A The Castle, no tots els parroquians són monàrquics

LondresLa mateixa setmana, en una successió inèdita d'esdeveniments històrics, l'un amb minúscula i l'altre amb majúscula, el Regne Unit ha vist com els dos llocs més importants de la seva vida institucional han canviat d'amo.

Dimarts, Liz Truss encaixava la mà d'Elisabet II en el moment en què la reina li encarregava de formar un nou govern per substituir el del deposat Boris Johnson i poc més de 48 hores després el Palau de Buckingham anunciava la mort de la reina, als 96 anys. En el moment en què es va fer pública la notícia, l'hereu Carles va esdevenir rei a ulls dels britànics i del món, si bé en realitat, i d'acord amb la fórmula tradicional –"Kingdom never without king", el Regne mai sense rei–, ho era des del moment exacte de la mort de la seva mare, que amb tota seguretat s'havia produït hores abans, com l'orquestrada coreografia prèvia al llançament del comunicat oficial suggeria.

Tradició és una paraula clau a les illes. La reina –o el rei– demana en una audiència al líder o la líder del partit majoritari dels Comuns que formi govern i, automàticament, esdevé premier. No cal jurar o prometre res. Només acceptar l'encàrrec. Tot plegat, molt pragmàtic però també molt sacralitzat. Perquè, en el fons, és el o la monarca qui investeix el polític de torn amb els seus poders. En canvi, amb el rei o la reina el cerimonial és molt més carregat, pompós, arcà, medieval, com s'ha pogut comprovar aquest dissabte, en la doble proclamació pública de Carles III, de 73 anys, com a successor d'Elisabet II. Una proclamació en què s'ha compromès a estendre el llegat de la seva mare i a servir els súbdits fins a l'últim sospir de la seva vida, també com va fer Elisabet II als 21 anys. Som davant la vella fórmula lampedusiana: canvia tot perquè tot continuï igual. Però, serà així aquesta vegada?

El millor cerimonial del món

La tradició i el cerimonial, "el més esplendorós i magnífic del món, com només es pot fer al Regne Unit" –segons ha recordat en la retransmissió televisiva de l'acte a la BBC un biògraf de diferents primers ministres, Anthony Seldon– serveix, en teoria, per proveir de certitud en moments d'incertesa o de canvi. Però el Regne Unit viu alhora incertesa i canvi, i no tothom té apamat que el que està tenint lloc aquests dies –una operació d'estat per preservar l'statu quo amb el concurs de tots els mitjans de comunicació tradicionals (costa trobar articles crítics amb la monarquia) i de milions de figurants– reforci els fonaments del país per superar les moltes crisis que s'hi han donat cita: postcovid, post-Brexit, guerra a Ucraïna, crisi de l'energia, reptes constitucionals a Escòcia i Irlanda del Nord, encariment del cost de la vida, el gairebé col·lapse del Servei Nacional de Salut, vagues de sectors estratègics que han provocat un estiu de descontentament i que poden provocar una tardor calenta…

Els sentiments sobre la mort d'Elisabet II van per barris, encara que l'empatx mediàtic global –almenys a Occident– actuï com a factor de presumpta unificació universal de cara endins: tothom està trist, tothom vol la monarquia, la reina era l'àvia de tothom i el món sencer –no només la Commonwealth– està pendent de l'espiral informativa de la BBC, amb homes i dones de negre rigorós i veu encara més rigorosa.

Al centre de Londres, per exemple, o a Balmoral, o davant de Buckingham, o des d'aquest diumenge al Palau de Holyrood (Edimburg), o a Windsor, on Elisabet II rebrà el descans etern –el 19 de setembre hi tindrà lloc el funeral, però a l'abadia de Westminster–, la imatge que es recull és exactament la del tòpic esmentat. I, com a tòpic, no deixa de tenir valor de realitat.

Hi ha altres indrets on aquesta realitat també es copsa sense esforç. Al voltant i a l'interior del pub The Red Lion, al Crown Passage, al barri de St. James, molt a la vora del palau on s'ha proclamat rei Carles III, divendres a la tarda i al vespre l'ambient era de viure un esdeveniment històric. Els parroquians, unànimement, sentien la mort de la reina. En parlaven –només calia parar l'orella o abordar-los– mentre prenien les pintes habituals –no s'hi serveix menjar–. De sobte, quan Carles III va aparèixer a les pantalles de televisió per fer el primer discurs com a rei al país, tothom va callar i va escoltar.

