Theresa May signa la carta oficial del Brexit

LondresTheresa May ha signat la carta en què comunica oficialment a la Unió Europea la decisió d'abandonar el club comunitari. La primera ministra britànica ha rubricat el text, que dimecres es lliurarà al president del Consell Europeu, Donald Tusk, en el seu despatx presidit per un retrat de Robert Walpole, considerat el primer primer ministre britànic, que va estar dues dècades al càrrec al segle XVII.

Després de nou mesos d’espera, d’agitació i propaganda, finalment la retòrica xoca amb la realitat. Demà dimecres Londres comunicarà a Brussel·les la invocació de l’article 50 del Tractat de Lisboa, endegant així el procés del Brexit. El Regne Unit farà d’aquesta manera marxa enrere el rellotge de la seva història i, alhora, de la història d’Europa occidental. Com sosté Catherine Barnard, de l’escola de Lleis de la Universitat de Cambridge, avui acaba “el primer acte del Brexit però com en qualsevol bon drama de Shakespeare, hi ha molt més drama per endavant”.

En bona mesura Londres ha utilitzat fins ara un llenguatge amarat d'un “passat imperial malentès”, en expressió del comentarista del 'Financial Times' Gideon Rachman, per tractar de bastir un “nou futur ple d’opor­tunitats”, segons l’eslògan que els brexiters més abraonats no s’han can­sat de repetir des de la victòria del 'no' a Unió Europea en el referèndum del 23 de juny del 2016. D’acord amb la lletra petita dels convenis, la sortida del club s’haurà d’haver completat el 29 de març de 2019.

Des d’ara, i fins aleshores, incertesa, negociació i estira i arronsa seran expressions habituals en els trajectes d’anada i tornada Londres-Brussel·les-Londres. El famós “recuperar el control” sobre el país que va fer forat durant la campanya del plebiscit ha de deixar pas a un menys rotund “tu em dones i jo et trec a canvi de”, llevat que les negociacions vagin pel pedregar des de bon començament i es trenqui la baralla sense acord, fet molt perjudicial per a totes dues bandes, segons el negociador en cap de la UE, el francès Michel Barnier.

Europa, però, una Europa massa burocràtica i arterioscleròtica que tot just acaba de celebrar el 60 aniversari de la signatura del tractat del Carbó i l’Acer, també ha d’aprendre grans lliçons del que avui pren cos. Si no ho fa, el Brexit pot tenir rèpliques arreu del continent.

Es fa campanya en poesia i es fa política en prosa. Arriba l’hora de la veritat per resoldre el munt de temes ingent que desferma una decisió presa més amb el cor que no pas amb el cap, mentre s’esbombaven consignes populistes, a la majoria de les quals Downing Street ja ha renunciat: des de més diners per a la sanitat publica fins a reduir el nombre d’immigrants.

• Les fases de negociació:

Un cop la maquinària negociadora estigui en marxa a banda i banda del canal de la Mànega, caldrà abordar el primer punt potencialment conflictiu fins i tot abans d’entrar directament en matèria. Quin ha de ser el procediment més adient? És la negociació sobre la negociació. ¿Cal primer acordar l’import de la factura que, presumiblement, passarà a cobrar la UE per les obligacions compromeses pel Regne Unit, abans que no pas endegar les converses sobre un nou acord comercial? Londres vol portar tots dos temes en paral·lel. Brussel·les s’estima més anar pas a pas. La lògica de Londres és que no es poden separar: en funció del tipus de tracte es podrien establir unes compensacions finals o bé unes altres.

La guia del Brèxit

• Repercussions del fracàs sobre la factura

Com sosté Iain Begg, investigador de la London School of Economics, “un fracàs alhora de resoldre aquesta espinosa qüestió podria tenir un ràpid efecte perjudicial en altres elements de la negociació”. Per exem­ple, a l’hora de garantir els drets dels nacionals britànics residents a la Unió i els dels ciutadans de la UE que viuen al Regne Unit. De fet, fins i tot amb bona voluntat per totes dues parts, el problema quant a aquest punt és la quantitat “formidable de detalls administratius i pràctics” que s’han de tenir en compte, segons Jonathan Portes, professor d’Economia i polítiques públiques del King’s College de Londres.

