OFENSIVA TURCA

Terra cremada al Kurdistan sirià

Milicians jihadistes amb el suport de Turquia actuen a la franja de territori que Ankara pretén envair

Terra cremada  al Kurdistan sirià
Karlos Zurutuza
13/10/2019
5 min

Amuda (Kurdistan sirià)A Amuda diuen que ha sigut la nit més tranquil·la des que va començar l’ofensiva turca al Kurdistan sirià dimecres passat. No s’han sentit explosions, encara que tot ha canviat des de llavors. Aquesta petita localitat kurda 700 quilòmetres al nord de Damasc s’havia convertit en el centre neuràlgic de l’administració kurdosiriana. No en va, va ser aquí on es va instal·lar, el 2014, el Parlament d’aquesta comunitat que Turquia vol esborrar del mapa. Font de Pau és el nom amb què Ankara ha batejat la seva última operació militar sobre el nord de Síria. És la segona més important des que una altra ofensiva, Branca d’Olivera, servís per arrasar el territori kurd d’Afrin, al nord-oest de Síria, abans de deixar-ho en mans de jihadistes l’any passat.

Inscriu-te a la newsletter Internacional El que sembla lluny importa més que mai
Inscriu-t’hi

“No hi ha sessions des que va començar tot, però potser apareix algú demà”, explica un guàrdia a l’entrada del recinte emmurallat que alberga la cambra legislativa kurda. És comprensible: si hi ha un lloc susceptible de ser bombardejat a Amuda, som just a l’entrada. Va ser la difícil convivència de dues administracions paral·leles -la de Damasc i la kurda- a Qamixli (la principal ciutat kurdosiriana) el que va portar els segons a instal·lar el seu Parlament en aquesta ciutat 25 quilòmetres a l’oest, on mai havia passat res ressenyable. La majoria de la població aquí és kurda, i l’últim rastre físic de la dinastia dels Assad va desaparèixer quan es va substituir l’estàtua del pare per una d’una dona kurda a la rotonda d’entrada a la localitat.

Dones i infants han marxat

“No és ningú en particular, només una dona, això és tot”, diu la Shindar, una professora de primària de 30 anys, que ara no té feina. Les escoles de tota la zona estan tancades des de dimecres passat per seguretat i, encara que obrís la d’Amuda avui mateix, tampoc canviarien gaire les coses. La majoria dels nens i les seves mares han desaparegut del poble. “Són tots a Al-Hassakah”, diu la Shindar. Ella no té fills, així que s’hi ha quedat. “Anar-me’n? Per què?”, diu, sense donar més explicacions. Tampoc és que en calguin.

En un basar on hi ha més botigues obertes que clients, el Mahmud, que és rellotger, té més preguntes que respostes. “Per què Trump ha fet això? Creus que bombardejaran aquí?” Pocs metres més enllà, qui es presenta com el millor sastre d’Amuda resulta més eloqüent. “Intento evadir-me treballant, però no puc deixar de pensar que aquesta gentussa a la qual Turquia dona suport vindrà a tallar-nos el cap”, diu, movent la mà en línia recta a l’altura del seu coll i referint-se als milicians jihadistes que reben suport d’Ankara i que ara lluiten per aconseguir el control de la franja de territori que Turquia vol envair al nord de Síria. Com gairebé tothom, el sastre també ha enviat la seva dona i els seus tres fills a Al-Hassakah. “No podíem deixar els nens aquí. Cada nit es morien de por pel soroll de les explosions, tant dels projectils que queien com dels que es disparaven des d’aquí”, explica.

Terra cremada al Kurdistan sirià

La situació s’agreuja per moments. Les Nacions Unides ja parlen de 200.000 desplaçats, i els objectius turcs cobreixen un radi més ample del que s’esperava. El bombardeig del camp d’Ain Issa ahir va provocar la fugida de més de 800 presos de l’Estat Islàmic, segons fonts oficials, així com l’aparició de cèl·lules islamistes al recinte annex per als desplaçats.

Les infraestructures més bàsiques, com els generadors d’electricitat, també semblen haver-se convertit en objectiu a Qamixli, cosa que ha deixat molts pobles a l’oest d’aquesta ciutat sense llum, segons fonts de l’administració local. Com si no n’hi hagués prou, la Mitja Lluna Roja kurda ha denunciat que Turquia intenta impedir que s’evacuïn els ferits amb nous bombardejos. L’últim informe de víctimes civils situa la xifra de morts en 45 i apunta un nombre indeterminat de desapareguts.

A l’avinguda principal d’Amuda, els vehicles militars coberts de terra seca per mimetitzar-se amb el terreny indiquen que el perill arriba des de l’aire. Probablement és un brindis al sol que només haurà servit per tacar-se les mans. Fonts anònimes de l’aparell de seguretat turc explicaven ahir a l’ARA que Ankara disposa d’un sistema d’alta tecnologia amb drons que marquen amb làser els objectius que l’artilleria turca pot bombardejar amb precisió mil·limètrica des de 40 quilòmetres de distància. Sigui com sigui, des del començament de l’ofensiva, els atacs aeris a combois no han discriminat entre combatents i civils. Va ser un d’aquests atacs el que va arrencar la vida a dos nens, de 12 i 7 anys, dijous passat. Ahir també van morir onze persones més -entre les quals, tres periodistes- i 74 van quedar ferides en un atac similar.

Desastre a Serekaniye

“Alguna cosa ha de parar tot això, n’estic convençut. No em puc creure que tothom es quedi de braços plegats amb el que està passant”, repeteix l’Alan, un mecànic expert en motos iranianes, que són tan populars en aquesta zona. Ell no té previst marxar, diu, “perquè això no pot durar per sempre”.

Per telèfon, Alí Jalil diu que no les té totes amb ell. Després d’haver aguantat sense abandonar casa seva el brutal setge jihadista a la seva Serekaniye natal els anys 2013 i 2014, avui és una gota d’aigua més en la marea de refugiats que ha inundat Al-Hassakah. “Els jihadistes estan cremant-ho tot per assegurar-se que no tornarem”, diu aquest home, que ajudava a enterrar els morts durant els anys més durs de la guerra. Els vídeos del desastre a Serekaniye circulen per les xarxes: després del saqueig, els objectes personals que els Jalil i els seus veïns no es van endur, i altres tan inútils per als jihadistes -que reben el suport de Turquia- com els llibres, cremen en pires enceses al mig del carrer. El Diar, que és fill de l’Alí, es posa al telèfon: “No sé si tornarem a Serekaniye algun dia, però jo només penso en fotre el camp de Síria. Em pots ajudar?”, pregunta aquest noi de 18 anys. Havia començat a estudiar al campus de la Universitat de Rojava, a Qamixli, però no ha pogut acabar ni el primer trimestre.

A Amuda falten gairebé tots els nens excepte els dels gitanos. És fàcil veure’ls recollint plàstics a la rotonda d’entrada del poble. Els tres fills de l’Amina i el Hassan juguen al pati interior de casa, a pocs metres d’allà. Van tornar d’Al-Hassakah dissabte. La mare diu que les condicions allà eren tan infrahumanes que prefereixen ser a Amuda, i que sigui el que Déu vulgui.

stats