Trenta anys de l’accident radiològic més important de la història

São PauloUn any i cinc mesos després de Txernòbil, una nova catàstrofe a Goiânia, a la regió central del Brasil, va tornar a posar en evidència les fragilitats en la gestió de l’energia nuclear. Un hospital va abandonar un aparell de radioteràpia utilitzat per combatre el càncer, i més tard dos drapaires el van esquarterar i en van vendre els trossos a ferralleries. Els 19 grams de cesi 137 (un element radioactiu producte de la fusió d’urani) de l’aparell radiològic es van escampar sense control i van contaminar quatre barris de la localitat brasilera.

Els fets van tenir lloc el setembre del 1987. Trenta anys després, la Fiscalia Federal, contradient l’intent d’ocultació dels successius governs brasilers, considera que 1.400 persones van resultar contaminades i 66 van morir (però només 16 han estat reconegudes per les autoritats). Encara ara l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica cataloga els fets com l’accident radiològic més gran de la història i la principal incidència radioactiva fora d’una central nuclear.

“Encara que intentis girar full és impossible oblidar-ho. Hi ha molta indignació: portem 30 anys d’humiliacions, de prejudicis i de negació de la realitat, i seguim picant ferro fred per lluitar pels nostres drets”, denuncia a l’ARA Odesson Alves Ferreira, que va tenir contacte directe amb el cesi 137. “Patim una situació d’abandonament”, sentencia.

Detalls de la tragèdia

L’origen de la tragèdia es remunta al 1985, quan un hospital es va desfer de l’aparell de radioteràpia en unes instal·lacions desactivades. Dos anys després, els drapaires van trobar entre les runes el dispositiu metàl·lic d’uns 120 quilos, se’l van emportar i el van trossejar a martellades per vendre’l en ferralleries. Un d’aquests establiments pertanyia a Devair Alves Ferreira.

“El meu germà Devair és qui va trobar la càpsula de cesi 137 en un compartiment de plom. Va quedar meravellat pel polsim blau que brillava en la foscor i se’l va emportar a casa per regalar-l’hi a la seva filla”, explica l’Odesson. “No teníem ni idea de què era, allò. Jo me’l vaig posar al palmell de la mà per observar-lo, i amb el temps em va acabar provocant cremades greus i l’amputació de dues falanges”, detalla.

La família Alves Ferreira és una de les que més van patir amb la radiació. La filla del Devair, Leide das Neves, de 6 anys, es va convertir en el gran símbol de la tragèdia: va ser la primera víctima mortal. “En tot aquest temps, fins a 40 membres de la nostra família han perdut la vida pels efectes de la radiació, encara que les autoritats federals i locals no ho vulguin reconèixer”, afirma l’Odesson.

La seva cunyada Maria Gabriela, que també va morir, va ser qui va alertar els metges que la infecció alimentària diagnosticada en realitat podria provenir del misteriós polsim blau. Ja havien transcorregut dues setmanes, i els 19 grams de cesi s’havien escampat per Goiânia.

“Els metges no tenien cap informació, la ciutat no estava preparada per a un incident com aquest i hi va haver un col·lapse. La Comissió Nacional de l’Energia Nuclear (CNEN) porta 30 anys sent negligent, perquè ningú n’assumeix la responsabilitat”, exposa Julio de Oliveira Nascimento, coordinador del Fòrum Permanent sobre l’Accident amb Cesi 137. “No hi va haver cap estratègia d’actuació ni cap control real, i fins avui s’han amagat les conseqüències de la radiació sobre tota la ciutat”, explica.

El CNEN va establir una base d’operacions en un estadi de futbol, on es van examinar 112.000 persones, de les quals un total de 249 presentaven una taxa significativa de radioactivitat. Els casos més greus van ser traslladats a un centre sanitari de Rio de Janeiro.

Descontaminació

En aquell moment, equips especialitzats en descontaminació de cinc països van arribar al Brasil. De l’octubre al gener del 1987 es van retirar 6.000 tones d’escombraries radioactives, que s’emmagatzemaven provisionalment en tambors de llautó i en caixes metàl·liques.

“Ens van mobilitzar perquè treballàvem en obres civils i teníem la maquinària adequada, però no ens van avisar del perill de la radiació, ni ens en van protegir: anàvem amb guants de plàstic i una granota de cotó que ens emportàvem a casa i que rentàvem amb la roba de la família”, relata Natércio Ivo da Paixao, que era treballador d’un consorci municipal. “No en tinc cap dubte: les autoritats van actuar de mala fe. Primer ens van dir que era un fuita de gas i, quan van saber que es tractava d’un accident radiològic, no van fer res pels treballadors sense formació que feien feines de peó”, indica.

Es va escollir la localitat d’Abadia de Goiás, a 20 quilòmetres de Goiânia, per fer un cementiri, en el qual es va dipositar material que irradiarà radioactivitat els pròxims 300 anys. “Les escombraries han estat tractades millor que les víctimes. Hi ha molta ràbia”, dispara Julio de Oliveira Nascimento.

“Les conseqüències de la radioactivitat afecten fins a la tercera generació, i només 751 persones reben pensions, per un valor per sota del salari mínim (uns 218 euros). Diuen que 1.200 persones som ateses cada any, però ens fan una revisió que no serveix per a res”, lamenta Natércio Ivo da Paixao. “Des del 2010 ja no tenim medicaments gratuïts, i les autoritats mai han volgut associar els casos de càncer amb aquell accident perquè així no han de pagar pensions”, protesta l’Odesson.

I el pitjor és que adverteixen que el cas del cesi 137 es pot repetir. “No han après cap lliçó: la política nuclear brasilera continua sent negligent. No hi ha una vigilància eficaç, i existeixen càpsules radioactives sense cap control arreu del país”, alerta l’Odesson amb amargor.