Els trens que van estendre el virus

Surat (Índia)La multitud va entrar per la porta, va omplir les andanes i va inundar els trens. Era el 5 de maig. A Surat, a l’oest de l’Índia, la calor era insuportable. Milers de treballadors d’altres regions del país (operadors de telers, polidors de diamants, mecànics, conductors de camió, cuiners, netejadors...) estaven desesperats per marxar. Entre ells hi havia Rabindra i Prafulla Behera, germans i treballadors del tèxtil, que havien arribat a Surat feia una dècada a la recerca d’oportunitats i ara fugien de la malaltia i la mort.

Tots dos formaven part de les desenes de milions de treballadors migrants que s’havien quedat sense feina ni menjar, després que el primer ministre, Narenda Modi, imposés un confinament arreu de l’Índia. La desesperació dels migrants, que d’un dia per l’altre es van quedar sense res, va provocar que el govern proporcionés trens d’emergència per portar-los als seus pobles d’origen. Els van batejar com a Shramik Specials (shramik significa “treballador” en hindi). Per, en realitat, aquells trens es van convertir en els trens del virus. L’Índia ha registrat més casos de covid-19 que cap altre país, tret dels Estats Units. I aquells trens van jugar un paper clau en l’expansió del coronavirus fins a tots els racons del país.

Els trens es van convertir en zones de contagi: tots els passatgers havien de ser examinats abans d’embarcar, però a ben pocs se’ls van fer proves, si és que se’n va fer alguna. El distanciament social promès va ser inexistent i els vagons anaven atapeïts d’homes en uns viatges que podien durar dies. Després, els trens van descarregar els passatgers a pobles llunyans, en regions que fins llavors tenien pocs o cap cas de covid. Un d’aquests llocs era Ganjam, un districte rural del golf de Bengala, on els germans Behera van desembarcar. El govern va organitzar 4.621 Shramik Specials, que van transportar més de 6 milions de persones. Surat, un pol industrial, va veure com més de mig milió de treballadors marxaven a bord d’aquells trens. “Semblava el dia del judici final”, recorda el revisor Ram Singhasan.

El 24 de març Modi va ordenar a tot el país que es quedés a casa durant tres setmanes. El Prafulla i el Rabindra vivien en unes habitacions miserables a la zona industrial de Surat, on dormien a terra amb mitja dotzena més de treballadors. “Tothom pensava que s’acabaria aviat i que d’una manera o altra ho superaríem”, diu el Rabindra. En aquell moment, l’Índia tenia 600 casos diagnosticats de coronavirus.

Èxode massiu

El confinament va comportar el tancament de tot el transport públic, i immediatament alguns migrants van començar a caminar centenars de quilòmetres, desesperats per tornar als seus pobles. Quan Modi va decretar un segon confinament, a mitjans d’abril, la riuada de persones es va convertir en una catàstrofe humanitària: desenes de milions de treballadors van sortir en desbandada de les ciutats i els mitjans de comunicació es van omplir d’escenes de migrants i les seves famílies morint al llarg dels camins, de set, calor, gana i esgotament.

Va ser l’1 de maig, doncs, quan el ministeri de Ferrocarrils va anunciar els Shramik Specials. Es van planificar rutes des de Surat, Bombai, Chennai, Nova Delhi i altres ciutats fins a l’interior de les àrees rurals. Prafulla Behera, de 39 anys, era reticent a pujar a un tren: a Ganjam no hi havia feina, per això se n’havia anat. El Rabindra, de 32, li va dir: “Si hem de morir, hauríem de morir a casa”. Els germans Behera van viatjar durant 27 hores d’una banda a l’altra de l’Índia, uns 1.600 quilòmetres, en un tren sense aire condicionat, al màxim de capacitat. Durant el camí, el Prafulla va agafar febre. Van baixar a Ganjam el 6 de maig al migdia, esgotats i deshidratats, enmig de la primera onada de migrants que hi van tornar. Les autoritats els van dir que passarien 21 dies aïllats en una escola convertida en centre de quarantena, però l’endemà el Prafulla es va despertar amb un fort mal de cap. El dia següent amb prou feines podia respirar. Al cap d’una hora havia mort. Va ser la primera víctima mortal del covid-19 a Ganjam.

Descontrol i caos

Arreu del districte, la gent va començar a posar-se malalta. El primer hospital per a pacients de covid, amb menys de 60 llits de cures intensives, es va omplir de seguida i els malalts s’havien d’estirar a terra. A dotzenes de pobles de Ganjam es va ordenar a la gent que es quedés a casa. Però els Shramik Specials seguien arribant: quatre, cinc, sis, a vegades setze al dia, cadascun amb fins a 2.000 migrants. Finalment, els trens es van acabar el 30 de juny, però llavors el brot ja estava descontrolat. La regió ha comptabilitzat 22.000 contagis i 320 morts. Vijay Amruta Kulange, la màxima autoritat del districte, creu que no s’hauria arribat als deu casos si els migrants no hi haguessin tornat.

L’Índia preveu començar a vacunar al gener

El govern indi té intenció de començar a vacunar la seva població contra el covid-19 al gener i espera que a començaments d’agost uns 300 milions de persones ja hagin rebut les injeccions corresponents, segons han explicat a la BBC responsables del ministeri de Salut. El pla preveu immunitzar primer uns 10 milions de professionals de la salut i, tot seguit, agents de seguretat. Les autoritats sanitàries del país encara no han validat l’ús de cap vacuna, però dos laboratoris ja han sol·licitat l’aprovació i es preveu que sis més ho facin aviat. D’aquesta manera, les primeres vacunes podrien rebre llum verda durant les pròximes setmanes. D’aquests vuit prototips, quatre han estat desenvolupats a l’Índia i en tres més hi han participat empreses d’aquest país en col·laboració amb altres d’estrangeres. La vuitena és la russa Sputnik V. L’Índia, amb més de 1.300 milions d’habitants, ha registrat fins ara gairebé 10 milions de casos de covid-19 i 145.000 morts.

Copyright The New York Times