• Entre zero i 60.000 milions

El preu de la factura serà no només un afer cantellut sinó clau. El govern britànic, a més, sigui quina sigui la suma final, haurà de vendre als seus electors que la UE no n’abusa per no donar més arguments al radicalisme de l’UKIP i al dels brexiters més intransigents, alguns dels quals hi són ben instal·lats a dins de l’executiu, com Liam Fox, ministre de Comerç Internacional. Amb anterioritat, hi ha hagut ball de xifres. Informacions sorgides de la UE apuntaven entre els 50.000 i 60.000 milions d’euros. Un informe de la Casa dels Lords considerava, però, que no caldria pagar res. Impossible a hores d’ara aventurar-ne el resultat.

• Condicions comercials

L’acord comercial final serà una de les dues pedres angulars que definiran l’èxit o el fracàs del procés a l’interior del Regne Unit. A més, de cara a l’exterior marcarà el nou estatus del país en tant que ex soci de la UE. Brussel·les no pot permetre que les condicions per sortir-ne siguin millors que les que tenen els Estats membres per continuar-hi. Malgrat les amenaces de Theresa May exposades en la seva conferència de mitjans de gener, quan va dir que “és millor un no acord que un mal acord, i que trencaria la baralla si calgués, en principi Downing Street no voldria jugar un joc tan arriscat, de conseqüències econòmiques imprevisibles. Així ho deia dilluns a la nit el ministre del Brexit, David Davis: “No juguem al no acord. En volem un global de lliure comerç” amb la UE, afirmava en el programa de BBC1 Question Time.

• Restriccions a la immigració

L’altra element clau a partir del qual els britànics mesuraran si ha valgut o no la pena tot l’embolic serà l’evolució de l’emigració en el futur. Però en aquest punt és necessari tornar a l’explicació de la negociació sobre la negociació. Globus sonda etzibats per Downing Street assegu­raven que els nacionals comunitaris que arribessin al Regne Unit des d’avui mateix, ja no tindrien els drets de què fins ara en gaudien, per bé que la Gran Bretanya és encara, a tots els efectes, part de la Unió. Brussel·les no vol transigir. Podria ser un primer escull. A banda d’això, els britànics ja han assumit que l’aparentment tan desitjada reducció del nombre d’immigrants no es podrà assolir. L’economia no ho permet. “El govern coneix el valor econòmic de l’emigració i posar fi a la llibertat de moviments sense cap nova mesura en vigor que la supleixi faria que el Regne Unit corri el risc de perdre no només treballadors immigrants de poca qualificació sinó infermeres, assistents socials, banquers o investigadors”, diu una altra vegada Portes, del King’s College.

• La nova legislació

Dijous, 24 hores després d’haver activat el Brexit, el Parlament de Westminster rebrà l’anomenada Great Repeal Bill, això és, el projecte de llei de revocació de tota la legislació comunitària. Un cop enllestida la substitució de l’articulat legal, els funcionaris de Whitehall podrien tenir, pràcticament sense límit, el poder per reformar totes les lleis britànic­ques, afectades en major o menor grau per la legislació comunitària. Theresa May vol complir així amb la promesa de rebutjar els tribunals europeus de justícia i fer que “les nostres lleis siguin fetes a Westminster i no a Brussel·les”. Per bé que inicialment la llei, un cop aprovada, en derogarà molt poques, el desballestament de l’Acta de 1972 que facultava l’entrada del Regne Unit a les Comunitats Europees afectarà tota la societat britànica; tota la comunitat industrial i empresarial. També els drets individuals i els col·lectius. Tot plegat d’una complexitat enorme.

Aquestes són algunes de les conseqüències que ara es poden entreveure del Brexit. Les imprevisibles sorgiran al llarg del camí. Els defensors, però, pretenen recuperar el Regne Unit global sense tenir present que “entenen malament el passat, amb conseqüències perilloses per al futur —escrivia dies enrere Gideon Rachman al 'Financial Times'—. Parlen amb gust de tornar a la vocació històrica de la Gran Bretanya en tant que una gran nació comercial, quan en realitat era una gran nació imperial. Aquesta distinció important condueix a un excés de confiança sobre la facilitat per tornar a recrear el destí de nació de comerç global, en un món en el qual el Regne Unit ja no governa els mars”.