LES CONSEQÜÈNCIES DE LA VOTACIÓ
Internacional15/01/2019

La ‘premier’ ha d’acostar-se als laboristes esvaint línies vermelles

Londres haurà d’extendre l’article 50 i retardar la data de sortida de la UE

Q.a.
i Q.a.

LondresTheresa May va desafiar la llei de la gravetat política en convocar eleccions avançades el 2017 -va perdre la majoria absoluta-, i els maldecaps actuals són fruit d’aquell pecat mortal de supèrbia. La penitència que ha de pagar és que ha de fer aprovar el seu pla al preu que sigui. O això o arrossegar el Regne Unit fora de la Unió Europea (UE) sense cap acord, circumstància que ha admès en reiterades ocasions que seria molt perjudicial per al país. I, de retruc, també per als vint-i-set països de la UE, uns més que altres.

Inscriu-te a la newsletter Breu discussió amb una corresponsalEl que sembla lluny importa més que mai
Inscriu-t’hi

Sobreposant-se a la nova humiliació que ha hagut d’entomar aquest dimarts al palau de Westminster, May intentarà convèncer en les properes hores i dies als homes de Brussel·les -potser ja prou espantats i amb tremolor de cames davant la possibilitat de l’adeu a la valenta del soci de les illes- que l’única forma d’aconseguir la llum verda del Parlament és forçar més les negociacions i aconseguir remoure del tractat de divorci la famosa garantia sobre la frontera irlandesa. Aquesta seria l’única manera d’assegurar-se el suport incondicional dels nord-irlandesos del Partit Democràtic Unionista (DUP) per, tot seguit, com fitxes de dòmino, esperar que anessin caient del seu costat el nombre de diputats necessaris -tant conservadors com laboristes- fins a superar la xifra màgica de 320.

Cargando
No hay anuncios

La via danesa per a Maastricht

¿Hi ha espai per a aquesta mena de maniobra sense tocar ni una coma de l’acord ja segellat? Potser, només potser. Alguns especialistes en legislació internacional ja apunten a la solució danesa per a la ratificació del tractat de Maastrich, que va ser refusat en un primer referèndum el 1992 i que es va aprovar finalment en una segona consulta l’any següent, després que, com a cas excepcional i només per a Dinamarca, fossin anul·lats quatre punts del tractat esmentat que el govern de Copenhaguen entenia que malmetien la seva posició davant la ciutadania.

Cargando
No hay anuncios

Les excepcions per a Dinamarca no van quedar recollides en el tractat però sí en una carta de la Comissió i del Consell europeus que va ser dipositada a les Nacions Unides, fet que li va donar la mateixa força legal que l’acord de Maastricht.

Així, per al professor Anand Menon, catedràtic del King’s College de Londres, n’hi hauria prou amb una carta -una altra, a més de la que van enviar dilluns Jean-Claude Juncker i Donald Tusk, respectivament presidents de la Comissió i del Consell-, i que aquesta es diposités davant de les Nacions Unides, perquè tingués el mateix efecte que l’estratagema danesa. I on s’afirma -en l’actual pacte de divorci- que la salvaguarda de la frontera és indefinida fins que no sigui substituïda per un nou acord comercial integral entre Londres i Brussel·les, s’afirmaria que seria només temporal. Tindria així la força legal que molts dels parlamentaris reclamen. ¿Seria suficient perquè el DUP se sumés al carro de May? És una incògnita però pot ser una de les opcions que es considerin.

Cargando
No hay anuncios

¿En té altres, May? Ha dit moments després de saber-se humiliada que intentaria acostar-se a parlamentaris d’altres partits per aconseguir un compromís que basteixi ponts a totes dues bandes dels Comuns. Just el que la premier no ha fet mai des que va arribar a Downing Street i va començar a posar línies vermelles al pacte del Brexit que, a la pràctica, han encotillat la seva posició negociadora.

El que és segur, faci la primera ministra una cosa o l’altra, o totes dues, és que Londres haurà de demanar una extensió de l’article 50, que en cap cas -llevat que els propers dies l’opció d’un segon referèndum vagi guanyant pes- no pot anar més enllà de l’1 de juliol, quan es formalitzarà la constitució del nou parlament europeu, sorgit de les eleccions del mes de maig i en les quals, en principi, el Regne Unit ja no prendrà part. Londres també haurà de demanar-ne la pròrroga perquè no queda temps perquè els Comuns aprovin tota la legislació necessària abans del 29 de març, data del Brexit, per fer-ho de forma legal i ordenada.