T de terrorisme
Els centres de poder estan modificant tant el significat de les paraules que aviat haurem de definir algunes coses simplement assenyalant-les amb el dit.
Els atacs contra la població civil provoquen un impacte demolidor sobre la societat, inciten a la por, impulsen els governs a prendre mesures d’excepció i desperten sentiments d’odi cap als culpables, qualificats immediatament de “terroristes”. L’ús d’aquest terme, per polítics i líders d’opinió, és tan abusiu que ha perdut el sentit original i s’ha convertit en un simple insult, una injúria pronunciada, exclusivament, per desqualificar la violència del rival.
Kíev anomena “terroristes” els milicians separatistes d’Ucraïna Oriental i aquests responen amb la mateixa paraula per definir el govern sorgit de l’Euromaidan. El problema és que els periodistes també hem assumit aquesta terminologia sense reflexionar sobre el seu significat. Terrorisme i terrorista són imatges carregades de contingut polític i també emocional. És aquesta càrrega emotiva que ha impedit que la premsa espanyola es distanciés a l’hora de qualificar els crims d’ETA. Per a TVE el grup armat basc sempre serà una “banda terrorista”. En canvi, la BBC la qualifica d’“organització armada separatista”, una distància que també aplica per a l’IRA o Al-Qaida. I això no vol dir que la BBC ignori l’existència de pràctiques terroristes; només vol evitar la desqualificació dels que les cometen. Per a la cadena britànica, terrorista no és, simplement, el que comet un acte de terrorisme.
N’he trobat més de vint definicions, però em quedo amb la de Noam Chomsky: “Ús de violència indiscriminada contra els civils d’un rival en un context de conflicte amb l’objectiu d’afeblir l’esmentat rival”. Segons això, una emboscada d’Al-Qaida a un comboi militar nord-americà a l’Iraq no pot ser mai qualificada d’acció terrorista, ni de bon tros. Però sí quan la mateixa organització activa un cotxe bomba a la porta d’una mesquita xiïta o estavella un avió contra un edifici. La clau està en l’objectiu -els civils-, l’abast -indiscriminat- i la intenció -propagar el terror-. Per tant… ¿l’atac a Charlie Hebdo va ser un atac terrorista? ¿Va ser indiscriminada l’acció dels germans Kouachi o només volien venjar Mahoma i castigar els seus blasfems? La recent operació antijihadista a França, Bèlgica i Alemanya s’ha saldat amb la desarticulació d’una anomenada “xarxa terrorista”, però el cas és que els detinguts encara no havien atemptat.
¿Només les organitzacions “il·legítimes” mereixen aquest qualificatiu? Israel i els EUA han estat acusats múltiples vegades de cometre accions armades indiscriminades contra civils. I els governs de l’Argentina, de Xile, de Guatemala… De fet, el terrorisme d’estat és ara mateix la principal violació dels drets humans arreu del món. El Congrés Nacional Africà, el partit de Nelson Mandela -20 anys al poder-, va perpetrar actes terroristes durant la lluita antiapartheid, i també l’IRA, el braç polític del qual participa ara en l’Assemblea d’Irlanda del Nord. Això ens dóna una idea del caràcter efímer del terme.
De fet, cal recordar on va néixer la paraula, precisament al París de Charlie Hebdo. La va crear Robespierre quan els jacobins van prendre el poder i van recórrer al terror per crear les bases del nou ordre social. El terrorisme -deia-és la “justícia ràpida, severa, inflexible”.