Els ‘tories’ respiren, Miliband es desmunta i Escòcia és una festa

LondresLa primera aritmètica del nou Parlament de Westminster ahir a la nit no és definitiva, però sí molt reveladora d’algunes tendències. Cameron salva el coll, Miliband mira la porta de sortida i l’eufòria s’instal·la entre els independentistes escocesos amb un resultat mai somiat.

Un govern en minoria?

Hi ha precedents exitosos a Edimburg, no tant a Londres

Si finalment tories i liberals no sumen, hi podria haver govern en minoria i no necessàriament significaria tenir un govern feble. El Partit Nacional Escocès (SNP) d’Alex Salmond va governar en minoria del 2007 al 2011 a Escòcia fent pactes puntuals segons cada votació i no només va sobreviure sinó que, a més, el 2011 va treure majoria absoluta. El febrer del 1974 els laboristes van intentar governar en minoria, però només van durar set mesos i van haver de tornar a convocar eleccions aquell mateix any. Llavors van treure una majoria de tres diputats, però es van quedar en minoria a mitja legislatura i van haver de pactar amb els liberals el 1977 (només va durar un any) i també amb els nacionalistes escocesos (que tenien 11 representants) i els gal·lesos, que li van donar el suport a canvi de dos referèndums sobre l’autonomia en cada un d’aquests territoris que es van celebrar el 1979. Al final una moció de censura va portar a la convocatòria d’eleccions anticipades (que va guanyar Thatcher).

Cameron salva el coll…

Tot i el seu qüestionat lideratge, si forma govern se salvarà

David Cameron manté que només s’estarà una legislatura més al poder i que es retirarà el 2020, però que per ara no vol deixar la feina sense acabar. Si hagués perdut, no tindria sentit que liderés l’oposició si no tenia intenció de tornar a presentar-se i fins i tot el seu propi partit l’apartaria. Sobretot vist que durant la mateixa campanya ja han qüestionat el seu lideratge alguns poderosos empresaris que financen el Partit Conservador. L’acusaven de no oferir una idea de futur clara. Han sonat ja noms d’alguns possibles successors i qui estava en boca de tothom era l’ara alcalde de Londres, Boris Johnson, divertit i intel·ligent, amb una connexió amb la gent que cap altre polític britànic té. Cameron va irrompre amb molta força el 2006 per liderar el partit. El seu moment era el 2010 però no va treure majoria i va haver de formar coalició amb els liberals.

Què li passarà a Miliband?

Tot apunta que el seu mateix partit el retirarà

Ed Miliband va ser elegit com a líder del Partit Laborista el 2010 -després que Gordon Brown perdés les eleccions- quan va derrotar el seu germà David a les primàries del partit. Al seu partit no li perdonaran la derrota, sobretot després de fer oposició durant cinc anys a un govern de coalició en plena crisi econòmica. Ja l’any passat van sorgir algunes veus de parlamentaris que no creien que Miliband fos capaç de connectar amb la gent. Tot i que només té 45 anys, les bases del partit no és probable que li donin una segona oportunitat perquè es converteixi en el nou Neil Kinnock, que es va estar a l’oposició des del 1983 fins al 1992. Tony Blair ja va vaticinar que Miliband no guanyaria perquè és massa d’esquerra i sempre en aquests casos se sent la vella dita laborista que diu que només poden guanyar si es mouen cap al centre.

Per què l’SNP arrasa?

Els independentistes escocesos obtenen un resultat històric

Hi ha diverses raons que expliquen la històrica gesta dels independentistes escocesos, que podrien passar dels 6 als 58 escons. D’entrada, per la progressiva davallada de popularitat dels laboristes, que sempre havien estat el partit majoritari a Escòcia. Patacada provocada sobretot pel frustrat Nou Laborisme i la suma posterior amb els conservadors a la campanya del no a la independència. També per l’evolució pròpia de l’SNP. Una primera etapa amb Alex Salmond que va fer que el partit passés de ser euroescèptic a europeista, més cap al centre econòmicament i deixés de reclamar la independència sinó una consulta. I una segona etapa amb Nicola Sturgeon, que va substituir Salmond després del triomf del no. Sturgeon és una política més aglutinadora i menys divisiva que Salmond, que ha portat el partit a fer un definitiu gir cap a l’esquerra, adoptant el programa dels laboristes punt per punt. El fet que no es preveiés un govern en majoria a Westminster ha fet que molts indecisos vegin el vot a l’SNP com un vot útil per tenir més veu, pressionar el govern o formar una aliança progressista.