La travessa al desert de l'oposició russa
BarcelonaLa possible ofensiva de l’oposició russa al carrer, després de l’enverinament, empresonament i vaga de fam d’Aleksei Navalvi, ha quedat en un episodi èpic -un més- del qual hi haurà continuïtat, tot i que no sabem ni quan, ni amb quina estratègia, ni amb quina intensitat. Un cop més, l’antiputinisme ha xocat contra el mur de la repressió -o de la realitat- per fer-li veure, com li vol fer veure des de fa deu anys, que és al mig del desert i que la travessa serà llarga. I que mentrestant cal madurar les decisions i dosificar les forces.
Entre el 31 de març i el 23 d’abril els fets van ser reveladors. Navalni comença la vaga de fam, la gent surt al carrer, la policia deixa gairebé 1.800 detencions i incomptables interrogatoris. Navalni entra en situació crítica a la presó de Pokrov, la gent rep la consigna de sortir al carrer -tot i que cada vegada n’hi ha menys, de gent-, fins que el 23 d’abril Navalvi posa fi a la vaga de fam i diu als seus que cal aturar-se a pensar i actuar de manera intel·ligent. I immediatament l’estat major de Navalni ordena la dissolució -és a dir, el pas a la clandestinitat- dels FBK, els Fons de Lluita contra la Corrupció, que enquadren l’avantguarda de l’oposició. Experts en denunciar defraudadors, ja siguin econòmics o polítics, els FBK es van dissoldre abans de ser declarats “extremistes” i, per tant, perseguits penalment. Retirada tàctica, doncs. Sortides al carrer molt mesurades i difusió de les idees arreu, sobretot als mitjans occidentals. Tot plegat dirigit per un estat major que actua des de Lituània, des de Vílnius, i que dirigeix Leònid Volkov, el cap de gabinet de Navalni, el seu segon.
L’oposició russa sembla doncs que està prenent consciència de la seva travessa pel desert i que potser és el moment d’analitzar errors, com ara els comesos el 2020, quan en plena pandèmia Putin va convocar per al 25 de juny un plebiscit de reforma constitucional -el del 22 d’abril el va suspendre pel covid- per acaparar atribucions i total immunitat i impunitat i perpetuar-se al poder qui sap si fins al 2036. I amb les urnes a tocar, l’oposició russa, desconcertada, es va dividir entre els partidaris de votar no i els decidits a no anar a votar.
Possiblement la feblesa expressada per organitzacions d’activisme al carrer com OVD-Info, d’acció política com Rússia Oberta i dels liberals hereus de Iavlinski va encoratjar les clavegueres de l’estat a enverinar Navalni amb Novitxok el 20 d’agost durant un viatge de Tomsk a Moscou. Ara el líder i els que el cuiden a distància s’afanyen a vetllar per la seva salut i seguretat, sobretot per impedir que una baralla provocada a la presó pugui justificar una pallissa o una ganivetada.
Potser 20 anys?
Probablement la veu més lúcida i realista que ha tingut l’oposició russa sota Putin és la del liberal Nikita Belikh, membre de la sempre menystinguda Unió de Forces de la Dreta, que fa deu anys ja va advertir que s’estava davant d’una llarga travessa del desert. Vint anys posava Belikh de termini per fer entrar en crisi el règim. Només n’han passat la meitat. També advertia Nikita Belikh que res es faria si els polítics no estaven disposats a cedir protagonisme a la societat civil per crear un moviment basat en la cohesió dels interessos dels petits empresaris decebuts, de la “intel·ligència” emprenyada i de la joventut rabiosa davant les llibertats conculcades. Fer pedagogia, insistia Belikh.
Educar la societat i exigir una sanitat i una educació de qualitat. Informar i alhora mobilitzar. Sense perdre de vista en cap moment que darrere el posat de líder nacional de Putin hi ha un impuls agressiu i autoritari.