El pub, una altra institució

El pub és una altra de les institucions de les illes Britàniques, gairebé tan respectada com la monarquia –en termes generals– o encara molt més. No ho diu aquest cronista: ho deia George Orwell en un famós article de premsa publicat a l'Evening Standard el febrer del 1946 –la princesa Elisabet tot just tenia 20 anys–. El pub ideal d'Orwell es deia Moon Under Water i l’escriptor assegurava que tenia llar de foc encesa sempre a l’hivern, era prou tranquil per parlar-hi, sense música, el bàrman coneixia els parroquians, s’hi venien cigarretes i tabac de pipa, segells i aspirines, servien menjars al migdia però només entrepans al vespre, tenia un jardí espaiós per a les criatures i oferien cervesa negra ben cremosa, de barril, servida en gerres de peltre o tasses de porcellana, mai de vidre, poc menys que un sacrilegi.

Els pubs, suposadament com la monarquia britànica, s'han modernitzat una mica i ara –i Orwell potser no ho aplaudiria– les pintes i les mitges pintes se serveixen en vidre. No s'hi pot fumar. A més, en molts tenen pantalles de televisió per veure futbol i altres esports, si bé aquest cap de setmana la programació és única –a la BBC i a la majoria de cadenes convencionals–, com solia passar a la Televisió Espanyola del franquisme durant la Setmana Santa.

No tots els pubs són el Red Lion. Per tant, per comprovar si realment el sentiment va per barris, res millor que instal·lar-se en un aquest dissabte a la tarda des d'on mesurar la temperatura, mentre acompanyo els clients amb alguna pinta, els faig alguna pregunta i, al final, transmeto aquesta crònica. Es diu The Castle i és al nord-est de Londres, en una zona coneguda com el Village de Walthamstow, un indret amb carrers que, més que pertanyents a la ciutat, semblen idonis per veure aparèixer Miss Marple. Londres ja ho té, això. Racons amagats encantadors.

El Tom n'és l'encarregat: 31 anys, cinc fent tots els papers de l'auca en un negoci que, diu, "agonitza". La raó? Els costos disparats de llum i gas a causa de la crisi de l'energia. "Els confinaments ja van ser demolidors, però ara ens estem ofegant. I nosaltres no hem apujat els preus… encara". Li demano per la reina i diu que s'estima més no dir res. "Sobre el negoci, el que vulguis". El cost de l'energia, per exemple: "Hem passat de 31.000 lliures a l'any el 2021 a un cost, aproximat de 86.000 el 2022. És insostenible".

Un grup d'amics i amigues, joves professionals que han inundat el barri per la bona comunicació que hi ha amb la City i amb el centre de Londres, hi celebren un aniversari. Durant una estona han estat fent bromes a costa de la monarquia, comentant els molts mems que inunden les xarxes sobre el nou rei. Hi parlo i els demano com se senten per la pèrdua de la reina. Pregunta retòrica perquè no era difícil endevinar que gens afectats, a diferència dels clients de The Red Lion.

Una manifestació i la passejada de la reconciliació

No gaire lluny d'aquest cèntric establiment, abans d'enfilar cap a The Castle, mentre voltava pel centre de la ciutat, he topat amb una manifestació davant les cases del Parlament. Unes 2.000 persones, pel cap baix. Era de dolor, però no per la reina. Dilluns passat, a Streatham, al sud de Londres, un noi de 24 anys, Chris Kaba, negre, va ser mort pel tret d'un policia. La família i la comunitat del barri demanaven una investigació pel que consideren un homicidi en primer grau. No es va trobar cap arma al cotxe que Kaba conduïa. L'actuació de l'agent no té, en principi, cap justificació. Els manifestants exhibien cartells de Black Lives Matter. El policia, de moment, ha sigut suspès de funcions i està sota investigació criminal. L'any 2011, un episodi semblant al nord de la ciutat, a Tottenham Hale, va provocar els pitjors aldarulls de tot el segle a la capital.

En altres circumstàncies, la mort de Kaba hauria sigut portada dels diaris britànics i potser també hauria causat greus incidents. Ara no deixa de ser una notícia local. La veritable notícia, global, és per contra no només la proclamació del rei Carles III, sinó també la que ja es pot qualificar de passejada de la reconciliació. És a dir, l'aparició de Guillem i Enric al costat de Kate Middleton i Meghan Markle al castell de Windsor aquest dissabte a la tarda, la primera vegada que se'ls veu tots quatre junts des del 9 de març del 2020, el Dia de la Commonwealth.

En una de les moltes hipèrboles que la BBC està etzibant aquests dies, com s'ha pogut sentir a la crònica del bany de masses del nou hereu i el germà díscol, "en la seva mort, la reina sembla haver ajudat a curar una fractura perjudicial" per a la Firma. Un altre esdeveniment històric –amb minúscula– en una setmana que n'ha estat plena i que ajudarà, almenys fins després de l'enterrament d'Elisabet II, a eclipsar les moltes crisis que sacsegen el Regne Unit. Tot està perfectament pautat. La monarquia té, sembla, molt més futur que els pubs. George Orwell no estaria gens satisfet.