Desfeta total del Brexit de May

LondresDesfeta absoluta de Theresa May. Les prediccions que apuntava aquest dimarts a mig matí l’agència Associated Press indicaven una derrota del pla del Brexit de la primera ministra britànica d’uns 160 vots. La realitat ha sigut infinitament més dura, amb una diferència de 230 vots. 432 diputats s’hi van pronunciar en contra -118 dels quals del Partit Conservador- i només 202 a favor.

Theresa May ha entomat, doncs, la derrota més gran d’un premier en tota la història recent del parlamentarisme de Westminster. Fins ara el registre estava en 166, i va tenir lloc el 1924. La nova humiliació de May ha desfermat la immediata presentació d’una moció de censura contra el govern per part del cap del laborisme, Jeremy Corbyn, que es debatrà i es votarà aquest mateix dimecres cap a les set del vespre. Si May no la supera, i en el termini de catorze dies no hi ha un nou primer ministre instal·lat a Downing Street després que hagi aconseguit el suport de la majoria de la cambra, es convocaran automàticament eleccions generals.

Un repte enverinat

La presentació de la moció de censura laborista ha recollit, de fet, el repte que ha llançat May pràcticament uns segons després de saber l’enorme abast de la desfeta. Contràriament al que en circumstàncies normals hauria fet qualsevol altre primer ministre britànic, May no ha presentat la dimissió i ni tan sols ho ha insinuat. De fet, ha desafiat Jeremy Corbyn a intentar tombar el seu cabinet. I li ha ofert de debatre-la demà, cosa que ha acceptat el cap de l’oposició.

Una moció de censura molt difícil de guanyar per al Partit Laborista, pràcticament impossible. Perquè, malgrat tot, May tindrà el suport dels aliats nord-irlandesos del DUP, segons va anunciar ahir mateix a la nit Sammy Wilson, un dels homes forts del partit a Londres, i també amb els vots del sector brexiter dels tories.

No en va, en el breu discurs que va seguir a la derrota May va donar per segura la supervivència del seu govern i va anunciar quines serien els seus pròxims passos, amb l’objectiu, a què en cap moment no ha renunciat, de fer realitat el Brexit i treure el Regne Unit de la Unió. I si no té lloc en la data prevista -29 de març-, serà com més aviat millor.

Durant el breu parlament que va fer, May va assegurar que havia “escoltat el missatge de la Casa dels Comuns”. En conseqüència, va dir, les pròximes hores i dies “mantindré reunions amb els meus col·legues, amb el nostre soci parlamentari [el DUP] i amb diputats de tota la cambra per identificar què faria falta [materialitzar en el pacte de divorci] per garantir el suport majoritari dels Comuns”. “En funció de les idees que sorgeixin d’aquestes reunions -va afirmar-, el govern les explorarà amb la UE. Idees que siguin genuïnament negociables”, va reblar.

Amb aquestes paraules, la primera ministra admetia implícitament que el seu pla està mort, per bé que un portaveu de Downing Street també s’ha afanyat a anunciar que es manté damunt de la taula perquè “és l’opció preferida” de la primera ministra.

Ficció o no, el que govern i oposició han d’esbrinar com més aviat millor és si hi ha una alternativa de consens que sorgeixi dels Comuns i, a més, si la Unió Europea està oberta a renegociar el que ha costat més de dos anys d’arranjar. Ara hi ha menys opcions que abans que es repeteixi el catastròfic resultat que ha collit Theresa May.

Westminster continua escrivint la política hora a hora, ni tan sols dia a dia, des que el Brexit va desfermar la tempesta, ja fa més de dos anys i mig. Aquest dimarts, al centre de Londres, hi ha hagut llamps i trons en forma de cridòria d’un parell de milers de persones aplegades a Parliament Square i al davant mateix del palau de Westminster. Des d’aquesta plaça, i a través de dues pantalles gegants instal·lades per la campanya que promou el segon referèndum (People’s Vote), els partidaris de continuar a la Unió han seguit el resultat amb el mateix fervor que van seguir un partit de futbol, una imatge que s’ha repetit arreu del país, en pubs i tota mena de centres socials. Però el més paradoxal de tot el que s’ha viscut aquest dimarts és que, malgrat el catastròfic resultat del govern en l’acció política més important de tota la legislatura, de moment no ha canviat res.

És més, en les pròximes vint-i-quatre hores la cap de govern sortirà probablement reforçada quan Corbyn perdi la moció de censura. És la paràlisi del Brexit que May mateixa ja va advertir dilluns passat. El vinent, però, tot pot canviar i accelerar-se. May haurà de comparèixer al Parlament i presentar una moció esmenable. Serà el moment perquè sorgeixin les alternatives: el model noruec (mercat únic i unió duanera), un nou referèndum o altres opcions.

La UE encara no dona l’acord per perdut

Després de la votació, Europa tenia només una gran pregunta: “Què vol el Regne Unit?”. Els diferents portaveus van demanar al Parlament britànic que s’aclareixi. “Ha deixat clar què no vol, ara toca descobrir què vol”, piulava el coordinador del Brexit a l’Eurocambra, Guy Verhofstadt. El president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, demanava al Regne Unit que aclareixi què vol “tan aviat com sigui possible” perquè “el temps ja gairebé s’ha exhaurit”, i recordava que es preparen per al no acord. A Estrasburg, els eurodiputats es reunien a les nou del vespre tocades amb el negociador de la UE, Michel Barnier, que va assegurar que, després del resultat de la votació, el pròxim pas ha de venir del Regne Unit, sense donar l’acord per perdut. “Ara ha de ser el Regne Unit qui digui els pròxims passos. Per la nostra banda, ens mantindrem units i determinats per arribar a un acord”. Diverses piulades dels caps d’estat europeus, incloent-hi Sánchez, anaven en la mateixa direcció, tot i que subratllant la preparació pel no acord. Les paraules de Barnier donen vida a l’opció, per exemple, que es retardi la sortida.