Tren de tornada a la guerra

Enviada especial a KíivSón voluntaris i vesteixen una armilla de color groc fluorescent perquè se'ls vegi des de lluny fàcilment. Són a l'estació de tren de la ciutat polonesa de Przemysl, a tan sols uns 12 quilòmetres de la frontera ucraïnesa, on a mesura que passen les hores s'acumula més i més gent que no pretén fugir d'Ucraïna, sinó tot al contrari: tornar al país en guerra. “Diuen que aquí a Polònia no han aconseguit ajuda, però no és cert. Nosaltres els podem trobar un lloc on dormir o fins i tot els podem traslladar a una altra ciutat amb autocar”, resumeix en poques paraules un dels voluntaris, que diu que no té temps d'estar parlant amb periodistes perquè la seva prioritat ara és convèncer tota aquesta gent que no torni a Ucraïna.

A les dotze del migdia són relativament pocs els que esperen per pujar al tren de tornada al país en guerra, però a les cinc de la tarda ja hi ha almenys unes 300 persones que conformen una fauna humana peculiar entre la qual hi ha dones gitanes carregades amb criatures i bosses, homes amb estètica militar i persones que no sembla que tinguin res d'especial a simple vista però que malgrat tot es disposen a ficar-se a la boca del llop. Incògnites de la guerra. També és tot un misteri que la xarxa de ferrocarrils ucraïnesa continuï funcionant amb una certa normalitat malgrat el conflicte. Això sí, és impossible saber l'hora de sortida i d'arribada dels trens, ni quant durarà el trajecte.

Travessar la frontera

El tren que uneix la ciutat polonesa de Przemysl amb la ucraïnesa de Lviv, que és a uns 90 quilòmetres de la frontera, surt finalment a les sis de la tarda, tot i que estava programat per a dos quarts de quatre. És un tren d'aquells antics, que recorden els de l'època soviètica i on gairebé cal grimpar per pujar als vagons perquè són altíssims. Amb tot, l'interior sembla reformat i està dividit en diferents compartiments. Una dona amb uniforme blau i cara de pocs amics distribueix els passatgers als diferents compartiments després de diverses escenes de nervis i empentes per pujar al comboi. Ningú no vol quedar-se a terra després de més de cinc hores d'espera.

“A Polònia tenia menjar i un lloc per dormir. M'han tractat molt bé però no hi ha res com estar a casa”, comenta la Nata, una ucraïnesa d'uns trenta i molts anys –no vol revelar la seva edat– que és una de les persones que viatja al tren amb l'objectiu d'arribar a Kíiv, la capital del país, tot i que les tropes russes són a pocs quilòmetres de la ciutat. Sembla convençuda del que diu, però no pot evitar que li saltin les llàgrimes quan recorda el dia que va començar la guerra. “Al principi tenia por, per això vaig marxar a Polònia, però ja no. T'hi acabes acostumant”, assegura.

El Dimitri, o millor dit, el Dima –així és com tothom el coneix, assegura–, torna a Ucraïna perquè la seva mare està malalta i viu a Kíiv. I perquè els seus amics li envien cada dia fotos i missatges de les atrocitats que passen al seu país, i així és impossible quedar-se tranquil i de braços plegats. “Potser m'apunto a lluitar”, afirma. Fins ara treballava en una granja a Anglaterra. Té 37 anys.

El tren s'atura de cop i volta al cap de mitja hora de trajecte. Els telèfons mòbils canvien automàticament d'hora: abans marcaven dos quarts de set de la tarda i ara ja són dos quarts de vuit. És evident que el comboi ha entrat en territori ucraïnès. Els vagons es queden sense llum, només amb les d'emergència enceses, i la dona de l'uniforme blau tanca una a una les cortines del tren perquè aquesta llum esmorteïda no es pugui veure des de l'exterior i el comboi no es converteixi en un objectiu de les tropes russes. Membres de les forces de seguretat ucraïneses pugen aleshores al tren i revisen la documentació dels passatgers. El procés es fa etern. El tren està aturat durant tres hores.

“M'han demanat el passaport tres cops. A què volen que vingui a Ucraïna? A comprar gelat?”, es queixa un nord-americà indignat perquè les forces de seguretat l'hagin sotmès a gairebé un tercer grau. És un militar retirat que també viatja al tren amb l'objectiu d'arribar a Kíiv. “He vingut a ajudar, a matar-los a tots, però si no volen, torno a casa”, deixa anar. Parla tan ràpid i amb un accent americà tan tancat que de vegades és difícil entendre’l.

També és complicat treure l'aigua clara amb el Daniel, un jove de 21 anys de la República Txeca, que viatja al mateix compartiment que el nord-americà i amb un mateix destí: Kíiv. És un noi prim amb tatuatges a les mans i els cabells pentinats cap endavant tapant-li part de la cara, a qui cal arrencar les paraules amb llevataps. “Vinc a lluitar”, afirma. Per què? “Perquè sento que he de venir a lluitar”. I d'aquí no el treus. Assegura que té entrenament militar, però no aclareix on l’ha aconseguit. Ni tampoc concreta quant temps té previst quedar-se a Ucraïna: “Un any, dos o tota la vida”, respon lacònicament.

El tren arriba a Lviv gairebé a mitjanit. Allà els passatgers que viatgen a Kíiv canvien de comboi i segueixen el trajecte durant onze hores més. El tren en direcció a la capital para primer a la ciutat de Vínnitsia, on baixa bona part del passatge, i després a la de Koziatin, on baixen uns quants viatgers més. Es pot dir que el comboi arriba a Kíiv gairebé buit. Per entrar a la ciutat, fa una gran volta pel sud-oest per així evitar les tropes russes, que es concentren a pocs quilòmetres al nord de la capital. Aquest dissabte la ciutat està tranquil·la. No hi ha hagut cap atac.