Primer test electoral d'un Boris Johnson assetjat per diferents escàndols

LondresEl Regne Unit s'enfronta aquesta setmana al que ja s'ha anomenat Super Thursday (superdijous). Amb l'excepció dels nord-irlandesos, la resta de britànics tindran la primera oportunitat en gairebé un any i mig de votar en unes eleccions amb moltes urnes per omplir: 143 consells locals d'Anglaterra; les alcaldies de 13 ciutats, inclosa Londres i l'assemblea dels seus 25 regidors; 39 caps i comissionats de policia; un diputat a Westminster pel districte de Hartlepool (nord-est d'Anglaterra), i per escollir els seixanta parlamentaris del Senedd o assemblea gal·lesa i els 129 membres de la cambra de Holyrood, a Escòcia.

La paradoxa de la convocatòria –en el cas de les eleccions locals, ajornades l'any passat arran de l'esclat de la pandèmia– és que cap dels dos líders que, per raons diferents, més s'hi juguen, el premier Boris Johnson i el cap de l'oposició laborista Keir Starmer, no hi concorren directament. Però tots dos estaran pendents d'uns resultats que serveixen, relativament, per fer-ne una projecció de cara a les futures eleccions a Westminster, que en principi no arribaran abans de la primavera del 2024. I és que, a més de la llunyania, la participació en les eleccions locals sol ser molt baixa: a les del 2017 no es va superar el 36%.

Amb tot, serviran per mesurar tendències. En concret, si el populisme de Johnson continua mantenint la tirada que va mostrar a les regions laboristes del nord d'Anglaterra, en part gràcies al Brexit; o si Starmer –definit per la premsa protory com un representant de l'elit metropolitana de Londres, com si Johnson no sortís d'una elit encara més classista– trenca una dinàmica que fa onze anys que dura, des del triomf conservador a les legislatives del 2010.

"Tindrem un test sobre com el Partit Conservador se n'ha sortit, de l'any de la pandèmia, que també es barrejarà amb les conseqüències del Brexit, un psicodrama que s'ha allargat durant molt de temps. Mentrestant, per a Keir Starmer, que fa un any que és el líder del laborisme, suposa una prova per saber si pot recuperar terreny a costa dels tories, que han conservat onze anys les posicions als consells locals", diu a l'ARA Tony Travers, catedràtic i especialista en polítiques locals de la London School of Economics. Però, sens dubte, són les eleccions d'Escòcia les més cridaneres de la jornada, perquè hi pot haver en joc a mitjà o a llarg termini "la perspectiva d'un segon referèndum d'independència".

La memòria dels electors

Però, més enllà d'Escòcia, el que fins fa deu dies hi havia en joc era comprovar quina era la memòria dels electors en relació amb la gestió de la pandèmia del govern Johnson. ¿Què pesa més, l'erràtica i caòtica política seguida pel premier els primers onze mesos de la crisi sanitària, amb tota mena de canvis de parer i grans anuncis que s'han concretat en no res, o l'èxit de la campanya d'immunització, que ha vist com ja s'ha vacunat el 50% de la població (34,5 milions de persones amb la primera dosi i 15 milions amb la segona)? ¿Què pesarà més, els 127.524 morts, o 151.243 si s'hi inclouen aquells en què al certificat de defunció consta el covid com a causa del traspàs, o el fet que el país ja viu una desescalada que molts perceben com a definitiva?

Però fa deu dies, al primer ministre li va esclatar sota els peus una càrrega de profunditat llançada per Dominic Cummings, que havia sigut el seu màxim aliat i assessor tant per a la campanya del referèndum del Brexit del 2016 com des que va arribar a Downing Street el juliol del 2019, fins al novembre de l'any passat. Al blog personal, Cummings va acusar Johnson d'haver ordit un "pla èticament insensat i probablement il·legal" per finançar les obres de remodelació de l'apartament personal que al número 11 de Downing Street ocupa amb la seva parella, Carrie Symonds. Un finançament que ja està sota investigació de la Comissió Electoral i també del secretari del gabinet, Simon Case, del tot just nomenat assessor del primer ministre per vetllar pels estàndards de comportament dels membres del govern, Christopher Geidt, i del comitè que regula els estàndards de conducta dels membres del Parlament britànic.

Des d'aleshores, l'agenda política i els titulars s'han vist dominats per les presumptes irregularitats de Johnson, així com per algunes de les seves declaracions, segons les quals preferia veure "milers de cossos amuntegats" abans que no pas un tercer confinament. El primer ministre ha menystingut totes les crítiques. No amaga res, diu, i tot és producte de la "bombolla mediàtica de Westminster". L'opinió pública, ha repetit, està molt més preocupada per la vacunació i la recuperació econòmica.

Algunes enquestes li donen la raó. Si dijous vinent hi hagués eleccions generals, la intenció de vot per als conservadors seria del 44% davant el 33% dels laboristes, d'acord amb la demoscòpia de YouGov, publicada dijous passat. Una altra mostra, de dissabte, també mostra la mateixa projecció de cara a les eleccions locals: la raó, en aquest cas, és l'enfonsament de l'UKIP, que el 2017 mantenia la defensa del Brexit com a principal reclam electoral. Amb tot, aquest diumenge una altra enquesta per al diari The Observer posava les coses més favorable per a Keir Starmer, després que els diferents escàndols al voltant del premier hagin reduït la distància dels onze punts a cinc.

Impotència laborista

Però sigui quina sigui al diferència real entre els dos candidats, i les hipotètiques virtuts de Johnson, la impossibilitat del laborisme per arribar als britànics diuen tant del menyspreu per la veritat de la política actual com de les mancances de l'esquerra per oposar-s'hi i proposar alternatives.

La setmana passada, l'exeditor del Daily Telegraph, Max Hastings, el cap de Johnson quan era corresponsal del diari a Brussel·les a la dècada dels noranta, ho resumia en una intervenció al programa de BBC Radio 4 The World at One (minuts 21:20-27:14). Entre altres afirmacions, deia: "Durant anys he argumentat que Johnson no era apte per ser primer ministre, i he dit que si hi arribava el Regne Unit no podria dir més que era un país seriós". La clau, per a Hastings, és que Johnson "ha reescrit les regles de la política". "El que hauria enfonsat qualsevol altre primer ministre no sembla que tingui cap impacte en ell. D'alguna manera, ha reescrit les regles, perquè a la gent ja no l'importa si el líder del país és un home honest i decent…" I cada cop hi ha més proves en contra seva. Hastings l'anomenava tambe "mentider en sèrie".

On Johnson, de moment, no fa forat és a Escòcia. L'equip de campanya tory no l'ha portat a passejar-s'hi, però sí que ha anat a Gal·les o a diferents llocs d'Anglaterra, a captar vots i deixar-se fer selfies amb els admiradors, que en té molts. El premier connecta amb una determinada població anglesa i gal·lesa, la que el veu com el veí del costat de casa que pot trobar-se al pub més pròxim.

Si els conservadors guanyen les locals i s'imposen també a Hartlepool, els actuals escàndols que l'envolten s'apaivagaran. Si pateix una sotragada, els enemics, que també en té molts i no pocs dins el seu partit, remouran encara més les aigües. Mentre guanyi eleccions, Johnson serà útil. Al primer símptoma de feblesa, com acostuma a passar al partit, els conservadors se'n desfaran. La munició està preparada i l'artificier en cap es diu Dominic Cummings.