Tots podríem ser l’Omran
Camp De Vasilika (grècia)Hi ha una llei que diu que, per economia emocional, tendim a preocupar-nos més de la gent que ens és més pròxima. La família, els amics, els veïns, els compatriotes. Els que viuen com nosaltres, els que podríem ser nosaltres.
Quan rebem una foto com la de l’Omran acabat de sortir d’entre les bombes, pensem immediatament “podria ser el meu fill”, “podria ser el meu nebot”, i ens esgarrifem: voldríem salvar l’Omran. No qualsevol nen d’Alep, no qualsevol persona del món castigada per la guerra, l’Omran en concret. Perquè creiem que no els podem salvar tots i aquest ja ens és pròxim. I potser és sa no voler ajudar a tothom en totes les circumstàncies. Però a quin preu ens insensibilitzem cap als que no són “els nostres”? I, sobretot, qui es guanya ser “dels nostres”?
Ara fa uns dies que convisc amb la gent de la comunitat Eko, una colla de voluntaris (majoritàriament catalans) que s’han proposat fer més humana l’espera dels milers de persones atrapades a Grècia. Al costat del camp militar de Vasilika, que és a penes habitable, hi han muntat una escola, espais de trobada, espais d’alegria. Hi han muntat un raconet d’esperança en què es tracta les persones com si fossin persones, i no bèsties que cal mantenir a ratlla.
Els europeus hem decidit que “primer els de casa” i que no volem assumir de cap manera el patiment dels altres. Que no hi ha feina, que no hi ha recursos per a tothom, i que ja s’ho faran. No volem veure que podríem ser nosaltres, que en el fons som nosaltres.
Fotos d’abans de la guerra
L’Àsia m’ensenya fotos d’abans de la guerra. Ella i la seva família, de vacances, somrient. S’assemblen inquietantment a les que pengen tots els meus amics occidentals a les xarxes socials: una família, un paisatge bonic, molts somriures.
Miro la tenda on viu ara. Malgrat la pols que hi entra per tot arreu, endreçada. Hi dormen ella i el seu marit, l’Assad, i tres fills a les màrfegues que els han donat els militars. Un altre fill ha pogut arribar a Alemanya i estudia a l’institut. Dos han mort pel camí. A les tendes del costat hi viuen el germà de l’Àsia, solter, i una germana casada i amb una criatura de menys d’un any. A tot el camp hi ha unes 50 embarassades.
L’Àsia ens ofereix te i durant una estona som només uns amics que xerren al voltant d’una taula. Arriba la veïna a demanar una mica de sucre, que se li ha acabat. Arriba un nen a buscar el backgammon que ha improvisat en un taulell, amb un retolador i unes pedres, per jugar-hi amb la cosina.
I de cop, veient el campament, les tendes com barraques, penso en el meu avi fugint de la gana i acampant en una platja. En la meva àvia amb nou criatures. En el seu germà penjat pels fatxes en una plaça. En tots els que van haver de marxar a França o Alemanya, en tots els que van acabar a Mèxic i l’Argentina. Penso que els refugiats hem sigut, podríem tornar a ser aviat, nosaltres.
I perdoneu-me, però no ho entenc. No entenc que els tanquem les portes. No entenc que no els obrim els braços i les cases. No entenc que no obrim les fronteres. No entenc que entre més de 500 milions d’europeus no puguem acollir els 50.000refugiats que hi ha ara mateix atrapats a Grècia, obligats a escollir entre estar-se en un camp militar en condicions infrahumanes o tornar a un país en guerra en què, si tenen sort, acabaran com l’Omran i, si no en tenen, com el seu germà, l’Alí, de 10anys, que va morir ahir.
No entenc que, molt tranquil·lament, puguem dir “aquests no són dels nostres, aquests no són com nosaltres”, i obrir la nevera, fer una cervesa. Fer com que no ens importa que morin en vida, a Grècia, ara.
