El país europeu que ningú reconeix

Tiraspol (Transnístria)Una llarga carretera separa la capital de Moldàvia de la de Transnístria, i immensos camps de gira-sols vesteixen el paisatge. Transnístria és una estreta franja de territori situada entre Moldàvia i Ucraïna que l’any 1990 es va declarar un país independent. Des d’aleshores, va passar a la invisibilitat: cap estat l’ha reconegut internacionalment. El riu Dnièster separa Moldàvia de Transnístria i marca la divisió entre els dos països i entre el món llatí i l’eslau. A l’altra banda del riu i després de creuar una de les fronteres més hermètiques i militaritzades d’Europa, l’alfabet llatí desapareix i deixa pas al ciríl·lic. La música que sona a la ràdio també canvia completament: ja no se sent pop romanès o reggaeton, que és molt popular a l’Europa de l’Est, sinó grups de pop rus.

“Si saben que sou periodistes, us faran fora”, ens adverteix el xofer que ens acompanya, mentre assenyala a l’exterior a través de les finestres de vidres negres del vehicle: forces armades russes controlen la frontera i hi ha diversos tancs desplegats. La simbologia bèl·lica és arreu, i també l’exaltació del passat soviètic. A Tiraspol, la capital de Transnístria, hi ha tancs militars al mig de les places, com a decoració i perquè els nens hi juguin. També s’hi pot trobar el bust de Lenin més gran que existeix al món, i abunden els monuments en memòria dels soldats caiguts durant les guerres de la desapareguda URSS. Aquesta, però, no és l’única extravagància de Transnístria. És com un Gran Germà: hi ha un ésser omnipresent que ho coneix i ho controla tot, com a l’obra d’Orwell.

“Aquí no passa res sense que ho decideixi el Sheriff”, assegura l’Oxana, una dona de 40 anys que lamenta que no té feina i que gairebé no pot mantenir el seu fill de 10 anys. Sota el nom de Sheriff s’apleguen diverses empreses dirigides per una única persona: l’oligarca rus Víktor Gusxan, un home que ningú sap dir quina cara fa ni on és però que tothom assegura que va treballar per al KGB, el servei d’intel·ligència de l’URSS, fins al 1993. Després es va convertir literalment en l’amo de Transnístria. No passa res al país sense que ell ho sàpiga, i es pot dir que tot és de la seva propietat.

Per exemple, tots els hospitals de Transnístria estan gestionats pel conglomerat d’empreses Sheriff. El mateix passa amb els supermercats, les gasolineres i fins i tot els diaris i les comunicacions telefòniques. També existeix un equip de futbol que pertany a l’oligarca i que es diu, com no podia ser d’una altra manera, Futbol Club Sheriff de Tiraspol. I no només això. Víktor Gusxan també impedeix l’obertura d’altres empreses que li puguin fer la competència i la importació a Transnístria de productes d’altres països. Només fa una excepció: amb les mercaderies procedents de Rússia o Turquia.

Passejant per Tiraspol, tot això salta als ulls. Els únics comerços que no tenen un cartell que diu Sheriff a l’entrada són botigues minúscules, que difícilment poden fer ombra al monopoli de l’oligarca. Als supermercats, tots els productes són de fabricació local, o bé russos o turcs. No n’hi ha de cap altre país.

El Gran Germà de Transnístria controla fins i tot el sistema polític del país. Els parlamentaris fan el que ell diu a cop de talonari. “És com un reality show ”, explica el Tim, un home d’uns 40 anys que té un hotel i que, com molts altres habitants de Transnístria, va pensar que la independència del país els aportaria prosperitat. En canvi, assegura que només els ha proporcionat maldecaps.

Cap país ha reconegut Transnístria, ni tan sols Rússia. Moscou, però, ofereix un tracte de favor al país per pur interès. Li convé tenir tropes a Transnístria, perquè d’aquesta manera pot disposar d’efectius a tocar de la frontera amb Ucraïna. Moscou proporciona gas a Tiraspol de manera gratuïta, que alhora el ven a Chisinau, la capital moldava. L’única central elèctrica que hi havia a Moldàvia durant l’època soviètica va quedar sota control de Transnístria, de manera que Moldàvia ha acabat sent completament dependent energèticament de Transnístria, malgrat que en teoria aquesta república pertany a territori moldau.

Els beneficis que obté Transnístria amb la venda de gas, però, no recauen en la població. La sensació de desil·lusió és comuna. Un treballador pot cobrar uns 3.000 rubles transnistrians (180 euros), i el lloguer d’un habitatge ja pot costar l’equivalent a 90 euros. Els jubilats cobren pensions d’entre 16 i 50 euros al mes, i tenen problemes seriosos per sobreviure. Ni tan sols disposen de prou diners per comprar medicaments. En canvi, les begudes alcohòliques són molt barates i, a més, moltes vegades les destil·len a casa. L’alcoholisme és molt comú entre la població sense recursos. Sol ser la sortida més fàcil quan ja no queda res més.

Un conflicte enquistat des de fa dècades

Al centre de Tiraspol oneja la bandera nacional de Transnístria, conjuntament amb les de Nagorno-Karabakh, Abkhàzia i Ossètia del Sud. Són quatre repúbliques postsoviètiques que han intentat independitzar-se, no han aconseguit el suport de la comunitat internacional i han caigut en l’oblit. Entre elles, esclar, es reconeixen i formen un peculiar club. Són el que se’n diu “estats de facto ”. El conflicte a Transnístria va començar quan Moldàvia es va convertir en un estat independent. Gran part dels moldaus de la part oest del riu Dnièster, el territori que actualment controla Moldàvia, estaven disposats a unir Moldàvia a Romania. A l’est del riu, però, la població és de majoria eslava i, per tant, se sentien més pròxims a Rússia que a Romania. L’augment del nacionalisme romanès va provocar una resposta semblant a la part eslava, i finalment Transnístria, amb 469.000 habitants, va declarar la seva independència el 1990. Aquest fet va derivar en una guerra el 1992 en què van intervenir tant l’exèrcit romanès com el rus. Finalment es va pactar una treva que dura fins avui.