Trenta anys de l'alliberament del pres Mandela

BarcelonaA Ciutat del Cap ultimen els detalls per a la celebració demà dimarts dels 30 anys del discurs que Nelson Mandela va fer a l’ajuntament hores després de sortir de la presó Victor Verster. L’activista, condemnat per traïció i terrorisme a cadena perpètua, va passar 27 anys entre reixes i, malgrat que anys enrere el règim de l’apartheid li havia concedit la llibertat si complia certes condicions, Mandela va preferir continuar tancat i sortir per la porta amb plenes garanties per a ell i per als seus companys.

Aquell diumenge 11 de febrer del 1990 Mandela va sortir de la mà de la seva segona dona, la també activista represaliada Winnie Madikizela-Mandela, i amb el braç alçat va fer somiar milions de negres que despertaven d’un malson i que es començava a escriure la història de la reconciliació. Però avui, el president sud-africà, Cyril Ramaphosa, encara ha de fer discursos en la vigília de la commemoració de la llibertat de Mandela reclamant la “unitat del poble” i advocant per acabar la “desigualtat social”.

Tres dècades després d’aquella jornada històrica, que alguns comparen amb la caiguda del Mur de Berlín, els sud-africans han despertat del somni i gestionen com poden el fet que l’ascensor social promès es va quedar sense força perquè, amb el suport del vell president Mandela, es va abraçar el liberalisme econòmic a canvi que el capital econòmic i humà dels blancs (9% del cens) no tingués un atac de pànic i fugís del país.

Un únic partit al govern

En aquests 30 anys el país no ha conegut més governs que els del Congrés Nacional Africà (CNA) de Mandela, que continua rebent els rèdits de la lluita per l’alliberament, malgrat que cada cop es ressent més dels escàndols de corrupció i de la paràlisi dels guanys socials entre la majoria de la població. Alguns dels seus camarades de presó i de lluita per la llibertat són ara en els llocs d’alta responsabilitat del govern i d’empreses, malgrat que el gran poder econòmic no ha deixat de ser blanc.

L’actual Sud-àfrica s'entén bé coneixent la geografia de Johannesburg, la megaciutat cosmopolita i activa que mostra les ferides i cicatrius de dècades de segregació racial però també l’empenta d’una societat globalitzada. La radiografia social es pot fer seguint el rastre biogràfic de Mandela.

Als anys 40 es va instal·lar en una barraca de l’Avinguda Setena que encara sobreviu dreta, sense cap distintiu identificatiu, en un barri ple de barraques de parets de maó i sostres de xapa. El jove Mandela ja es lamentava de la “desídia de les autoritats” per donar una vida digna als veïns però el més greu és que la descripció encaixa perfectament amb el que pot arribar a sentir el milió de residents que cada dia han de sortir a buscar-se la vida fora perquè al barri no hi ha ni serveis ni carrers pavimentats. Alexandra és un antic gueto (township, en l’argot local) que durant l’apartheid era territori exclusivament per a negres i avui, ja sense lleis ni restriccions, continua sent territori dels negres, que pateixen el fracàs del sistema públic escolar i, per tant, són carn de les feines menys valorades i pitjor pagades.

ARANWS20170827_0003Els joves lliures de Sud-àfrica

Alexandra és un dels graners de mà d’obra barata dels exclusius serveis que ofereix Sandton, l’autèntic motor econòmic no només del país sinó de tot el continent. Aquest barri és seu de bancs internacionals, multinacionals, de 40 hotels de luxe i superluxe i de botigues de les millors marques. Tot sol concentra el 10% del PIB africà i és la casa dels milionaris sud-africans i dels estrangers europeus.

Sandton també és Mandela, perquè l’expresident va accedir a batejar amb el seu nom una plaça i un centre comercial prohibitiu per a la majoria dels negres i, per tant, dels votants del CNA. Fins i tot la combativa Winnie Mandela no es va mossegar la llengua a l’hora de criticar la decisió del seu ja exmarit.

Sigui com sigui, Sandton és sinònim de riquesa i opulència, on els cars bufets d’advocats prometen guanyar els casos de divorci i hi fa parada el Gautrain, l’emblemàtic tren de la modernitat i eficàcia local. Separats per poc més d’un quilòmetre, Alexandra i Sandton són el reflex dels 30 anys que han passat des de l’excarceració de Mandela. Junts però no units, en una peculiar divisió social i racial. Des de fa uns anys, un pont facilita als treballadors un pas entre Alexandra i Sandton. Un pont que cus però que no cura ferides.