocupa el càrrec i vol mantenir-se en el poder. Per aconseguir-ho, Tsikhanovskaia té el suport de dues dones més: Veronika Tsepkalo i Maria Kolesnikova. Les uneix el mateix objectiu: apartar del poder el considerat “últim dictador d’Europa” i modernitzar i democratitzar Bielorússia.

De fet, les seves promeses més destacades són la celebració d’unes eleccions amb garanties democràtiques sis mesos després que arrenqui la legislatura i l’alliberament de tots els presos polítics, entre els quals hi ha periodistes, bloguers i activistes. També defensen que el president del país hauria d’estar al poder un màxim de dos mandats, i deixen clar que elles no es volen perpetuar al govern i que ja és hora que Lukaixenko marxi.

Tsikhanovskaia es va presentar com a candidata després que el seu marit, un famós bloguer i youtuber bielorús, fos empresonat. Ella va agafar el seu testimoni, però abans va enviar els seus fills a l’estranger per por de represàlies. En un discurs televisat va afirmar: “Soc conscient del que és capaç de fer aquest govern per conservar el poder. Però jo no estic espantada”.

Veronika Tsepkalo és la dona d’un altre candidat a qui la Comissió Electoral Central va anul·lar més de la meitat de les firmes necessàries per presentar-se a els eleccions. Aleshores el marit va abandonar el país i ella va decidir implicar-se en el projecte de Tsikhanovskaia i expressar-li el seu suport públicament.

‘L’estaca’ com a himne

Maria Kolesnikova va ser cap de campanya d’un altre polític, Víktor Babariko, que no s’ha pogut presentar perquè també és a la presó. Ella va decidir donar suport a Tsikhanovskaia perquè, ha argumentat, considera que “és una dona extremament valenta, que té molta confiança en si mateixa”.

De fet, la candidatura de les tres dones ha generat una onada d’entusiasme entre l’electorat, que per primera vegada creu que hi ha algú que pot fer ombra a Lukaixenko. Els seus mítings han reunit milers de persones en diverses ciutats bielorusses, amb un ambient festiu en què es canta la mítica cançó L’estaca de Lluís Llach.

La resposta que el govern de Lukaixenko ha donat a la pandèmia del coronavirus, sumada a la indignació de la població pels baixos salaris i la manca de canvis i llibertats, ha fet despertar la societat civil del país, mobilitzada per primer cop en molts anys, segons explica el periodista bielorús Franak Viacorka.

Bielorússia ha sigut l’únic país europeu que ha continuat vivint com si no hi hagués pandèmia. L’actuació del govern per combatre la malaltia ha sigut pràcticament nul·la. No s’ha confinat la població i el mateix president va dir que per combatre el virus la solució era “anar a la sauna, beure vodka i passejar”. El dia 9 de maig fins i tot es va celebrar una desfilada de la victòria a Minsk, la capital, sense cap mena de mesura excepcional. A Rússia, on també és una efemèride important que destaca la victòria de la Unió Soviètica contra l’Alemanya nazi, es va posposar.

La resposta de Lukaixenko davant la popularitat de les tres candidates ha sigut atacar Tsikhanovskaia assegurant que Bielorússia no està preparada per a una presidenta. Un cop al poder “s’ensorraria, pobreta”, va dir mensypreant-la. La realitat, però, és que el president tem perdre les eleccions: segons alguns sondejos, només té un 3% del suport popular, i s’ha convertit en el protagonista de molts acudits a les xarxes socials, que l’anomenen Saixa 3%. Saixa és el diminutiu en rus d’Aleksandr. El president ha declarat que fins i tot el seu fill Nikolai li ha retirat el suport.

L’entorn del president està nerviós, inclòs ell, que ha demanat públicament al seu cercle més proper que no li girin l’esquena. Afirma que “la traïció no serà perdonada ni al cel”. Des de la premsa afí han brandat l’espantall d’un Maidan, una protesta violenta com la que va sacsejar Kíev l’any 2014. “¿Vostè està preparat perquè algú de la seva família mori? Estigui preparat. Algú de la seva família morirà segur”, advertia un mitjà.

La premsa s’ha convertit en un altre blanc de Lukaixenko. Alguns periodistes locals han estat detinguts, i la premsa estrangera -com ara la BBC i Radio Free Europe- ha estat amenaçada. El president va demanar que els informadors estrangers fossin deportats “si no compleixen la llei i inciten la gent a fer un Maidan”.